Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de desembre 27, 2011

Cançó de Nadal...

Ara fa un any em van visitar els fantasmes d’alguns Nadals passats…era de nit i havia d’anar al sopar dels sogres sabent que l’endemà i després de 42 anys, seria el primer Nadal que no ens podríem reunir amb la meva familia...fins aleshores mai havia donat cap importancia als Nadals.

Aquells fantasmes em va mostrar a través dels records, la inmensitat temporal que em va semblar la meva infantesa, la descoberta del món a Gualba, enmig de faigs i rierols, quan no tenia un sentit de diferencia entre els dies de la semana, ni gairebé les hores, mentre el cap de semana em semblava quelcom més de l’iinmens i maravellós gaudi que van ser els primers anys de la meva vida, enmig de amor, natura i plaer…

El problema del temps ( almenys per a mí pobre i incrèdul mortal) és que és una línea d’un sol sentit, que avança inexorablement cap al col.lapse…com un rellotge de sorra que es va exhaurint i al qual ningú pot donar la volta…tempus fugit…de nen mai m'ho havia plantejat...

A pesar dels cops que la vida m’havia anat intentant propinar, aquella virtut de no valorar el temps m’era un escut contra el mateix dolor de les pèrdues, dels camins errats que ni consideraba que ho fossin…seguía movent-me sempre amb la idea única que allò que feia era el que m’havia de passar, i sentía el devenir com quelcom apart que m’afectava, evidentment, però no alterava per res un desig unívoc que mai m’ha abandonat…escalar…escalar...escalar…

Els Nadals del passat, quan ens reuníem tots, quan hi érem tots, i quan allò que havia de succeïr en el futur era simplement quelcom que no m’havia plantejat mai, i que no m’apareixia ni com a temor proper… la vida era simplement un horitzó tant inabastable com inacabable i tot semblava tenir volta enrrera…

Fins aquell primer Nadal de l’any passat .

Aquella nit , de repent, em vaig veure sol en un costat del Mirall, mirant estranyat a l’altra banda, intentant excusar-me davant d’aquells que ja no hi eren per l´ inmens pes que em suposava el fet de no haver-los regalat tot el temps que havia tingut, i que havia dedicat a altres coses que no van ser ells…principalment a escalar…i fins i tot , en el cas de la L., aquella mateixa fal.lera ens va portar al desastre més dramàtic…Aquell esperit de Nadal em va mostrar tot allò que m’havia perdut mentre gaudia de tantes coses que m’havíen fet com sóc i alhora m’havien pèrmès sobreviure a tantes altres topades . Em va mostrar el llast que ara que significava haver passat lleuger davant de la mort mentre altres hi queien de plè, o se’ls enduien els fets del destí…i jo no havia valorat prou la seva existència, centrat exclussivament en la meva…no sé si en viure o en sobreviure…però nedant sempre pel damunt de la vida…

Suposo que la vida ha de ser precisament així, per tal que no ens paralitzem, per tal que mantinguem les il.lusions i els desigs, perquè la incertesa és el motor de tantes coses, i l’aversió que hi tenim el de tantes altres… Però aquella nit del Nadal passat em van venir a visitar la Roser, la tieta, els avis, amics i altres coneguts amb qui havia estat i haviemn queda enrrera....tant de la meva vida com de la vida en sí mateixa…i, sol a casa, i sabent que l’endemà no hi hauria dinar de Nadal…els vaig veure mirant-me amb cara de decepcionats, la mateixa cara que devia fer jo, per no entendre què caram havia estat fent fins aleshores...per ser allà palplantat i perdut.

I vaig plorar bastant, no sabia si de culpa o de enyorança…o potser per adonar-me de com de real és l’absència dels que estimes quan t’hi pares a pensar lluny del dia a dia…Quan la L. va tornar a la meva ment com un llamp de foc em vaig quedar quasi tant garratibat com quan vaig adonar-me que s’havia precipitat al buit sense ni notar la seva caiguda…vaig sentir el terror de enfonsar-me un altre cop en aquella por de viure la realitat, d’haver d’enfrontar-me a la cruesa i la crueltat que de vegades significa quedar-te a la paret mentre altres cauen avall o se'ls enduu l'allau dels anys…

Vam pasar el dia de Nadal a Can Boquet, i la pedra em va regalar un bonic matí encadenant blocs…Sembla que la vida ,però, no ens fa apendre per sí mateixa, sinó que sovint hem de recórrer els mateixos camins erràtics un i altre cop per entendre que, en el fons, ens acabarà passant allò que en un moment vam voler evitar. La metadona existencial que és l’escalada em tornava a enganxar i en poques hores el meu ego quasi oblidava aquella visita nocturna…
-------
Aquest any ha mort en Guillem. Altra volta em vaig sentir percebent l’inmens terrabastall sord que implica la vida i la mort al món, i que per bé o per mal sempre sento com en una pel.lícula de la qual en sóc un espectador inútil que no pot fer res per alterar el guió…i em vaig sentir de nou impotent i imbècil, sense capacitat per modificar res perquè ja havia passat. Engolint el present com un gourmand i lamentant-me de les conseqüències un cop m’arribava el mal de panxa. Llepant-me les ferides de l'ànima sense saber de la ort de encara tenir-la.
Aquest any, però, ja tenia motius per reflexionar, per valorar la inmensa riquesa que significa estar viu, i valorar l’estupidesa que implica no tenir-ho present o no compartir prou aquest regal amb aquells a qui estimes...

El fantasma de aquest Nadal, en forma d’amic seriós i contundent, se’m va presentar abans de festes, mentre navegava sense massa rumb enmig de tarteres inmenses de tristresa i alhora incertesa, d’alguna tempesta i de dies de fred i soledat que es materialitzaven en un desig allà dalt del Pirineu…avançava pero encara no sabia cap a on…

I la darrera percepció em va venir de matinada, quan recordava les reflexions en plena baixada endorfínica per un bonic rotpunkt que havia fet sense massa protecció…mentre sentia la plenitud que implica deixar enrrera un repte pel qual t’has capficat i pel qual has hagut d’acumular tonelades de motivació, i de templança de nervis…em va sortir tot alhora, la falsa sensació de superioritat i alhora el sentiment de culpa.


L’esperit dels Nadals futurs em va senyalar on acaben les persones com jo, vanitoses ( encara que sigui falsament enganyats per una modèstia irreal), descregudes ( encara que sigui inconscientment) i cegues ( encara que ens sembli veure-hi clarament)…vaig veure els Nadals propers acompanyant ja tots aquells que ja no tindríem l’oportunitat de tenir més Nadals, i que em tiraven en cara aquella gassiveria vital que havia tingut tant amb ells com amb els que es quedaven , cec per un desig que creia propi, inamovible i incompartible.

L’alternativa era el somriure del Nawet, la Martineta que arriba aviat, i la Lila que, entenent-me, em deixava decidir…i tot aquells a qui per mor del temps hauré de deixar de veure algun dia, sigui quin sigui el costat del mirall on em trobi.

No em va caler regalar cap gall d’indi a ningú, ni em va caler desitjar el que ja desitjo sempre en aquestes festes…simplement vaig poder despertar-me i fer-li un petó a la Lila, dir-li al Nawet que vingués al llit amb nosaltres i, per una vegada, quedar-me amb ells a gaudir d’aquell dia 25 tant radiant, donar una volta amb bici i convidar a un vermuth als pares abans de entaular-nos amb uns amics…no ho havia fet mai, creia que jo estava per damunt de tot això…molts ho hem cregut, que l'alpinisme era això…estar per damunt del món i dels núvols de les terres baixes on habita la gent normal…

I a estones penso que el que realment resulta quasi impossible és estar a l'alçada d'aquells que menyspreem com a mediocres, combinant desigs i deures i fer feliços a la resta. Potser aquesta rabia que de vegades m'inundava era tant sols enveja mal entesa, enveja de la seva plenitud (que no conformisme), i de la seva lluita per fer-me saber que m'estimàven mentre jo els ignorava...ìmpotència per no saber ser com ells...

I per sort el tió ja em va avançar el regal de Nadal el dia 24 . En un dia genial amb el Juanjutx, com si d’un truc de magia providencial de l’ arrepentit Scrooge es tractés. Només va caler posar les cintes al “LATIDO DEL MIEDO”(8ª) i fer un ràpid rotpunkt per encadenar aquest petit monstre que em devorava les ganes de trepar mentre el crux s’havia rigut de mi sis vegades…va ser un dia preciós on ens va sobrar TEMPS per gaudir del sol i el fred, xerrar, riure amb els quatre posseïts per les Bruixes, i paladejar la tranquilitat assentat i somrient dins del plomes…amb l’inmensa satisfacció de saber que aquell proper Nadal estaria amb els meus i m’importaria tant poc escalar…

El que no sap el temps es que jo sé que si vull hi ha temps per tot...BONES FESTES i "a dewüell" amb el 2012, que sembla que desploma un tou...

16 comentaris:

Anònim ha dit...

Amen...Amen...Amen...

Carles ha dit...

Sempre entre el CEL i l'AVERN eh bou?

Ho subscric quasi tot encara que no hi estigués d'acord sempre. Boniques reflexions!

Què hauria passat si no hagéssis fet la via ( per cert felicitats pel monster aquell)..hahaha!

Salut i bon 2012 bou!!!

TRanki ha dit...

Anònim: thanks

Carlus: si no hagués encadenat tenia el 31, encara que el Scrooge estava més atemorit que jo, i s'ho va currar empenyent-me des dels llimbs amunt...curiós que TOT em va semblar més aprop, més lleuger, més adherent...elq ue fa un dia de sol i son ben guardada...magic i bonic. GRACIES JUANJUTX per acompanyar-me bow!!!

Laia Nadia ha dit...

osti tu... que intens...
parar a reflexionar i concluïr amb "el que no sap el temps és que SI JO VULL HI HA TEMPS PER A TOT" és un gran què...

M'ha agradat molt el post m'ha emocionat..

Salut i molt bon any! :)

TRanki ha dit...

És precisament això Laia...i de fet ens trobarem en la mateixa situació d'aqui a uns mesos!!!

NO passa res, amb ganes tot és possible, i segur que a vosaltres NO US EN FALTEN BOOOOWS...

Bones Festes i a estimar-se...a veuer si l'Arlet i al Martina juguen força i ens deixen blocar a muerte algun dia!!! ;P

TRanki ha dit...

Per cert, ja ens posarem en contacte, pero havia pensat de pillar un fular...heheh!

Anna ha dit...

bonic CONTE DE NADAL !!!

M'encanta com pots xerrar d'escalada alhora que de aquells sentiments tant ocults que molts no sabem exterioritzar adequadament.

Bones festes i felicitats per la via, segur que en faràs de molt més chungues encara!!! a viure, TRanki!!!

David Flowers ha dit...

T'hauria de dir "empanaaaaaat!!!", però encara sé quan parles seriosament...

Felicitats per la "troballa"(encara que sigui 20 anys més tard, hahaha!), a muerte, que tu pots!!!

pd: suposo jo que vaig precipitar-me 20 anys, no? Un 8a 6 pegues??? Uiiiiii !! Que putadaaaa, nooooo? QUE CABRON!!!

bones festes i una inmensa abraçada bow...del teu amic...Tranqui TRanki, que la vida és així, sempre fem el que cal i el que sentim, no crec que calgui arrepentir-se de res si al final en sabem treure les conclusions adecuades

TRanki ha dit...

Hey David...

Encara ho recordo bow.."EMPANAAAAAAAOOOO!!!"...hahah!

Gracies per endavant per aquells moments que vam compartir...

Ningú es precipita, simplement segueix el seu camí..ja ho dius no? en qualsevol cas cadascú té els seus ROTPUNKTS...que estiguis viu amb la teva prole ja és un onsight a respectar! hahaha! I tantmateix enyoro aquelles afartades de ganyips sota el Mccanna..però si només sóc jo que ho enyora, doncs suposo que a nivell global deu guanyar el no-enyor, ja m'entens!!!

8a en sis pegues? UN desastre bow...si veiéssis la penya ara...! quatre xavalets imberbes que arriben, et foten el torn i ho pulveritzen tot a vista i no saben qui era el Rabotou...no hi ha respecte, en tiempos del Güllich se vivia mejor!

Res,abraçada a la jefa i els cadells i a seguir endavant!!

Jo també ho provaré, de seguir endavant...hahaha!

Salute bow!

Lila ha dit...

A vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim... oi?

Petons
Ceci

"PACA" ha dit...

els bigwalerus,quant no tenim temps,fixem cordes...
bon nadal family-tranqui!

Lila ha dit...

Bon nadal Paca, a tú i a la teva family!!!!!

ceci

Ferran Guerrero ha dit...

Quants raó que tens, i mentres tant fent malabarismes per fer de tot, a veure quant tinguem l'Arlet com ens ho muntem, suposso que com tothom, m'ha agradat molt.

Felicitats i bon nadal

Bullarolas ha dit...

Viure és el millor dels regals i la felicitat, una virtut, sovint menystinguda i reclamada a l'exterior quan, en realitat, només depèn de nosaltres mateixos (com la resta de les virtuts).

Una abraçada a tots

Clidice ha dit...

Aquest any he sabut, per fi, gaudir de la família, de la que hi és i del record de la que no hi és, com un ésser del tot normal ... i m'ha agradat! He gaudit d'allò més amb el teu apunt. Que tingueu unes bones festes i un 2012 plens de pedres per pujar :)

Jaumegrimp ha dit...

Què difícil navegar entre dues aigües, l'amor a la muntanya i l'amor a la familia, amics, companys, colegues....et felicito per haber sabut trobar l'equilibri, equilibri inestable, que tan sols amb constància es pot mantenir.
Salut!