EL LATIDO DEL MIEDO

Foto de D.Ojeda en el tram final de degotalls de la mencionada via...

Costa d'encabir una paret com aquesta en una foto normal. La corda penja del LATIDO amb les "flautes" característiques...darrera una escaladora lluitant contra "LA INDOMABLE"(7c+), ATP a litres i un bloc final de canvi de rasant...infernillo plaent quan la fas...

2nd Round...millorant...

No fa por, en realitat, sinó "emoció"...35 mts desplomats de dalt a baix, un inici de passos de resistencia sobre llastretes, degotalls petits aïllats i regletes escadusseres, per arribar a un d'aquells reposos on has de forçar a "no escaquejar" per validar el rotpunkt ( repises un parell de metres a la dreta)...inicialment sembla que t'estas fonent i en minuts tot torna a lloc...

EL CRUX és a bloc, una mica escopidor i en aparença horrible...roca marmòrea estil Garraf-Puja la Febre...una regleta punxona, un invertit, xapar ( o no) i una seqüència de peus quasi ficticis per forçar un dinàmic a una xorrera que ni tant sols mossega.

LA PUTADA es que si fas el pas la resta, fins a la mateixa cadena, et pot donar la bufetada a qualsevol moment...entre una patinada o la paràlisi per acid làctic pots escollir qualsevol de les tortures a les que et pot sotmetre una via, en moltes varietats i intensitats...recordar seqüències de peus que apareixen i es dilueixen davant dels nassos ja és una bona feina...memoritzar combinacions de xorreres i allà on les has de pillar, ja és un bon calvari...i FINALMENT, quan el cap fa estona que no pot concentrar-se, executar un moviment a bloc final de una regleta petita i un dibuix perfecte...just abans de la cadena!!!(*)

Primer vaig inspirar-me en els Templers, però tot llegit Muntaner vaig entendre que els Almogàvers s'ho muntàven millor...Lila, Nawet i Martina ( esta sota el duvet de la Lila), amb el campament muntat sota el camp de batalla i animant a la tropa...

Estic aprenent a trobar reposos d'allà on al primer intent ni veia com passar, i m'adono que el meu sistema sanguini té una capacitat de autorregulació que desconeixia...LES BRUIXES són com el SENGLAR, però més llarg, més desplomat i més brutal...és el camí d'aprenentatge cap a móns més dilatats, més oscil.lants, més hipòxics...he de apendre, he de entendre, i darrrera aquella porta hi ha un nou sender cap al camí dels guerrers...

(*): Ahir veia el Sergi provant "COP DE GAS"...7b+ o 7c de 32 mts, xapes el darrer seguro i el pas final el converteix en 8b de 35 mts...En Sergi ara és per mi un home amb nervis d'acer i voluntat de Sant...jo no podria...encara...quina via més cruel...!!