Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

diumenge, de juny 29, 2008

Dharma Bums at RIDERS VALLEY

RRRRRRRRRRR!!! la monotona lletania del motor del antic FIAT manllevat a la Leah devora quilòmetres d'asfalt mentre en Jimmy Kahlasea i en John Palace perden les seves mirades enllà del desert que travessem. Els tres badem amb tot allò que veiem, i fluïm cap a la llunyania en busca del nostre somni particular d'alçades, llibertat i aire pur !!!

Era avui o mai, els companys del Nord ja m'havíen escrit explicant-me que la Vall de Riders ja no tenia neu, i com cada any vaig sentir la crida de les Muntanyes Radiants, d'aquelles valls inmenses plenes de roques i de misticisme, i de aigua, i de plaer...calia marxar ! Feia dies que rumiava aquest viatge encara que no tenia com creuar la gran plana, però aconseguir un automòbil per travessar el país va ser una tasca molt fàcil...trucades, il.lusions i algunes cerveses (moltes) de darrera hora. Matinada total amb la boca pastosa, i deixo a la Leah i al petitó mig adormits , i vaig a buscar en Jimmy a casa seva. Corbes i música accelerada em porten a Saint Menath, el petit poble on viu en Jimmy enmig del bosc, en la seva cabana de Bodhi Satwa cultivant herba i organitzant festes amb noies i gent, gent que riu i explota enmig de crits i rialles...en Jimmy és l'home sense por, que no dubta en llençar-se amunt sigui quina sigui la dificultat i sigui quina sigui la llunyania del clau...Cheiiik! el trobo esperant-me, assentat a la porta de casa, contemplatiu sota el sol i acaronant el gat. No em renya perquè sap que he fettard per alguna raó que deu ser suficientment important. Riu, i sé perquè, i em perdona la vida,i jo ric, i els dos riem i ens saludem. Hola-Hola Bow, anem? Tira la bossa darrera el cotxe i sortim pitant cap al peu de la Holly Mountain on ens espera en Palace el silenciós, que fa la becaina dins del cotxe de la seva mare...el cotxe ha deixat de funcionar així que només comptem amb el vell carro de la Leah...tant se val...engeguem el motor i carreguem benzina al Brooks Hill, RRRRRRRR! sembla que funciona bows ! Poso la marxa de creuer i ens llencem a travessar la plana que crema. Camps de blat i ordi, fruiters, camions, jornalers de colors diversos que ens saluden quan passem a poc a poc...tot el país fluiex sota torrents d'asfalt que devorem en poques hores, amb només la idea del granet llis i savi que ens espera. El viatge esdevé una mena de trànsit que no recordem, perquè cadascun explica les seves històries, les seves manies, les seves imaginacions...pedres, noies, amors, disgusts, més pedra, pors, rialles, alcohol, música..tot s'encadena mentre la Taurina s'escampa per les nostres venes i en Jimmy encén un joint, riem amb la boca molt oberta cada vegada que un de nosaltres l'explica més grossa i en Miles Davis en fa la banda sonora...Bakatop-Bakatop-Bakatop !! Entre els ecos del Sonar i el Jazz accelerat i alhora trist de Davis comencem a veure verd, on s'acaba el desert i comença la ruta a les muntanyes...lluny veiem ja la neu a la Muntanya Maleïda, on diuen que aquest any la gent encara esquia!!! Travessem el Canyon de Stairs on ara seria impossible escalar, l'aire calent que puja del desert fa que la vista de la paret es torni borrosa, com quan duc massa THC al cap..passem de llarg perquè busquem una altra dimensió...En Palace i en Jimmy no han escalat molt en granet..jo els dic que allà no serveixen la majoria de les maneres que els escaladors de la banda Est usen en llocs com Saint Lorence o Three Brigdes, NO! a la vall de Riders tot esta inclinat en un plà diferent, cap endavant, i l'escalada esdevé un procés de introspecció i superació mental que res té a veure amb les escalades de la costa est, que si bés ón dures o divertides són molt menys estranyes... A mesura que enfilem la Vall deixem de parlar de festes i de noies, i cadascun es tanca en les seves pròpies reflexions, sona "there's only one Road to Freedom" de Harper i trenquem cap a Riders...no he trobat un amic a Brigde of Lucky , i haurem de comprar provisions i material per a l'escalada a una botiga de Barrower el darrer poble que hi ha abans de les parets...recollim una noia que ens explica que aquest any els turistes s'estan retardant i que la temporada d'hivern ha estat estranya...nosaltres per dins somriem i ens mirem còmplices, sabent que els tres som alèrgics a la massificació que de vegades sofreix la Vall. Millor !
Tenim ja el pantà al davant, passem la caseta dels Rangers i no trobem cap problema per aparcar molt aprop de les parets...escollim l'ombra perquè a pesar de l'alçada i la frescor de l'aigua que llençen els torrents, el sol, el mateix sol que ha escalfat tota la nostra ruta, segueix apretant. BUM BUM BUM, la pujada inicial fa que el meu cor s'acceleri i just tombar passem sota una gran Cascada, somric, l'aigua mana rabiosa i crea petits arcs de sant martí en el cel...riem i cridem waaaaaawwwww ! i correm xipollejant i bevent aire mullat mentre passem sota un pont de partícules brillants que ens refresca la cara..,yeeeeeeeee! Estem contents i la gran Charlmet Wall ens saluda ombrívola i fresa. Miro de reüll a les cares d'en Palace i en Jimmy i per dins em sento amb vergonya com vanitosament orgullós de veure'ls estirar el coll amunt per interpretar els límits de la gran rampa de granet que s'arrossega cap al cel, Aquesta és la paret nois !!! De les primeres que van escalar i de les més característiques de Riders !!!! Heu de escalar primer aquí per veure de que va la cosa, i després, a la tarda, ja veurem si heu passat la prova per anar ja a llocs més interessant, més difícils i més surrealistes...!!!
Mentre una parella fa un via a la nostra dreta, decideixo no escalfar i enfrontar.me a UltraKumba, un VII inf dels clàssics...Per aquest repte no és que calgui posar els muscles a to, NO !! sinó que el que cal és posar el cap a lloc !! Recordo estius en que aquest procés de vegades s'allargava tot el matí, tant de temps com necessitessin els nostres cossos per recuperar l'equilibri del Buda després de una nit de alcohol, musica, sexe i ressaca damunt l'herba del campament. Avui l'únic que em fa dubtar es que hem vingut en cotxe conduint, no en autostop adormits, i que el nano m'ha fet matinar i estic cansat..ahir va haver-hi poc alcohol i la nit ha estat tranquila...m'arrisco.
Sota la mirada d'en Palace levito per les ínfimes regletes que a poc a poc, em duen a la sortida. Crido content i endins el meu somriure és estranyesa, la primera escalada de la temporada i ni me n'he adonat!!!! Pujen en Palace, que cau, i en Jimmy que fluiex fins al cim, i ambdós reconeixen la estranya facildificultat de escalar aqui...
La gran placa Afrikaan encara esta al sol, coent-se amb el seu color de negre torrat, i decidim apurar una estona aquí, abans que el sol ens atrapi...els tres estem una mica adormits i estranys, així que creiem que un bon trip serà ideal per treure'ns la son..ens cal quelcom que ens motivi i proposo un VIATGE INFINIT cap al cel del granet...una via de 80 mts en una sola tirada!!! . Com que en Jimmy duu la seva corda de 80*9mm i entre els tres reunim un bon grapat de cintes Winchester. Són tres llargs, els dos primers de FUERA DE COMPUTADORA ( VIIº i VI+) i el darrer que es diu OLGUILLA ( VII inf.), tots junts creen una mena de VII / VII+ on la dificultat afegida és aguantar la pressió de escalar tants metres sense interrupció i resistir la pressió, ja fets 60 metres dels darrers i aleatoris passos de OLGUILLA, amb la corda, el pes i el dolor als peus. , m'equipo ràpid i em llenço amunt amb ansia i ignorant els primers metres mullats...
A partir dels primers metres del segon tram entro en trànsit i cada cinta és un viatge que em condueix al més profund dels meus racons. Penso en la vida, en les voltes que dóna i com en cada espiral em trobo sempre alguna vegada aqui a Riders, subjectat a la roca sense saber com m'hi aguanto, pensant en cada moviment i que un sol sospir pot ser allò que em faci caure avall...penso en les pors, en enfrontar-me en aquelles situacions que crec controlar i que, quan m'hi trobo, em fan sentir com un pallasso debutant que ha oblidat el guió i surt a una funcio amb tres espectadors en un circ buit...però sóc un altre any més vell que l'any passat, i que l'anterior...i encara que em falti força de vegades tinc el guió après de fa anys, i no em fa vergonya actuar sense public..por? La major por que tinc és la de perdre la felicitat de moments que se'm graben al més profund del cor...ara la por que tinc és que algun dia no senti aquesta inmensa pressió que fa que el cor m'esclati d'alegria en viure cada instant, cada mirada, cada somriure, cada pas en la ruta...el peu esquerre fa cruixir la pedra llisa sota la meva bota , rellisco i tinc el clau força lluny, la corda és prima, elàstica i ja duc dues tirades empalmades...miro avall i veig que una petita lleixa deturarà la meva caiguda...de fet més que deturar-la m'hi farà impactar...somric al pensar en el petit Buda que tinc a casa, somric en pensar en tots aquells que no hi són ja, somric en pensar que cada somriure afluixa les falques de dolor que m'atenallen el cap encerts moments i que enmig de un èxtasi pirotècnic pujo i pujo..m'elevo i esclato com aquells coets blaus que fa que tothom digui OHHHHHH! I jo sóc el públic i el pallasso, i entenc que el públic vol veure l'espectacle, perquè l'important no és en quin sentit giri la roda de la vida sinó que giri...
Em netejo el peu de gat amb la mà lliure, miro de espolsar la pedra fragmentada d'aquella mena de relleu inexistent, somric i apreto amb la força que em dónen aquests pensaments...ja està!!! Em despedeixo de la lleixa, traient la llengua com un nen mimatq ue s'ha sortit amb la seva, i segueixo cap al cim...
Només em queda la part final...i el brogit incessable de la Natura no em deixa sentir-me amb els companys i crec que ja fa molta estona que pujo..però no me'n adono. Miro amunt i veig més claus, alguns allunyats, com la senyal de l'anhel d'algú que va pujar abans per allà...rastres de altres il.lusions pretèrites, de esperits lliures que fa anys van decidir de escalar aquesta paret, de exposar-se a sofriments i penúries per obrir la porta del plaer d'aquella pedra a l'atre gent que mai coneixeràn...Ja sóc gairebé al final, no sé ni com, no sé quines preses he acabat agafant...de fet no hi ha preses i aquets tram és una simple successió d'adherències continuades que aparentment duen a vies mortes en les que al final, amb fè, acabes sortint fins al segúent clau...Recordo quan era un bordegàs irreflexiu, quan escalava aterroritzat per autoafirmarme...ara de vegades veig colles d'adolescents que no paren de moure's de manera inútil, contínua, que juguen a donar-se copets davant de les noies que se'ls miren, i que de vegades els fan una caricia o un somriure, i altres que estan allunyats, en grupets, i d'altres nanos que arriben i es fan els amos de la situació en pocs instants i els que es donaven copets se'n segueixen donant però ja sense tant d'interès...i aleshores marxen tots de de cop i volta sense una raó concreta, a donar-se copets en una altra escala, o en un altre parc o plaça...aleshores recordo que sense fer-ho igual feiem el mateix...anavem i veníem sense sentit, perquè sí, i miravem de escalar tal o qual via, sense un motiu més concret, simplement perquè ens havíen dit que era dificil, o que tenia un mèrit el fer-la, o que era històrica..ara no..ara ja entenc que tot allò va ser un inmens procés per acabar veient la bellesa de cada moment viscut, per entendre que el quars la mica i el feldespat s'uneixen sota un mandat de l'univers, i fan una roca que es talla en milions d'anys i que al llarg de més milions d'anys es va modelant en cert sentit perquè un aprenent de Buda com nosaltres acabi acaronant els seus cristalls i siguem tant feliços en arribar a un cim que hem creat. La roca em parla i m'explica històries d'aquelkls que hi han passat abans, dels qui han caigut i dels qui ho han aconseguit, i fins i tot em promet donar-me una oportunitat si li permetoi que m'ensenyi un camí nou que ha estat pensant els darrers ebos...pacient i jugant amb el vent, la pluja i el gel...

Tinc els peus posats en una mena de forat perfecte, quasi junts, una mica per sota em queda un clau, el darrer de la via, i 70 mts de corda que em saluden i em donen ànims a l'hora que em llasten...el sol que cremava el desert aqui és només una mica més tímid i les preses que tinc a banda i banda es riuen de mi i em miren amb uns ullets negres i còmics...a l'esquerra una llengua plana, una mena de fissura roma que fa una onada fugissera..i a dalt una llunyana croqueta que si mai arribo a agafar-la em desafia reptant-me amb l'avís de que des d'ella ja no hi ha marxa enrrera...ho veig impossible i la paraula "impossible" esdevé una mena de cartell lluminós com una senyal d'alarma que m'indica parpallejant amb llum vermella que millor llençar-me ara que caure més amunt...¿és possible que enlloc de pujar recte recte calgui anar cap a la dreta? ¿Enmig de la placa llisa? no ho sé... La pedra em somriu enigmàtica i insinuant-se juganera..ahhh? i decideixo jugar-hi encara que no sé si l'estic errant...una mica humiliat parlo amb les preses, en veu baixa, i a cau d'orella li prego a la llengüeta que em deixo agafar-m'hi, i des de sota li dic a la croqueta que quan hi arribi miri de subjectar-me, va siusplau que ja estic al finaaaaal...als peus només els recomano que no em fallin...carrego el pes intentant no respirar, crec fins i tot que en un esforç mental he lograt pesar menys...surtooooooooo!!!!!

Arribo a un petit pi sec on una baga podrida i mandrosa com un vell funcionari d'aquells que hi ha al departament on em passen de vegades la paga de veterá, m'assenyala que el verdader seguro és a la dreta..travesso la fàcil placa final i sóc al cim...Ahaaaaaaah !!! Miro per primer cop avall i veig com la corda desapareix en un buit infinit, en un espiral que acaba engolint roca i herba i tartera i els companys i el pantà..tot avall engolit i convergint en aquella corda que és el que em lliga a la realitat, a la gravetat, a la vida..ahaaaaaah!!! El meu cim és una expansió solitaria amb un moscata vell d'on em despenjo, en diferents rappels, fins al terra.
Pel camí he deixat moltes cintes llargues per tal que en Palace no es faci mal i que en Jimmy no pateixi el fregament extrem de la corda...
Em fan mal els peus, però és aquell umbral de dolor que amb la satisfacció del Punt vermell de vegades es pot interpretar com cert plaer, i em queda aquella melanconia que queda en veure's allunyar un amor quan ja en tens un altre de millor que t'espera. Miro de reüll l'Afrikaner i veig que l'ombra ja se l'està menjant...aviat oblido els 80 mts de la Computadora i començo a pensar en els passos místics de la MAUMAU.
Vagarejo pel peu de via, mirant excursionistes i animant als amics que pujen amb ganes per la infinita placa. VINGA BOWWWW! Dreta, esquerra amunt a la clecka ! pinça croqueta, no dubtis! Tira amuuuuuuunt!!!

En Palace esquiva el crux expo ( el de la cinta llarga) i cau diversos cops sense conseqüències més amunt...en Jimmy lluita fins al final sota un sol de justicia, però sembla que no s'acaba de entendre amb la croqueta burlona, el veig patinar aval gairebé tot el llarg de Olguilla..i això que té la xapa als peus...acaba la via i baixa mig encès però somrient..quin infiernoooooo booooowwww! Buàh! Buàh! Tiu em pensava que era un llumí mentre queia, no sé no com t'aguantaves allà !!! Jo somric endins, no té en compte que he trigat 15 anys en entendre coses que ell gairebé assimila en una hora. Cadascun hem trigat gairebé 65 minuts en devorar la via...estic mentalment cansat però l'ombra imposa una visita al projecte que venia a tocar.
BZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ ! Maleit mosquit, maleits mosquits ! BZZZZZ ! XIW XIW XIW NYICK ! Un ratpenat em fa fora del PLAN B que en Louisiana Alphonse ( amo i senyor de la Vall que va venir del Sud i que ha apadrinat totes les escalades de la zona) havia muntat com a opció més "facil" ( possible vull dir) a la entrada de MAUMAU...

El sol cada vegada és més baix, munto mitja via amb l'ajuda de l'amic Telemaster de Lucky perquè tota la entrada dura raja aigua i aigua, i més aigua...em penjo del clau que hi ha a l'inici de la roca seca, a l'inici de les dificutats ,m'asseco i començo un nou trip en horitzonatl...weyyyyyyy! geniaaaal! quins moviments ! El tema inclou llançaments avall i salts horitzontals de peus sense mans, com en una peli de Dawes que vaig veure...increïble. Em despenjo de nou fins al bolt on la placa s'asseca , trec corda i faig la via fins la reunió...que guapo..la PLAN B és més facil, així que, un cop vist que MAU MAU és possible, la combinació ja no és utopia sinó potencial. Només cal esperar que el sol assequi l'entrada i demanar permis més educadament al ratpenat.¿Puc passar? NYIK ! ok Bow tranqui que és facil i vai flútan..mersi ! trec la corda i anem a rematar a la SMITHROCK..el dia s'acaba i els mosquits esmolen els coberts en veure les nostres cames torrades..marxem abans de que es munti una orgia de sang i fetge insecto-humana. Travessem la presa i es fa fosc. Estem contents i cansats i cremats pel sol i al cor duem aquella il.lusió de apurar fins al darerr instant un viatge i emborratxar-nos dels colors i dels darrers raigs de sol que llepen els cims i les neus eternes.
Smith Rocks. (8a/7c+ a Afrikan Wall)

El cotxe gira l'esquena a la Vall, substituint el BRUUUUUUH de l'aigua pel RUM-RUM del motor. La font de HotSprings esta seca i volem menjar una mica amb en Louisiana A., que abans he vist baixant de les Comade Tower Needles...els trobem al Bar i fem unes cerveses ( dues hores de cerveses i morros i entrepans i olives i blablabla)..riures, i anècdotes..que lluny que queda el món aqui dalt...pel mòbil ens dieun que un amic del comptat de Bow ha pres mal..no és res però li ha vingut de molt poc...en Franela Boy ha rebut una pluja de pedra mentre assegurava en Tala man, i una mica més i no ho explica..li estan fent proves a l'hospital i sembla que tot esta OK..quan tenim clar que se n'ha sortit comencem a baixar ( ja no caldrà passar per l'hospital). Aviat la cervesa i alguna cosa més fan efecte en els meus amics que s'adormen , jo com que m'he cuidat i l'he beguda de la light vaig penjat tant sols de reflexions i tonteries...el cotxe va com sol, hi ha poc trafic i en hores serem a casa si no ens para la policia o s'espatlla el motor, poso programes absurds a la radio, musica antiga i musica nova que no conec, programes de misteri i aparicions i una contínua arenga a l'equip d'un país llunyà que esta apunt de guanyar no sé quin campionat de noséquè...adéu olor a avet, adeu herba i aigua...tornarem a estimar-vos una mica més, a quedar-nos embadalits durant hores veient les onades de escuma dels rapids i a lluitar contra l'absència de relleus que es compensen amb l'abundància de fè que implica escalar aqui dalt a la Riders Valley. Aquest any pujarem a la cabana d'en Japy Rider a presentar-li el nen, a veure si l'aire de la muntanya el fa savi i generós, i creix amunt com un petit Buda feliç i fort.

22 comentaris:

PGB ha dit...

A primer cop d'ull m'ha semblat un text ultra dens.

A mesura que l'he anat llegint m'ha absorvit :)

Aquest any HE DE pujar a Riders Valley. No pot ser que encara no ho conegui. Ja et demanare una ressenya de que fer (aparcament, estança, zones interessants, vies recomanades...) :P

Un escrit molt guapo, i tela la via de 80m no?!

TRanki ha dit...

Ei Pere!

Mus hi veurem doncs...si hi vols pujar uns dies avisa..busco company per una estada de setmaneta i tal..hi ha bon lloc on dormir barat i còmode ( Borda Vila), i t'ensenyo les vies que calgui si a les tardes em deixes fer n parell de pegues a un project!

siawwww

Anònim ha dit...

molt bo el relat! quina pasada la psicologia de l'adherencia, de vegades et dona massa temps per pensar...

veu amortitzar el viatge... quin tute...

salut

jd

PGB ha dit...

No tinc vacances fins les 2 primeres de setembre. A mi tb em molaria passar una setmana pel valley... pero no se com ho tindras tu pel Setembre ni jo el tema vacances (encara no hem decidit res amb l'Alba).

Igualment, a partir de la setmana vinent començo les afternoon sessions... sense pressa pero sense pausa ;)

Anònim ha dit...

Tío, pon la letra más grande, que me dejo los ojos.
Luichy.

TRanki ha dit...

hahahaha!

Hey Louis Alphonse !!!

Joer aún me repiten los morros que me zampé en Lucky's Brigde...llegamos a casa a las 02:30...

LA LETRA MAS GORDA implicaria que el texto ocupara mucho espacio...

Hay dos opciones, desde tu pantalla ira al MENU ( el de arriba), clickar sobre VER, TAMAÑO TEXTO y lo pones MAYOR...veras el texto más grande.

La otra opcion es SELECCIONAR el texto, CONTROL+C y aluego lo pasteas ( CONTROL+P) en un GUORD..puedes poner el tamaño y la letra que quieras...

o te paso el texto a tu mail...falen?

deeew! En un par de semanas subo a darle matarile a la pLANB-MAUMAU..a ver si nos vemos..si te la explico a lo millor te mola más...por cierto hay un bicho raro en la laja de entrada...

Mohawk ha dit...

Molt bo Meyers!, però i les malles?

:P

TRanki ha dit...

hahah mohawk, més aviat hauria de dur uns dockers rebentats i un jersei de llana fet pols o samarreta "imperio" trencada si volgués ser un autèntic bEATNIK Kerouaquià...

Que diferent un llarg de 80 mts a un totxet d'aquets mAresmeños eh?

a vuer si fem un blogtrip allà dalt que hi ha de toooot!

Tiu perquè no nem un dia ( o dos) a provar (fer) la via que hi tinc pendent? Et garantitzo dIVERSIO absoluta, és pur catxondeo!!!

siaw bow!

Anònim ha dit...

Ke passa dharma-uri-bum!!!
molt be tio... jo divendres pujo cap ca casa d'en japhy rider amb el meu brotha little bull a bumeja amb el dharma-hi serem mes d'una setmana voltant per les cabanes, estanys i granet...a poquet a poquet pero nari nant k : THE ROAD HAS ALWAYS LEAD WEST, pero akest estiu sembla que IT LEADS NORTH-NORWAYYYYYYYYYYY i stik fet una coca i aixó no pot ser... he de recuperat la sang de bou k sembla k m'hagin xupat com en una cursa de braus...
vingan...
salut, and flow with da rock...
g .MLTA

TRanki ha dit...

HI Malutaaaa,

Faltaves tu en aquest viatge bow...

Saluda al Boss del Ventosa de PArt meva..que a l'Agost li presentarem el Budet...

Esperoq ue flipis fent la GATS de FOC no? hahaha! a la Agulla Gran (4a) de TRavessany,m si no la lies a la entrada i en algun lloc, la CADE és supertguala...la de la dreta és menys interessant...tambñe anireu a AMITGES? Joer quina enveja...

Al Vermell hi tens unes fissures desequipades de 6b,7a i 7b..de pocs metres i muntables per dalt..a veure si poses en pràctica l'aprenentatge de cara a NORWAY!

ah..i a CAVALLERS mira't GAME OVER, el CLIK o les vies llargues..no són BIg wall però a nivell "estratègic" et van posant a to...també hi ha un encadenament CAVALLERS-COMALOFORMO-BEssiBERRIS-HArlé-PA DE SUCRE cresta TUMENEJA que no sé si s'ha fet..per flipar, amb material de vivac igual surt en dos o tres dies... poden ser molts milers de metres i amb cresets molt salvatges..

Bé bow a veure si ens veiem allà dalt! vaaaaa!

brdx ha dit...

D'entrada hi pensat "vaya rollu" i m'en he anat.

Al cap d'unes hores hi he tornat i he llegit, no diré tot però dios nidor

Estas fet un gerf del mentalisme grafic

El carrer espera ansios les teves memòries.

Tas lueg, Super Bowl

TRanki ha dit...

Ei Bird!

Una mica rulleru si que sóc..però no sé trobar l'equilbri entre la brevetat que demana un medi de vegades tan efímer com un blog i allò que voldria escriure...

A veure si fem una afternoon session a la Gran norl? Que és el mes de les TARDESALASOLEIA !!!

L'altre dia amb en Jimmy vam pujar i s'hi estava prou bé..a veure si repetimus avui!!!

petitcalfred ha dit...

¿Kerouak?

El estilo está bien llevado.

Aunque al igual que con On the Road he sido incapaz de acabármelo por ahora.

¡Igualmente bravo!

Dame tiempo para leerlo, je, je :)

TRanki ha dit...

Ei petitcalfred...

Llegué a Kerouac a través de las lecturas de Picazo...era curioosos ver como recrea el estilo Beat en sus escritos...

YA se que es un "palo", de hecho leer-lo se trata más bien de dejarte llevar i intentar meterte en los personajes y el rollo...lo malo es que cuando acabas a veces te da la sensacion de que has estado leyendo sin que pase nada..aun así cuando "relees" les encuentras una serie de reflexiones interesantes a lo CARPE DIEM...poco más...

UN saludorl!

petitcalfred ha dit...

M'ha fet molta gràcia això de Barrower!

Sort que conec la Vall sino impossible... :)

TRAnki ha dit...

hahahah!

NO hi ha cap nom fictici en tot el relat...

Jaumegrimp ha dit...

Fins avui no he trobat el moment de llegir tot el relat! sí! ets un "rollero" però dels bons, m'ho he passat molt bé identificant els llocs i els personatges...

Anònim ha dit...

Bones Oriol!

Soc el Pau (vam coincidir l'altre dia a Tossa...). Que guapes les fotos de Cavallers, ja tinc ganes d'anar... Fa com dos anys que no pujo a fer esportiva ... Si et va bé em podràs enviar el video de la Valentin a pau.gete@gmail.com ?

Gràcies!
Ens veiem a la platja o muntanya!

TRanki ha dit...

Ei Getillo!!!

NO tinc el vídiu en format informàtic ( estoy en ello), quan el tingui tranki que te'l passo !!!

Aquest dissabte a Tossa hi havia 39 persones!! Quin ambientako tiu...es van fer totes les vies i elñs projectes..hi havia una adherència surrealistament bona..vam acabar un project a la cova de la esquerra i tres a la clàssica...publicaré la ressenya!

MIra't a rOTPUNKT&HOLDS QUE HI HA RESSENYES DE PSICO A L'ESCALA/ESTARTIT!!

JAUME: estic fent terapia pa quitalme de la verborrea...es que fins als SMS se m'acaben els espais disponibles!!!!

Getillo ha dit...

Gràcies Oriol!

Quina enveja! Aquest finde havíem pensat de provar sort a l'Estartit però em sembla que treballo ... En fi, un altre finde serà!

Ja em miraré les ressenyes que això de la costa brava comença a prometre ...

Anonima ha dit...

Eo Kerouacoooo

Encara recordo la teva veu al clatell (cantantme presses al Xalmet ;P). Kina memoria tiu!

Al final t'he trobat eeee?!

Vinga maco, que tens un fill preciós, com el seu pare, segueix escrivint que ara et llegiré !

NO deixis mai de escalar i de compartir cantus, es lo teu i et surt de dins, per això em vas deixar tan bon recor.

Un petonàs

TRanki ha dit...

Anonima?

Caram ara em deixes una mica descolocat...

Juer ! De vegades crec que hauria de callar més als peus de via, espero que el "flash" te'l fés amb el teu consentiment! hehehe!

En quant al nano..crec que s'assembla més a la mare !!

Espero "llegir-te" per aqui, ara que ja saps on sóc, no?

Saluuuuut! ;P;P;P