Avui fa 50 anys que es va publicar la novel.la de Kerouac "A la Carretera"...una obra que va marcar la contracultura als USA escrita en tres setmanes, en un rotlle de paper de 36 mts, i amb una puntuació delirant com una peça de jazz accelerat...
Avui al matí s'ha mort la Rosa, la meva tieta , després de una malaltia tant fulminant que encara no ens hem adonat. No sé què dir perquè en instants com aquests el dolor és encara una guspira que no arriba a encendre la brasa que recrema l'ànima al cap del temps...
És en aquests moments, però, quan percebo que el fet de estar viu és una sort inmensa que no acabem de tenir en compte...i és aleshores que recordo aquelles paraules de Kerouac, que si bé prenc sempre en la distancia, em traslladen a un viatge de il.lusions, inconsciència i pura vida que de vegades ens hauriem de permetre...
"Les úniques persones per a mi són les que estan boges,boges per viure,boges per parlar,boges per ser salvades,deleroses de tenir-ho tot alhora, que mai badallen ni diuen coses intrascendents, sinó que cremen, cremen i cremen, com aquells fabulosos coets romans que exploten com aranyes entre els estels per deixar una llum blava al centre, que en expandir-ser fa que tothom es quedi bocabadat i exclami: AAAAAHHH!!!!"
La Roser, la Rosa...flors que en deixar-nos esdevenen estels al firmament, per recordar en nits clares...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada