PETITA ROSER

Foto Joan Mas: Crux de "Petita Roser" ( 7c+?8a?) bonic moviment a bloc, felicitat per encadenat i tristor d'un record...

De vegades vivim com si no hi hagués un demà...com si la vida fos eterna...com si fossim el centre de l'univers...absents al que ens passa al voltant.

He tingut sempre SORT...la dalla de la parca m'ha acaronat alguna vegada molt aprop..accidents..quasi accidents...sempre ha quedat tot en anècdota o en algun temps a l'hospital...però sempre endavant...tot és aprenentatge...

Caminem sobre un fil de navalla..sempre..i el destí és com un inmens riu que solca la vida, on cada meandre , cada corba, condueix cap a un mar que no coneixem...de vegades ens deixem endur, de vegades modifiquem el rumb, de vegades nadem, contra corrent, intentant evitar que se'ns endugui avall...però el temps, l'aigua, i l'esdevenir fan la seva de manera inexorable....

Aquest maleït temps s'ha endut la Roser..la meva petita Roser...a meva germana...

Ens vam acostumar a viure amb una bomba de rellotgeria al costat, el seu cor, tant feble com plè d'amor, sabia que no funcionava...va passar el temps i gairebé ens vam oblidar del problema, de tant bonica que era...


Ara penso que si mai sabéssim el moment del final aprofitaríem molt més el temps...ara vull estar amb ella i no puc..I quan n'era el moment sempre estava penjat a la muntanya..

Ella tampoc m'ho retreia...simplement em trucava quan jo arribava tard...per saber que estava bé i continuar mirant o escoltant els seus partits del Barça...només es queixava que dués les mans plenes de durícies i pells i que quan l'acaronava li feia angunia...

La Roser tenia la Síndrome de Down..però era ella qui m'ensenyava les coses enlloc de ser el contrari...ella ensenyava a estimar, perquè qui res no té res no pot perdre i, per tant, estava mancada de la malícia que molts tenim, ni que sigui enun renmot racó negre i amagat del nostre cor.
Mai es va queixar del seu mal mentre jo sovint estava "putejat" per no poder anar a escalar...mai protestava quan jo li prometia d'anar-la a veure i el darrer "toprope" o la darrera "serie" em deixaven tan trillat que arribava tard i sense massa energia per passar per casa els pares...la seva resposta sempre era " no et preocupis que encara t'estimo!!!"...

Recordo fins i tot que una vegada, quan era petita...la mare no em deixava el cotxe i ella va servir "d'excusa" per poder anar a escalar una estona. "Mare m'enduc la Roser a fer un volt!!!", i vam anar a equipar un sector aprop de Romanyà. La roca grossa de Vallrepòs...
Ella espantava les mosques enmig de la xafogor mentre jo col.locava espits...esperava pacient d'anar a fer el gelat mentre jo tant sols veia regletes i roms..assegurat amb el shunt ( encara no hi havia grigri)...vaig pendular mentre provava una línea que creia que mai escalaria...i maleïa no tenir company "útil" perquè m'assegurés...al final vam marxar, i li vaig dir a la Roser que algun dia, quan fés més grau, equiparia aquella via i li posaria el seu nom.

Els anys van passar, i la Roca Grossa de Romanyà va quedar en l'oblit...¿què hi havia de fer jo en un tros de pedra de 12 mts i sense vies de grau???

Quan va morir la Roser hi vaig tornar...vaig equipar la via i la vaig escalar...

la PETITA ROSER em va costar molt, és una via bastant dura, bloc, amb mals peus i on has de fer força de roms, regletes, i (amb bona temperatura)...pot ser 7c+ tranquilament ( un 8a és molt dur, tot i que aquesta via és molt més difícil que els dos 7c de referència a la zona de Solius.....). És molt bonica, com la Roser, petita i tendra, un problema que esdevé un goig...un petit CELIAVERN...

A SOLIUS en Joan Mas, bon amic, va obrir una bellíssima aresta de IVº la "Entranyable Roser" una bonica i senzilla via, amb molt ambient. Pere et manllevo la foto....http://photos1.blogger.com/blogger/2220/2586/1600/solius1.jpg