Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de setembre 18, 2012

LOURDES o El Cercle de Pedra...

La vida és una roda que es mou en aquella direcció en que l'empenyem, o en la direcció que el nostre Kharma determini...ambdues són compatibles si sabem compendre allò que les marca...( Karoline-K.line "living K.talonia")

"La roca sempre hi ha sigut, i poc canvia en realitat...som nosaltres qui, amb mirades diferents, interpretem en ella mancances, pors, il.lusions o desconeixement...Oblida el que duus dins. Tot i que l'experiència pot ser aplicada per afrontar el desconegut, la possibilitat de nous coneixements es multiplicarà si els aprens des de l'innocència i l'alegria de viure'ls..."

Sí Sensei, però les meves pròpies capacitats ja són aprenentatge, mai podré desapendre, i si ho faig tornaré a l'inici sense que res del que hagi aconseguit em serveixi...

"No et parlo de consecució estricta, Bodhisattva, et parlo de descobrir allò que en realitat busques, i, allò que en realitat obtens...són el mateix???

No ho sé...

"Precisament per això pateixes...precisament per això dubtes...precisament per això fracasses..."

Què és el que busco doncs?!

"Tu ets qui ho has de descobrir...has de mirar al teu interior, explorar els teus racons més íntims, allò que tant sols tu pots saber que penses i fas...i analitzar el perquè ho penses i fas...i només aleshores podràs quedar-te amb el poc que t'és útil i el molt que et sobra..."

I aconseguiré ser millor aleshores?

"Tu has de saber què et fa millor, i perquè vols ser-ho"

No sé si busco ser millor en sí mateix, o si és una via per a ser feliç, o perquè el coneixement i la consecució em donen el plaer de saber-me superior..

"És la felicitat el que et duu a l'èxit o l'èxit el que et duu a la felicitat?...o potser pots trobar la felicitat sense l'èxit, o l'èxit sense felicitat? On ets en realitat? Quin camí estas prenent? Perquè i respecte a qui vols ser superior?? Pensa-hi..."
Contemplant la tempesta que s'acosta amb en Nawet, després de la F.A de LEVITA (8a+ d'adherencia al VERMELL de TUMENEIA)

 
....Mmmmh...encara no ho entenc però intueixo una llum...

"Ves-hi, mira-la Bodhisattva , i pensa-hi...tampoc serà definitiva ni certa en la seva totalitat, però segurament el simple fet d'anar-hi et procuri una manera de obrir els ulls i mirar de manera diferent....

-----------------------------------------------------------------------------------------------

Els darrers dies a Rodellar m'havien fet pensar i reflexionar molt...la vida a la muntanya és complexa, com ho són les relacions humanes, la necessitat de simbiosi permanent entre l'ENTORN i els ACTORS...i el poc que havia entès és que sovint confonem camins, interpretant com a propis i personals els mecanismes, efectes i causes, que necessitem per pujar muntanyes...la gent...
 Univers al revés a la PISCINETA ( Rodellar). Pieds nus dans la terre sacrée (8a)

Per sort vam estar en un racó tranquil, on l'aigua fluïa sense pressa, blava i freda...on l'herba estava verda tot i la canícula, i on la lentitud dels voltors es mofava de les nostres ànsies de pujar números, tant terrenals i poc espirituals. Cada cop em veia més lluny de tot i m'espantava la tranquilitat amb que afrontava la poca motivació, la calma amb que percebia com allò que volia era més "trobar" que "trobar a través de l'escalada"...¿M'estaria apalancant?¿Pedria la el ritme que darrerament estava assolint?
Els anys eren un pes inel.ludible que m'arrossegava en sentit contrari de les oportunitats...cada cop se'm limitava més el ventall d'opcions per tal de aconseguir el que volia a través de l'escalada...però alhora aquells anys em permetíen insertar en la meva consciència objectes de desijq ue abans o no havia considerat o considerava impossibles...era l' únic aventatge...i això em feia feliç, m'omplia...
Dubtes a peu de via. AGP al CALDERER ( A3+/6a 190 mts) . Asc Hivernal amb en MALUTA...

Però era insuficient, al meu voltant hi havia lloses existencials que em barraven el pas a trobar allò que en realitat estava buscant. La plenitud.

Vam encadenar allò que volíem cadascú, flotant ingràvids entre infinits mars de pedra desplomada d'on gotejaven formacions increïbles a través de les quals vencía pors i aversions...simplement estava en comunió amb la pedra...però no em coneixía, em sorprenia el que estava fent i degut a aquest fet no assolia cap coneixement...era una mena de felicitat somorta, exígua, inert...

Els números ja no teníen sentit perquè a través d'ells no obtenia res, era un camí nfinit  sense un terme on poder valorar res...i veure el resultat de tot plegat en la mirada obsessionada i absurda d'aquella noia polonesa em va revelar el perquè de tot plegat. Vaig deixar l'equip discutint de preses, variants, graus i conflictes, vaig fer la motxilla i vaig caminar cap al poble, per observar amb calma cada minúscul detall de aquell camí que havíem fet ja vuit vegades a tot drap sense mirar més que els nostres peus i amb el pensament posat en les vies...i res més.

Arribant de nit a Rodellar...

Corda petada, mentre encadenava ASCENSOR PARA EL CADALSO (8a+)¿Perquè no es va acabar de trencar...?Perquè no vaig caure? 

La polonesa havia afirmat que "you can't understand me...climbing is my whole life...!!!". La primera reacció va ser comentar-li que abans que ella nasqués cada cop que tenia el cervell distès una estona aquest se me n'anava a mirar balcons, murs, parets...i que de jove arquejava qualsevol caire, presa o rom que les meves mans poguéssin acaronar..pel carrer, a la classe...
Però ho vaig trobar inútil, perquè el "i jo més que tu" era el que realment m'estava allunyant cada cop més del que en realitat cercava. Per un instant vaig veure que el meu error era buscar un reflexe en l'exterior, i com a infinit i variable que era aquest, em seria impossible trobar res.

I vaig buscar dins meu...


Vaig buscar en els records, en les experiències, en les irrefexivitats i les reflexions, errònies o encertades...vaig buscar en els sentiments, en les pors, en els desencants, en els meus errors i en com els havia comès...i vaig trobar alegries i tristors, èxits i fracassos i SOBRETOT, vaig adonar-me'n que tot aquell reguitzell de moments, de instants, de secrecions que la vida havia anat acumulant en el meu esperit, molts cops no sabia perquè passaven...ni els havia evitat, ni els havia promogut, ni els havia buscat..simplement havíen succeït com si una fulla s'hagués deixat anar per un rierol i es trobés que va cap al mar després de travessar salts, meandres, racons i bassals...era un karma extrany...i no l'entenia.
Després de DR FEELGOOD (8a) al flash...buidor?
Si havia vist la mort tampoc havia cregut que era perquè l'estava cercant, possiblement ni tant sols pensava que la desafiava...no l' havia considerat i de sobte se m'havia plantat al davant. I aleshores jo l'havia maleït, i m'havia maleït el destí quan, en realitat jo era allà sense saber si ho volia...
Vaig recordar l'huracà i el sentiment còsmic de desampar quan em vaig quedar sol entre el vent imaginant la Leah caient al buit...vaig recordar la tristor mentre agafava velocitat a les llastres del Margalida conscient ja de que no sobreviuria a aquella relliscada cap a la vora de la glacera...vaig recordar els milions de instants suant i carregant motxilles per Montserrat, enmig de la calor i l'olor d'espígol, o del fred i humitat envoltats de boira i d'aquella olor a peus que fa una herba de la qual en 40 anys ni m'he molestat en saber el nom...
Visió que he maleït milions de cops sense saber que ella no era la culpable...

Els anys havíen passat i seguia sense entendre res...ni el perquè ho feia, ni el perquè tenia por quan no ho volia fer...DE FET FINS I TOT l'ECAPÇALAMENT DEL BLOG era una resposta incompleta a la pregunta: "NO HO SÉ, NOMÉS SÉ QUE M'AGRADA...I MOLT.."

Però m'estic fent gran, i ja NO PUC SER IGUAL D'INNOCENT...I PER SUPERAR-ME NECESSITAVA RESPOSTES...respostes que no sabia on trobar però ja n'intuïa les preguntes...

Va ser el Mar, els ulls de la petita Martina, la mirada de l'Arnau i la paciencia de la Lila, les converses a peu de via amb els Amics, les preocupacions de la Feina, les experiències de Escalar sense Corda i amb Corda...va ser tot el garbuix d'Estímuls en els que s'incloïen Desencants, Gent, Mort i Vida, Amistat, Odis, dies Bons i Dolents, Desesperació i explossions d'Emocions sense sentit...Crits i l Llàgrimes i tot plegat enmig d'aquest riu inmens que és el TEMPS..que no sé ni on va ni quan arribarà enlloc, en el qual sóc la fulla que em deixava arrossegar...
Colant-nos per punts febles de la paret glaçada, amb en Xavi

 
Els instants a peu de l'AGULLA FINA, provant una ruta que, no per difícil o pel seu número, m'havia espantat durant dècades, havien cavat en mí un forat en el que abocava tot i ho remenava per poder treure'n una conclusió...allò que necessitava per desfer-me de TOT i retrobar almenys novament EL MOTIU, per un costat des de l'innocència de la blancor, i amb prou experiència com per interpretar què m'estava passant...


En aquells racó de Montserrat hi havia passat milers de instants...Hi havia après a afrontar reptes quan encara no sabia què era escalar treballant una via...havia retrobat l'amor de la primera parella que havia tingut, i les ganes de viure després de la mort de la Leah...Havia buidat rabies i mals instints escalant, afrontant i caient a les vies d'artificial...havia entès el camí de l'entrenament, i havia amortitzat campanes a la Universitat o exprimit diumenges a la tarda de setmanes en que treballava set dies i vint hores al dia...
A Montserrat havia vist com les muntanyes es feien petites a mesura que jo em feia gran i conscient, com les pors es traduïen en vivències, en vanitat, en experiments personals, en que creia tornar a la muntanya per trobar quelcom...
Desmuntant ALTA TECNOLOGIA A4, 5è llarg del MIRALL IMPENETRABLE

I la muntanya seguia igual, impertèrrita mentre jo havia mutat en tots els sentits, colors i fases de la meva evolució...no era ella, ni tant sols l'escalada, ni l'"entorn" el que havia d'entendre...simplement tot plegat estava dins meu i jo era qui havia de decidir QUÈ i COM.
ErreCutre. F.A 8a+ al Clot del Tambor

És per aquest motiu que vaig anar en estiu on creia que no s'hi podia anar...i que vaig buscar de resoldre allo què el primer dia tant m'havia espantat, i en un moment de coneixement i capacitats que creia ANTITÊTIC al repte personal i existencial que m'havia posat...

L'únic que vaig haver de variar és la manera de afrontar-ho, simplement oblidant l'objectiu com a prioritat i donant un valor absolut a l'experiència que estava vivint, sense cap pressa!!! I gracies a això vaig poder gaudir com quan era petit de les emocions, de veure amb ulls nous i alhora ulls de sempre cada arbre, cada agulla, cada soroll de bestioletes, emocionant-me com mai de les cares que retrobava, de les amistats que feia i de els riures que compartía...tornant a casa alegre i content i trobant-hi alegria i petons. Aprofitant com mai cada instant amb els meus, estéssim o no escalant...

-------------------------------
Havia somniat desenes de vegades com em quedava agafat de la banyera al final del mur del segon tram de la via...i aleshores el meu cap poruc passava a generar dubtes sobre com afrontar la placa final, sobre com el meu cos reaccionaria a sobrepassar aquell punt mort que em tombava...i tenia la por de l'emoció i l'ànsia...

Però dissabte estava relaxat, perquè sabia que res del que estava succeïnt era més que circumstancial...el MIQUEL, la temperatura, el dia...abans sempre posava la culpa a les circumstàncies, pèrò a través de el viatge de LOURDES vaig entendre que les circumstàncies varien i JO sóc qui s'ha d'adaptar, no elles..i així el sentiment final també s'adapta de manera que la felicitat no depèn de l'èxit sinó de com interpreto el camí.

Dubtes que ens fan caure...UNICORNI a STBENET

I així, tant buit i alhora sobreeixint de flow, simplement vaig allargar la mà...

La resta del viatge va ser d'alegria, sense angoixa i sense dubte, simlement volant entre la pedra i el buit, enfilant-me a través del vertígen i del plaer que eren un de sol, no dos que es contraposaven...
Ja res resta, tot em suma...gracies a tots aquells moments, persones i fets que m'han fet arribar, al mateix lloc que el 1993, però amb 19 anys més de temps, el temps que m'ha permès tornar enrrera però millor.

Si SENSEI, tenies raó, no he trobat res especial, simplement em sento millor, i la propera encara més...

Amor i Respecte!!


20 comentaris:

Anònim ha dit...

Buuuuuffff!!! M'ha costat entendre-ho, però crec que si realment ha estat així has trobat allò que cercaves!!

Anna V.

Anònim ha dit...

Felicitats bou, eprò si no t'ha costat taaant!

David F

Anònim ha dit...

A menudo los blogs de escalada son algo que fotos o informacion practica aparte, no tiene nada mas detras.
Gracias por poner aqui tus reflexiones, seguro que seria muy interesante conocerte!

Fotoescalador ha dit...

Laaaaaaaargo pero bueno crack! Hasta me siento un poco participe ;) felisitis de las buenas niño!

toni ha dit...

Uri ja has trobat el camí, ja ho has entès!Aixó només es una pedreta en el teu llarg camí bow! En vindren moltes més!!! Felicitats!!!

jclaramunt ha dit...

Gràcies per a fer-nos reflexionar sobre el vincle que uneix a cadascú de nosaltres amb l'escalada...a vegades semblem obelles, provant projectes i els que tènen sort, encadenant-los, un darrere l'altre, però sense gaudir del moment!


Felicitats per haver-ho aconseguit, però sobretot per tenir un motiu per a fer-ho i per a ser feliç fent-ho!

Josep

Anònim ha dit...

felicitats per compartir aquests negits i reflexions,experiencies ..felicitats.sergi.

"PACA" ha dit...

"...la muntanya està igual"...no es veritat,ja m`agradaria però no.He flipat amb el relat,et felicito,però ves pensant què faràs quan no puguis pujar ni un metro...si aconsegueixes seguir vivint sense escalar,llavors si que hauràs arribat a Itaca.Per tu,lo "fàcil" es fer LOURDES,lo que realment serà brutal serà tenir que plegar i no voler-ho.perdona si et xafo la guitarra,però t`aviso per que m`està pasant a mi.(ni el retrobament amb el meu primer amor hem salvaria)SALUT I ESCALADES AMIC!

tr ha dit...

TONI ja ho ha anat veient...gracies pel penultim push...cada intent a estat un oas en el camí i la maxivoladq tambe em van ajudar a entendre...la següent ja ni em va afectar...i al següent pegue, el final, només plaer....tot suma, bow!!!

Josep, gracies...!!! Salut i a aoretar bow, mb alegria, no hi ha limits per ningu!

Thanks Sergi!

PACA: MMMMMH, necessites un rotpunkt...ahaha....hi ha qui diu que el fanatisme no es crea ni es destrueix...i en el teu cas encara mes...a destrossar bateries??? No se bow...als 8 anys l avia em va preguntar que volia ser...li vaig dir que seguir tant feliç com aleshores...simplement....escalant o no...ara escalant ho soc molt....simplement es trobar que t hi fa mes...no puc anar al trango o al yosemite, ni jugarme la pell al gel...o estar tres dies penjat en una tapia...simpelemnt gaudeixo de poder estar viu, escalant motivat allo que puc, i es aquesta felicitat el que m empeny i m al.lucina com m fa millorar, molt mes que el sofriment de saber que no soc alla on podria ser a un alt cost personal o familiar...
Crec que ha arribat el moment que et facis friki i anem a fer psico, ni que sigui de III...tambe mola...en serio...tot canvia semore a millor, i l unic limit es la mort...

Anònim ha dit...

Hola Oriol,

Teóricament es diu Eleboro Fétido!!!!

Una abracada.

Mauri

tranki ha dit...

Mauri booooooow!!!! Ets el puto amo...ho he buscat i crec que si...l ANDIANETA amb les fulles a l estil marihuano, i floretes acapollades....la propera ho miro de verificar in situ encara qur sembla que és ultratoxica....joder la de vegades que haurem estat apunt d enverinar-nos....és la polla...apa que aprt del romaní i la farigola no haurem sentit la srvq "presencia" enmig de cqnals humides i fosques o en aproximqcions suoses amb aquella xuxu camboiqna que de vegades fa pujant a Patriarques, Diables, o l Aeri,...o per les Agulles.

Moooooltes grqcies bow...i a veure quan ens veiem! Tas be? Ja diraaaaaaaaaaaaaaas!!!!!!

LuciaBCN ha dit...

Supongo que lo que hay detrás de toda una vida dedicada a escalar te permite explicar y al mismo tiempo entender mejor lo que quieres expresar.

Hace relativamente poco que escalo. He leído un poco tu blog.

No se si en el fondo deseo poder experimentar lo que has vivido en tu vida como alpinista o escalador, creo que algunas veces ha sido duro.

Pero estoy segura de que si llego a una pequeña parte de la ilusión y felicidad que transmites en tus escritos toda esta experiencia estará más que compensada.

Gracias por colgar el link en fcbk, no creía que hubiera escaladores capaces de transmitir de esta manera sus reflexiones y tanto en este como en los blogs que tienes linkados encuentro personas y vidas que estan multiplicando por diez mi interés en la montaña!!!

Tendré que dosificarme que si no pierdo horas de plafón.

A seguir así!!!!!!!!!

:))

PedrodeGelida ha dit...

No se quan fa que es encadenat Lourdes,pero t entenc perfectament totes aquestes emocions, de veritat que si.Yo tambe vaig tenir la sort de disfrutar de aquesta via que Montserrat ens regala, que en Kim ens regala a tots els escaladors que en un moment de la nostre vida ens veiem preparats per intentar-ho com a minim.Et felicito per l encadene pero molt mes per la manera de gaudir-lo,tots em de apendre a valorar els projectes perque sino es converteixen en una absurda rutina.Felicitat maquina!!!

Tranki ha dit...

LUCIA: Gracies per llegir-me, torna quan vulguis, un plaer!

PEDRO: Va caure diumenge, l he catada aquest juliol-agost...aquest hivern no volia interrompre't hehe!!!! La veritat es que etsava marcada( res a veure amb les terqnyines que hi vas trobar tu), i vaig comptar amb un bon flaix inicial del Juanjo...al tercer pegue va sortir en tosrop pero m ha costat 7 dies mes...amb la calorada de l estiu....amb la primera fresca va ser jn viatge tripant...que bonica i única!!! Com dius és realment una de kes impossibles de obviar i oblidar com a montserrati...gracies bow!!!!!!!!!

en Girbén ha dit...

Mira si n'és de tòxic el marxívol que amb el seu suc s'emmetzinaven les puntes de les sagetes. I encara més... Deu ser la planta menys convenient per a un escalador pels seus efectes mortificants: si la manipules durant una estona, al cap d'unes hores hauràs perdut tanta sensibilitat de les mans que seràs incapaç de realitzar la més mínima acció; ni cordar-te un botó.

Tinc pensat guanyar la copa del món d'escalada després de barrejar marxívol en pols amb el magnesi dels meus contrincats... Ni tan sols caldrà que arribi a la primera xapa.

TR ha dit...

Hahaah Girben, tu sio que en saps!

Pot ser que es digui també ANDIANETA???

Pere Andreu ha dit...

Enhorabona pel que has trobat al final del camí, i per la via. A de ser inceible poder escalar aquesta agulla en lliure i en una tirada tant llarga! Com us ho feu perque la corda no us pesi????

TRanki ha dit...

Hola Pere, gracies per la visita, i bona pregunta.

Fa uns 17 anys vaig assegurar un company amb una corda de 60 i 11 mm....per ell era un calvari.

Jo he usat una Sterling de 80 mts i 9,2mm, amb un pre de 9,3gms/m, just igual que la Joker de beal de 9,1mm. Hi hq cordes mes primes, pero donades algunes distancies entrebasseguances vaig preferir no pillar una corda mes prima, i sobretot amb una camisa potent que no fes que despres de provar i cure a la via hagues de retallar-la.
Tampoc vaig caure mes de 6 cops i tot i la caiguda es volava mes per l elongacio de la corda que per la exposicio.
La "logistica" passa per posar cintes llargues, alguna extensio per facilitar xapes o evitar una mica les corbes del traçat asegurar amb una mica de "comba" i especialment quan s arriba al primer repos l assegurador s enfila a l arbre de peu de via i desxapa les 4 primeres cintes, i tu has desxapat la 5ena....
Aixi en certa manera s arriba a dalt amb certa soltura...i tambe mirant de xapar a "cinta" passada. Es una via relativament assequible en quant a passos singulars, de manera que quan t hi familiaritzes no costa tant escalar "un pas més" i xapar per sota sense haver d aixecar corda...

En quant a la Fina...la via la recorre de baix a dlt i l ambient es extraordinari...al desolomet final sembla talment que estiguis volant damunt la vall o escalnt a Parets, hi ha un dinamig final facil a la darrera cinta on es fa el lance a uns 100 mtsdel terra...es un xute d endorfines bonissim!!!
Salut!!!

en Girbén ha dit...

L'"Andianeta" o "Centrant", "milamores" en cast, (Centranthus ruber), viu als roquissars i com a parenta de la valeriana també et posa TRanki...
El "Marxívol", tòxic com la majoria de ranuncles, és l'Helleborus foetidus.

TRanki ha dit...

Ostred girben, es que buscan l eleboro fetido ek devia haver confós amb la andianeta....

Ja tinc el nom x la propera via bou!!!! Per cert ara començo a entendre perque Montserrat és una muntanya tant "mística"!!!! Heehe....