ÈPOCA NEGRA...

És quasi surreal, però el determinisme lacerant de la vida fa que alhora que ens xiulin les bales al voltant i no ens n'adonem, i quan, de vegades, i de la mateixa manera, sobtadament caigui algú al nostre costat ens sentim quasi com ofesos per la crueltat que significa un cop sord de coltell que no ens toca però ens esquitxa...

Com en una carrera folla de la que no creiem participar...però en la que guanyem i perdem en cada instant des del moment que neixem creient allunyar-nos de la mort mentre que ens hi acostem inconscientment a cada sospir.

Corro, corro, i no sé cap on, MAI, desconec ja si estic fugint, o simplement precipitant-me...però corrent...i mentre crec relaxar-me és just només l'estona entre tronades que sordes s'acosten anunciant-se amb llamps cegadors...m'ho miro de lluny, i després darrere la finestra, creient-me a cobert i inert davant la tempesta que s'engendra. No sé si la calma és l'espai entre tempestes o al revés...perquè en el fons m'és igual, sé que tant se val des d'on ho miri...hi ha tempestes que duen les riades brutals que ens obliguen a fer cap, més tard o més d'hora, al riu que ens durà al mar...sempre...només hi ha un sentit.

I és aleshores, quan aquest corrent se'ns enduu, que m'adono de l'essència eixorca de la SOLEDAT, que no d'estar sol...simplement de la cruesa de la individualitat,  que ens fa tant còmplices de les nostres accions com víctimes del nostre destí. NO hi ha res més, per molt que ho busqui, més enllà de la meva percepció, tant del bo com del dolent...allò que em passa és quelcom que no passa a un altre...i el que passa a un altre no em passa a mi...i no hi puc fer res. i em sento plè de rabia, i d'impotencia, i de soledat, de la soledat de no ser capaç de compartir o de canviar destins, i veure com en aquesta cursa cap al final escolto el so malèvol del ferro i el plom foradant als amics, ferint-los, esquinzant-los, fent-los mal, fent-los caure i repartint dolor als qui estimo.
I miro de creure'm acollit, de ser responsable d'altres, a través de l'amor i del deure, de la coherència i de la cura...i novament el cruixit sord de la ineludible destral que talla sense pietat em desperta, i em diu que RES puc fer, i el seu xiular pervers em fa perdre la fè, em fa pedre les sensacions, les creences, la força i molts valors...i ja sé que la paraula JUSTICIA no pel fet de existir significa que s'apliqui...ja sé que només és per als actes dels homes i sovint errats, perquè la REALITAT és tant dura com mancada de l'omnipotencia divina que li permetria ser divina i omnipotent. La seva desesperant aleatorietat quasi mecànica, inhumana, inconscient em desquicia...em fa sentir que estem perduts en la buidor...
La ruleta russa de la puta vida a la que ens obliguen a jugar sense diferenciar en res allò que haguem fet, allò que no haguem fet...és un joc estupid que mirem de disfresar

És aleshores quan, amb rabia cega, em nego tossudament a creure que ELLA mana, em nego a creure que sigui capaç d'impartir castig o benefici amb el seu plaer supí...perquè simplement és quelcom tant desesperat, sol i trist com la totalitat dels qui administra, i sigui com sigui, només la motivació, la força, el desig i la nostra follia ho pot capgirar tot...

Cada segon és únic, cada instant no torna, cal viure'l com si fos el primer i l'últim...

Amic, t'estimo, si pogués em posaria al davant per tal de parar la bala que va cap a tu, perquè arriba un moment que cada cop sento menys i em sento més sol i perdut malgrat la inmensa bellesa que em rodeja i m'estimo...només puc plorar i demanar que lluitis tant com puguis...que tots seguim corrent endavant, amb tu i per tu. Amb sort i fe, i desitjo que l'esquivem, no pots imaginar-te com ho desitjo...