L'enyor d'enyorar. Rutina de l'Aventura

Clííink!Clínk!Clink!Clnk!....,

Cada cop sona més agut...sembla que aguantarà. Guai.

El PLik, plik dels pitonets curts o el Clof-clof de les falques massa buides en roca tova ja em começaven a atabalar...feia estona que no sentia cap cant, només gemecs desafinats i tot i el macramé que havia teixit a sota tampoc no era un desastre ja tenia la sensació de estar fent un castell de peces de dòmino. Quan la sensació esdevé de "castell de cartes" l'atabalament es transforma en angoixa...

Fa temps, molt de temps, que no caic, i sento que igual ja toca. I no vull.

Diuen que les coses noves apassionen. Que la rutina és allò que se'ns fa un garbuix de tasques que no provoquen la pujada d'adrenalina que estimula els cervells i les ànimes a seguir endavant amb els somnis.

I que són els retorns nous a coses velles? Rutina? Novetat? Record? Necessitat?

Un canvi sempre encén la guspira de l'acció en una vida banal o mediocre...però el pitjor són les tasques rutinaries que implica de vegades fer realitat els somnis. Els preparatius i l'omnipresència de l'objectiu ja els tinc controlats. No em deixo endur per l'eufòruia, i miro de controlar-ho tot amb check-lists mentals i formals. Ups, el carregador solar del mòbil...veus com va bé repassar tres cops enlloc de dos? Mentrestant el cap ja sent el vertigen dels ploms...

I de vegades l'ansia esdevé mecànica. des del despertador al porteig, sento l'esbufec que em pesa com una llosa, la son, el cruixir de l'esquena, les esgarrinxades...quin pal...i aleshores intento no pensar en res, intento eliminar cada deja vue que m'atenalla i em pronostica la següent ensopegada, la següent esgarrinxada, el proper "aufff" a cada ressalt del sender de l'aproximació...ja ho he viscut. Buscar un lloc apropiat per substituir el tros de carn amb ulls que hauria de ser aquí assegurant-me, mirar amunt allargant el coll a veure si localitzo la senda a seguir en el mar de pedra llisa, sentir aquell nus amical a l'estómac i la rèmora dels dubtes a cada clau que poso al portamaterial...cal? Si..no...aquest també...i aquest...merda, no em puc ni moure de tant de pes....torno a començar.

Les mateixes preguntes de sempre flotant com boira dins del cap, i un cop de mà com espantant mosques, que les disspi...intento allunyar de mi la insanitat, ser racional i no parlar amb el meu jo imaginari que m'acompanya en forma dual de angelet i dimoni.

Darerrament l'angelet estava pessimista, i el dimoni desquiciat. Apreto l'off, surto en lliure tres metres fins un clau i de sobte ja no hi són. La dualitat s'ha fos en un de sol, i els dos tenen una taquicàrdia de l'òstia. Bufffff !!!

De tant en tant un somriure absurd em creua la cara...ni sé perquè, igual mente vaig pujant algun pensament o pena navega per dins i ni gosa distreure'm, però algún racó del cervell me'l processa i fa que faci alguna ganyota o remugui algun joder. Passen la Lila, amics, amigues, vius i morts, els pares i la feina, el nanu i la nena que arriba...suposo que va passant tot i no me n'adono, però a estones sé que hi són...allà dins, fent la seva...

I el renec? És com un mantra silenciós. També de vegades surt i altres rebota dins del cap com la eterna cançoneta que no deixo de cantar...també dins del cap la insulto quan m'adono que em volta com una mosca pesada la puta cançoneta...Insulto també quan les coses es giren. Quan em cau el clau aquell que "només Ell-Elfilldeputa" era el que cabia en aquell foradet. Insulto quan no arribo al foradet, el foradet dels collóns de... delaputamarequelvaparí. I insulto encara més quan m'esllomo i em rebento els nusets intentant enfilar el kevlarcabronàs al fotutpontderocadelamerda que no sé com el PACAlvacardar...déu, quin deliri...

El moment de dubte és sempre aquell en que he de decidir enganxar el Júmar i començar a desequipar el primer llarg. Seguit després en franca competició pel primer pas del segon llarg....

Veig una cordada al davant. En una via hiperequipada on loveclimbers s'inflen d'orgull amb els lovepartners...Bromes, crits, riures, algun pillapilla i vingamuntquetupotswapis...algun sifaselpasmiraquensfemunabirra..que cabrons com en saben...elles en tops i jo pelat de fred per fora i suors per dins...fent malabarismes per ningú, amb la panxa girada enmig d'un món oscilant, un món de penjar, de subjectar-se, d'estirar-se a caçar quelcom que igual et peta als morros...com el pelacastanyes, com el marrameu burro que no sabia que l'ansia era letal...

I aleshores sempre vaig peix, sempre dubto dels perquès, i és aleshores quan prenc a glopades l'ajuda de la rutina, la que em calma amb una petita bufetada amical quan em desquicio, i em passa els informes del passat on estadístiques molt solvents em demostren molt fiablement la molt dilatada experiència dels molt honorables predecessors...aquells que sense tant remuc es penjaven, opulents ells i gens frikis, de qualsevol porqueria a la que jo ting pànic. Vinga home no siguis cagat, que això aguanta un camió...

No és bo confondre la inseguretat personal amb la solidesa de un anclatge quan fas artifo sol...i si te n'adones, ni que sigui a mitja via, millor. El fotut dels porucs és que ballen sempre pel fil de la navalla, entre la tragèdia i l'eufòria, entre l'optimisme imprudent i el pessimisme paralitzant...i cal, sobretot, que la rutina estigui per damunt de la novetat...cal que aparegui el "jo" fred i victoriós, el que prova el plom sense dubtar...ferri...superior...incontestable...com un viking, no com un pagès atemorit davant dels Dakkars...que posi el peu a la platja, trepitgi fort i rigui del banquet de sang i crits que esta apunt de començar...però amb calma...sense la ansia dels orcos...

La putada es que les pelis, i si a sobre són de una novela dels anys 30 que ja has llegit quatre vegades, pots veure'n el final...i saps que encara que hi hagi deu mil milions d'uruks-hai al davant, El Paio Bo se'ls carregarà a tots.

Jo tinc 100 milions de anys de codols al damunt i no sé ni tant sols on clavar...ostiiiiia!!!! I el cabró aquell sobrat i ultraguaperas s'amaga al fons del petate i només apareix al bar quan ha de piar...fins i tot la baixada carregat amb el ferro me la guarda per mi...el remugaire de merda...

I clavo

I provo

Hi pujo

Em penjo

I se'm bloqueja el trasto en el pas més burro...

I se m'oblida l'express o la fifi al seguro de baix quan amb delit me n'anava amunt a mort a pel cablñe aquell que surt a dalt

I porto la cinta a l'altre costat de l'arnés quan havia de xapar amb la mà lliure

I em lio amb els friends i quan n'he provat tres confirmo que "el que calia" el tinc a baix...

I quasi caic. Però no...de fet caic més amunt i arribo més avall...i torno a començar...

I els gantxos em fan por

I tinc set

I tinc gana

I vull...no sé el que vull però vull quelcom...

I quan sóc als spits de la R,...encara tinc més agonia per acabar la via...

Al davant ja acaben...segur que aniràn al bar, i ella li pagarà les braves, i ell serà un heroi, i els altres explicaràn passos...i jo aqui dalt, penjat, no creient-me massa ni el que estic fent ni sabent el perquè..però ja ho sé això també...és la rutina de la pseudoèpica...la fatalitat de descobrir que si no t'importa a tu a ningú li importa massa que estiguis aquí dalt fent el capullo covard quan podries estar a casa fent-li petons a la teva dona...és el que hi ha...ho sento bow, massa tard per adonar-te'n, has d'acabar la funció...I caic en la conclusió que tot plegat és perquè sí, que no cal pensar tant i que si hi sóc serà per alguna cosa, encara que no l'entengui...o igual simplement és per tal que demà al bar apareixi aquell, el covard que ara està amagat, anir explicant com de terribles són els gantxos, i com de ultraestranyes les flors de pitonisses o els falcats en ploms...

L'oblido i m'adormo, i somnio en el fals sentiment de superioritat que tindria si estés veient-me des del davant, i els loveclimbers diguéssin "fuuuuuh, ho heu vist? quin penjat, ha dormit allà enmig! quina via és? deu ser en artifo noooo?"

Noblesa obliga, em justifico progressant, des d'allà suposoq ue no senten el que per dins porto, igual en algun moment m'agradaria estar allà, amb el puto loveclimbing i la promesa d'unesbravessifaselpasbaldufa...ho enyoro la veritat...i vaig amunt enmig de una núvol de contradiccions.

Tot aguanta. en el fons sempre aguanta segons les estadístiques, si peta és per error humà i generalment per falta de desconfiança...ups, volia dir de confiança...

Desplego l'arsenal davant del cotxe, com un pescador fatxenda ensenya la seva captura amb falsa modèstia ( jo que mai he estat un paradigma de l'ordre i desfaig petates milenaris que van quedar garbuixejats eternament...), ningú em fa massa cas...corren a per les braves...jo també ho faria...

Recullo sol. Vaig sol al bar, ells riuen i riuen...jo bec la birra...vull torna a casa...i també ho sé...és la rutina de l'enyor, la que em fa seguir pujant algun cop perque me n'enyoro...m'enyoro d'enyorar...necessitava un big wall altre cop...

Sambari dels collons, no tinc ni crit de guerra...hahaha!!