Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

divendres, de novembre 11, 2011

L'enyor d'enyorar. Rutina de l'Aventura




Clííink!Clínk!Clink!Clnk!....,

Cada cop sona més agut...sembla que aguantarà. Guai.

El PLik, plik dels pitonets curts o el Clof-clof de les falques massa buides en roca tova ja em começaven a atabalar...feia estona que no sentia cap cant, només gemecs desafinats i tot i el macramé que havia teixit a sota tampoc no era un desastre ja tenia la sensació de estar fent un castell de peces de dòmino. Quan la sensació esdevé de "castell de cartes" l'atabalament es transforma en angoixa...

Fa temps, molt de temps, que no caic, i sento que igual ja toca. I no vull.

Diuen que les coses noves apassionen. Que la rutina és allò que se'ns fa un garbuix de tasques que no provoquen la pujada d'adrenalina que estimula els cervells i les ànimes a seguir endavant amb els somnis.

I que són els retorns nous a coses velles? Rutina? Novetat? Record? Necessitat?

Un canvi sempre encén la guspira de l'acció en una vida banal o mediocre...però el pitjor són les tasques rutinaries que implica de vegades fer realitat els somnis. Els preparatius i l'omnipresència de l'objectiu ja els tinc controlats. No em deixo endur per l'eufòruia, i miro de controlar-ho tot amb check-lists mentals i formals. Ups, el carregador solar del mòbil...veus com va bé repassar tres cops enlloc de dos? Mentrestant el cap ja sent el vertigen dels ploms...

I de vegades l'ansia esdevé mecànica. des del despertador al porteig, sento l'esbufec que em pesa com una llosa, la son, el cruixir de l'esquena, les esgarrinxades...quin pal...i aleshores intento no pensar en res, intento eliminar cada deja vue que m'atenalla i em pronostica la següent ensopegada, la següent esgarrinxada, el proper "aufff" a cada ressalt del sender de l'aproximació...ja ho he viscut. Buscar un lloc apropiat per substituir el tros de carn amb ulls que hauria de ser aquí assegurant-me, mirar amunt allargant el coll a veure si localitzo la senda a seguir en el mar de pedra llisa, sentir aquell nus amical a l'estómac i la rèmora dels dubtes a cada clau que poso al portamaterial...cal? Si..no...aquest també...i aquest...merda, no em puc ni moure de tant de pes....torno a començar.


Les mateixes preguntes de sempre flotant com boira dins del cap, i un cop de mà com espantant mosques, que les disspi...intento allunyar de mi la insanitat, ser racional i no parlar amb el meu jo imaginari que m'acompanya en forma dual de angelet i dimoni.


Darerrament l'angelet estava pessimista, i el dimoni desquiciat. Apreto l'off, surto en lliure tres metres fins un clau i de sobte ja no hi són. La dualitat s'ha fos en un de sol, i els dos tenen una taquicàrdia de l'òstia. Bufffff !!!


De tant en tant un somriure absurd em creua la cara...ni sé perquè, igual mente vaig pujant algun pensament o pena navega per dins i ni gosa distreure'm, però algún racó del cervell me'l processa i fa que faci alguna ganyota o remugui algun joder. Passen la Lila, amics, amigues, vius i morts, els pares i la feina, el nanu i la nena que arriba...suposo que va passant tot i no me n'adono, però a estones sé que hi són...allà dins, fent la seva...


I el renec? És com un mantra silenciós. També de vegades surt i altres rebota dins del cap com la eterna cançoneta que no deixo de cantar...també dins del cap la insulto quan m'adono que em volta com una mosca pesada la puta cançoneta...Insulto també quan les coses es giren. Quan em cau el clau aquell que "només Ell-Elfilldeputa" era el que cabia en aquell foradet. Insulto quan no arribo al foradet, el foradet dels collóns de... delaputamarequelvaparí. I insulto encara més quan m'esllomo i em rebento els nusets intentant enfilar el kevlarcabronàs al fotutpontderocadelamerda que no sé com el PACAlvacardar...déu, quin deliri...


El moment de dubte és sempre aquell en que he de decidir enganxar el Júmar i començar a desequipar el primer llarg. Seguit després en franca competició pel primer pas del segon llarg....


Veig una cordada al davant. En una via hiperequipada on loveclimbers s'inflen d'orgull amb els lovepartners...Bromes, crits, riures, algun pillapilla i vingamuntquetupotswapis...algun sifaselpasmiraquensfemunabirra..que cabrons com en saben...elles en tops i jo pelat de fred per fora i suors per dins...fent malabarismes per ningú, amb la panxa girada enmig d'un món oscilant, un món de penjar, de subjectar-se, d'estirar-se a caçar quelcom que igual et peta als morros...com el pelacastanyes, com el marrameu burro que no sabia que l'ansia era letal...


I aleshores sempre vaig peix, sempre dubto dels perquès, i és aleshores quan prenc a glopades l'ajuda de la rutina, la que em calma amb una petita bufetada amical quan em desquicio, i em passa els informes del passat on estadístiques molt solvents em demostren molt fiablement la molt dilatada experiència dels molt honorables predecessors...aquells que sense tant remuc es penjaven, opulents ells i gens frikis, de qualsevol porqueria a la que jo ting pànic. Vinga home no siguis cagat, que això aguanta un camió...


No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat...cal que aparegui el "jo" fred i victoriós, el que prova el plom sense dubtar...ferri...superior...incontestable...com un viking, no com un pagès atemorit davant dels Dakkars...que posi el peu a la platja, trepitgi fort i rigui del banquet de sang i crits que esta apunt de començar...però amb calma...sense la ansia dels orcos...


La putada es que les pelis, i si a sobre són de una novela dels anys 30 que ja has llegit quatre vegades, pots veure'n el final...i saps que encara que hi hagi deu mil milions d'uruks-hai al davant, El Paio Bo se'ls carregarà a tots.


Jo tinc 100 milions de anys de codols al damunt i no sé ni tant sols on clavar...ostiiiiia!!!! I el cabró aquell sobrat i ultraguaperas s'amaga al fons del petate i només apareix al bar quan ha de piar...fins i tot la baixada carregat amb el ferro me la guarda per mi...el remugaire de merda...


I clavo


I provo


Hi pujo


Em penjo


I se'm bloqueja el trasto en el pas més burro...


I se m'oblida l'express o la fifi al seguro de baix quan amb delit me n'anava amunt a mort a pel cablñe aquell que surt a dalt


I porto la cinta a l'altre costat de l'arnés quan havia de xapar amb la mà lliure


I em lio amb els friends i quan n'he provat tres confirmo que "el que calia" el tinc a baix...


I quasi caic. Però no...de fet caic més amunt i arribo més avall...i torno a començar...


I els gantxos em fan por


I tinc set


I tinc gana


I vull...no sé el que vull però vull quelcom...


I quan sóc als spits de la R,...encara tinc més agonia per acabar la via...




Al davant ja acaben...segur que aniràn al bar, i ella li pagarà les braves, i ell serà un heroi, i els altres explicaràn passos...i jo aqui dalt, penjat, no creient-me massa ni el que estic fent ni sabent el perquè..però ja ho sé això també...és la rutina de la pseudoèpica...la fatalitat de descobrir que si no t'importa a tu a ningú li importa massa que estiguis aquí dalt fent el capullo covard quan podries estar a casa fent-li petons a la teva dona...és el que hi ha...ho sento bow, massa tard per adonar-te'n, has d'acabar la funció...I caic en la conclusió que tot plegat és perquè sí, que no cal pensar tant i que si hi sóc serà per alguna cosa, encara que no l'entengui...o igual simplement és per tal que demà al bar apareixi aquell, el covard que ara està amagat, anir explicant com de terribles són els gantxos, i com de ultraestranyes les flors de pitonisses o els falcats en ploms...


L'oblido i m'adormo, i somnio en el fals sentiment de superioritat que tindria si estés veient-me des del davant, i els loveclimbers diguéssin "fuuuuuh, ho heu vist? quin penjat, ha dormit allà enmig! quina via és? deu ser en artifo noooo?"




Noblesa obliga, em justifico progressant, des d'allà suposoq ue no senten el que per dins porto, igual en algun moment m'agradaria estar allà, amb el puto loveclimbing i la promesa d'unesbravessifaselpasbaldufa...ho enyoro la veritat...i vaig amunt enmig de una núvol de contradiccions.





Tot aguanta. en el fons sempre aguanta segons les estadístiques, si peta és per error humà i generalment per falta de desconfiança...ups, volia dir de confiança...




Desplego l'arsenal davant del cotxe, com un pescador fatxenda ensenya la seva captura amb falsa modèstia ( jo que mai he estat un paradigma de l'ordre i desfaig petates milenaris que van quedar garbuixejats eternament...), ningú em fa massa cas...corren a per les braves...jo també ho faria...


Recullo sol. Vaig sol al bar, ells riuen i riuen...jo bec la birra...vull torna a casa...i també ho sé...és la rutina de l'enyor, la que em fa seguir pujant algun cop perque me n'enyoro...m'enyoro d'enyorar...necessitava un big wall altre cop...




Sambari dels collons, no tinc ni crit de guerra...hahaha!!

36 comentaris:

"PACA" ha dit...

...quina via?

Es ven be el que dius: ho has clavat en la descripició el que es l`artifo:a Mi també em passa!!!!!

El teu crit de guerra potser es interior....

Ferran Guerrero ha dit...

Perfecte....M'has enganxat del tiron a l'historia, sigui la via que sigui Ole tus huevos...

Anònim ha dit...

Estic amb el Paca, quina via es ??
No obstant i ven mirat, si tinguéssim una explicació del perquè ens agraden tan tanteja els límits estan tot sols amb els nostres pensaments seria molt menys divertit i segurament ja no ens enganxaria tant, no creieu ?

4Recauxutats ha dit...

Quan ens veiem recordam que et dec una westvleteren 12 per aquest magnific escrit. Bona feina Bow!!

Cesc ha dit...

ei bou,aixó de treure-li la pols al martell, sempre es bo, per recordar-li per que està fet.
pim-pam i clin-clong

Anònim ha dit...

M'agrada molt el que escrius,la sinceritat amb què expliques les teves vivències, però moltes vegades con aquesta no sé de quina via parles i per ami seria genial perque amb tot l'altre" sobre tot quan parles de Sant Benet" ho visc con si fossin les meves vivències...no és cap critica, ja m'agradaria a mi poder descriure com ho fas tu les meves experiències. Gracies per compartir les teves vivències amb tanta sinceritat.

Núria ha dit...

si vols et dic un crit de guerra: FUAA!!!
I ens projectem cap a l´univers infinit
( sense tripi jocs , eh?)

molts fuaas!

en Girbén ha dit...

La solitud que m'envolta és tan gran absoluta i al·lucinant que més d'un cop em sorprenc parlant inconscientent, fent comentaris en veu alta, traduint, en definitiva, en paraules tots els pensaments que em travessen el magí. Bonatti al Pilar del Dru.
Sempre he pensar que l'ús del present, i no del temps passat, diferencia la literatura de muntanya de la mera crònica (en el cas de les solitàries, per força, sempre en primera persona del singular). Què d'important mai podrà ser explicat per una ressenya? Aquí en tenim una mostra magnífica.

TR ha dit...

Hola a tots.

Gracies per la lectura!!!

Darrerament estic trillant el blog per fer un recull d'històries, i COM DIU EN GIRBÉN, crec que és necessari fugir de la crònica concreta.

Com que no sóc en Bonatti, el tema sempre l'he enfocat no des del punt de vista del grau o del lloc sinó de les sencions que em produeix l'escalada, mentre he de lluitar i bregar amb una vida "normal" alhora que el cap i el cor em bullen de ganes de fer coses...i el temps em va passant.

De fet quan em vaig plantejar el Blog la idea era aquesta, la dualitat, el CEL i l'AVERN, en que els escaladors que estem enamorats de la muntanya i la familia ens movem dia a dia, sense saber a qui atribuir les qualitats de Cel i d'Avern...

LA meva vida ha estat una mica atrafegada els darrers anys, intentant mantenir el ritme i alhora complint uns requisyts familiars bàsics als que mai arribo...

De tant en tant em calia escapar-me una estona a fer alguna via d'aquelles en que la inmediatesa no serveix...on has de treballar estona i tens temps per anar reflexionant i distraien-te...

Quan escalo, al peu de via, assegurant, en un vivac, en les aprox....són moments en que m'apareixen aquelles angunies i reflexions que, currant o donant el sopar al nano no tinc temps de pensar...suposoq ue són les angunies normals de tothom, que generalment no apareixen massa en les èpiques cròniques d'alpinisme on generalment el triomf a través del sofriment és el tema principal.

També me n'he adonat que a major implicació i emotivitat, més creativa esta la ment...quan tot va bé no sé què escriure...

Coincidint amb fets personals l'altre dia me n'adonava que hi havia dos aspectes sobre els quals estava pensant mentre escalava: Fins i tot l'aventura pot ser rutinària. Ja fa uns 30 anys que m'enfilo i la veritat es que hi ha aspectes que se'm fan "pesats" o avorrits...i alhotra com que ho sé els puc dur millor perquè sé que són la porta al gaudir que vindrà després...

TAmbé em plantejava que si quan el gaudi arriba és quan l'aventura s'acaba, igual el que busco es que desapareixi aquell "sofriment" a través de caure-hi recursivament?

Alhora, enmig de tanta èpica, de vegades emn trobo caient en pensaments banals i mediocres, en reflexions egoïstes o malignes que tot i que la moral em fa esborar-los ra`pidament, veig que ni molt menys puc apartar l'AVERN de aquesta dualitat que ens impregna.

FUGINT de la CRONICA, les impressions que recullo en un post molts cops pertanyen a moments separats en el temps ( excepte dos moments molt durs -la Margalida i a la Roca Roja-on sortir d'allà em va costar haver de donar-me dues bufetades ben donades per no parar desquiciat i aterrat),...

En concret aquest darrer post conjunta pensaments de la Historia Interminable a Vilanova, fa uns sis anys, i de la DISTRICTE DE LES BRUIXES ( sortint per la SANCHEZ)...Abans de empalmar amb la Sanchez navegues per un mur vermell que igual no serà més de 6a, però sol i a caçar alguns ploms i buril sperduts la veriutat es que VEIEN ELS BOLTS l'sentint-me enyorat, vaiog acabar fugant per el més facil...no l'he acabada en els dos cops que hi he estat-en cordada i en solitari)...hehehe. A més hi ha trams en flanqueig o molt desplomats que quan vas sol al desequipar et puja tant la adrenalina que quan arriba la nit et quedes plà...

Aquest darrer cop va coincidir que volia fer una ullada per anar un altre dia a la INDIRECTÍSSIMA, potser la millor via en lliure de MOntserrat Nord, per traçat i lògica...

Ens llegim i salut a tothommmmm!!!

NURIA: M'apunto això del FUAHHH...rotllo super3!! Way! PER CERT, kin OS el BIC MAC!! Vam estr matitzant el Little death allà al costat i mig mort li vaig fer un pegue a l'Hamburguesa....ostia...INFERNOOOO..a veure si anem ja a Targa nooooooooo???

Anònim ha dit...

Bon text.

Perquè però necessites un BIG WALL quan en realitat practiques bàsicament esportiva???? Igual és el que t'agrada la paret en realitat i et fa por?

"PACA" ha dit...

...SI HAS FET LA "dISTRICTE" EN SOLITARI,M`AGENOLLO I PLEGO!!!!

fELICITATS I A FLUTAR SEMPRE!!!!

TR ha dit...

Paca...ja et dic que qua teòricament s'acaba el pitjor també se m'acaba la pila mental...vaig sortir per la Sanchez...yuyu...

Al Margalida IDEM, però almenys la vaig acabar acompanyat

ës un tema mental crec...quan ja veig el final m'agobio molt i m'agafa el telele tonto

La via és de anar fent, però el complicat és recuperar llargs i no sucumbiur a les tentacions de posar algun bolt més a les R's....ffffffff!

Per cert crce que el SUBI l'ha feta tota...

ANÒNIM: NO he prounditzat tant en la meva psique. També és possible que em molin TOTS els aspectes de l'escalada...de fet a pesar de la insistència de tants, no veig diferències a nivell de motivacionsentre un friki o un alpinista...quan vaig apendre com funcionava això de l'escalada ningú tenia tanta obsessió amb això de les disciplines...


el que síq ue em passa es que ara se'm fa molta més pujada el fet de marxar tres dies a fer tapia, i en canvi passar una tarda a la Soleia és quelcoim molt més assumible a nivell de temps-responsabilitats...simplement...

Pere ha dit...

Igual et vam veure penjant per allà enmig de boires, ja fa uns quants dies però, no????...naltres erem els loveclimbers a la punsola!! I no feia caloreta precisament!!!

Bona història!!

TR ha dit...

Ei Pere,

Com ja he dit són dues històries en una.

els LOVECLIMBERS els veiua sobretot a la Camel i la Necro, allà vaig dormir penjat.

La clapada a Diables queda una mica amagada ja que pots dormir en repisa ( jumada histèrica l'endemà fins a sota el llarg de A3...quina POR simplement...no duia portaledge...i és una mitja lluna de la òstia...

La propera de placa bows...

Pere ha dit...

DUIES UN PETATE BLAU?

TR ha dit...

Una motxilla blau marí de 65lts...hi havia una cordada a la Gam també...

Éreu dues cordades a la Punsola? HI va haver una mica de caravana a l'Artifo?

TRanki ha dit...

vaja..el de sempre...heheh!

Bullarolas ha dit...

I jo que et feia segur a la Maluta de la Bandereta.. per uns instants..

M'ha agradat molt aquest compendi de moments, de pensaments i de sensacions. I no cal que haguem de triar entre una cosa o l'altra, si podem passejar-nos per tot aquest recull de jocs verticals increïbles i treure el millor i el pitjor del que portem a dins!

Una abraçada bow

TR ha dit...

Ei Bullas...tranki que no la oblido...va ser un rampell i em falten els PLOMS ( i FIJO QUE PICA MÉS...). Quan la faci em molaria fer-la sencera..busco company...avui veuré el MALUTAT a veure si s'anima , però després de dir-liq ue la SANATCANA sobrava canto no sé si se'm creurà gaire!!!

Savies paraules...cada cosa al seu lloc i al seu moment...a mi el que no em mola é la paella congelada i la sangria de tetrabrick...ja ho saps!!!

Xerrem bow..per cert volia comentar al teu post i no he pogut..?????...tens adeptes il.lustres!! hahaha!!!

Lila ha dit...

Totes les reflexions que fas són bastants interessants, però entre totes elles em quedo amb una..."que són els retorns nous a coses velles?", per mi es diu il.lusió...no creus?
Potser, aquell dia prenen les braves a monistrol després de la nostra primera pared de l'aeri junts, hi havia algú que ens escoltava i es feia les mateixes relexions que et fas tú ara...
però com diu la dita "una vez al año no hace daño" (recalco lo de una, ja,ja,ja!!!)
Petonets
Ceci

TRanki ha dit...

una vez al mes..bueno es...
una vez al dia: qué alegria...

amb illlll.lusió!

La veritat es que Aeri, Nord del pedra hivernal i Maladeta com a primeres vies llarges i de "curset" no se't van donar malament...es veia que t'agradaven les braves...heheheh!

Anònim ha dit...

PEDRAFORCA HIVERNAL de CURSET????

TR ha dit...

NO en el sentit de la HAWLEY, segur.

1 de NOvembre del 99, paret mig nevada i força verglàs a dalt. El Gran Diedre, 2a via "llarga" de la Lila ( només havia fet El avall bernat de Stllorenç i la EASY RIDER.

Recordo que duia dues samarretes, un forroi gruixut i damunt un gersei de LLana...i ella anava "flútan" amb 2 calentamans a els canells i als peus ( tecnica boníssima). Canviaven l'hora aquell dia i se'ns va er de nit al collet de la Cova. Vam "cagar-la" en decidir baixar per la canal enlloc de anar al cim...UNa pedra va petar una de les cordes al ràppel i de nit i sense llum vam rapel.lar per tota la canal ( ella no sabia rapel.lar i la despenjava)...vam arribar a la tartera a la 1:00 de la matinada..al refu ja flipaven...

Aquesta ascenció em va servir per apamar la COLUMNA PICAZO, aquell any la paret estava neta en hivern quan hi vam anar amb un col.lega...i va ser la bona!

Pere ha dit...

hahaha fent cursets a la nord del Pedra i nevat...kin bou!!!!

NO entenc com no et va deixar aquell dia!!!

TR ha dit...

Hey bow,

Suposo que el fet de que li caigués un camalot del 4 a l'abisme la va diexar una mica encongida i no es va atrevir..encara recordo allò de" Ei macu, aqueLLA cosa amb molles que s'obre i es tanca, valIA molta pasta?"

i jo dient" EINNNNNN????"... parlar en pretèrit ho va fer entenedor a la primera...

Lila ha dit...

Que tiempos... jo m'enrecordo que la teva resposta al caure el camelot va ser: no passa res bonica, no pateixis...
ja,ja,ja, apa que ara em diries el mateix!!!!
pto

TRanki ha dit...

mmmh..."camins"...mai és massa tard, no?

Ferran Guerrero ha dit...

Aixó del camalot em recorda a la meva Laia, jajajajaja, la Ceci te raó,. el que fa un i diu als inicis de una relacio, "tranquila no passa res" i ara li passa aixó a la Laia i sortim als diaris, jajajaja, com es la raça humana, gran post, ja l'he llegit un parell de vegades.

Fa dies qu eli dono voltes a un escrit que he de plasmar.

A cuidar-se bow, que estas molt bow.

TRanki ha dit...

haha...

Com li deia a la LILA, als dos ens agrada la lletra de sopa de cabra, la de "CAMINS"...cal sempre recomençar,q ue sinó acabes foten-te bronca perquè la asseguradora egt baixa mig centímetre quan no li has demanat o perquè et tiba massa, o perquè et dóna massa comba...

I per escriure: MAI TAMPOC és massa tard, no ho dubtis, a muerte!!!

A cuidar-la ( los-les, depèn del què sigui, es clar!)...

Lila ha dit...

quina rao que tens Ferran...
Ah! per cert, MOLTES FELICITATS A TOTS DOS!!!!!

Ferran Guerrero ha dit...

Merci, encara no sabem que es, al Dsembre ho sabrem, pero sigui el que sigui ja li he pillat uns peus de gat, per anar fent cami.

Salut

TR ha dit...

haha..ja els vaig veure!! haver-los edemanat que en teníem uns d'iguals...

Anònim ha dit...

"No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat..."

Joder Tranki, si alguna cosa fas que m'encanta és furgar com una mena de escuraxemeneies dins de tots aquells aspectes íntims que cap de nosaltres mai confessa. he llegit l'escrit deu vegades i a cada paràgraf vaig descobrint algun detall amagat més! Com ho fas??

Ets l'òstia, no deixis de escriure'ns!!

TRanki ha dit...

Gracies bow...em creia que era l'únic que estava una mica girat i veig que el que agrada és que TOTS PLEGATS ens hi sentim una mica reflexats eh? hahah!

Res...a patir,que ens agrada!!!

Tot plegat és la penitència per afrontar uns mesos de entrenament...se'm farà més difícil escriure sobre SERIES, TRACCIONS,RESINA i tal...però bé, ja trobarem alguna cosa no?

Salut!!

Pekas ha dit...

Un moolt bon texte.. ple de energía personal.. intransferible... gaudint i disfrutant del que t'agrada ( del que ens agrada ) de la vertical.. del purament sentir-te ( sentir-nos ) el més lliures possibles.. lliures per fer tapia.. o esportiva.. o integral... o alpinisme.. o passar la tarda devant d'una birra amb bona companyia i somnian en veu alta amb la propera vía...

Repeteixo... molt bon texte...
:-)))

David ha dit...

Un somriure més ;)
Acabo de descobrir el teu blog, vaig buscant, mirant, aprenent, pero mai he comentat, però m'has tret un somriure, explicant totes les vivencies i veient-m'he reflexat en molts aspectes (escalada i vida). Enhorabona per aquestes entrades, molt bones, explicant molt bé, el que molts cops no ens sabem explicar a nosaltres mateixos.

David