Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimarts, de març 18, 2014

CALABRUIX...

"Yo no necesito hablar, para expresar una emoción, me basta sólo con mirar...Pero sí necesito amar, es mi unica realidad, y es lo que necesito.¿Que Puedo hacer por mejorar mi mundo, que es mi realidad?" ( LORY MEYERS, MI REALIDAD)

Hi ha sensacions que es queden amagades en un racó de l’inconscient, i no saps com, repentinament, malden per sortir d’aquell calaixet on les tenies arxivades…

I no sé perquè s'hi van quedar, ni sé com convocar-les…simplement eren allá al fons, esperant que s’alineïn les circumstancies que les activen, o que d’alguna manera desconeguda el procés que les va exorcizar es reverteixi. Ës tant complexe com simple quan succeeix...

Tanco els ulls. Estic estirat sobre l’herba. Rebentat. Ni el plomes ni el forro ni la samarreta tèrmica impedeixen que la fredor humida del terra es coli tímidament cap a la meva pell…però ja no és fred…possiblement simplement sigui només una sensació anímica que abarca l’esquena, fruit de l’ombra que ella mateixa fa sobre un sòl que esta quasi tot l’any sobre la neu...
Estem davant la tenda, a 3.000 mts, recuperant forces a través de la fotosíntesi i la digestió pausada de tot el que ens quedava…la cervesa que guardàvem per l’ocasió, enmig de la deshidratació i la fam, ha fet un efecte entre somnífer i psicotròpic. Estic tant feliç com xafat…estiro les cames i aixeco una mica la punta del nas, cap al sol…
Només les ulleres atenuen la llum, i el vent fresc rebaixa la cremor que crec que està rebent la pell…sento els llavis tallats, el sabor de la crema protectora, i l’olor dolça del filtre pel sol. Tot el  meu cos, embolcallat per la roba, absorbeix cada fotó que l’acarona, reverberant en calor dins de les diverses capes i creant una frontera térmica entre l’esquena i la resta, que vaig jugant a canviar cada estona a base de girar-me mandrosament...

Sento la remor de l’aigua de l’Ibón, que ens xiuxiueja com un aplaudiment infinit que només es talla pel crepitar d’algun bloc que es desprèn en algun racó desconegut, rodola i es va atenuant. Ahir a la paret qualsevol cruixit em feia saltar el cor…ara dormim, no diem res, i els sorolls formen part de quelcom que percebem més tard de quan succeeix…processem tot molt més lent. El sol baixa quasi imperceptiblement mentre l’aroma seca de la neu de congesta m’acarona el nas.

I sento com l’energia del què metabolitzo s’escampa molt lentament, com lava pastosa a través de les meves artèries, alentada pel vent, el sol i l’energia que ens ha donat el saber que hem pogut fer allò que veníem a fer...El silenci entre nosaltres és només el final de un idili de complicitat, de esforç i de digestió lenta i quasi fotosintètica de la inmensa plenitud que ens ha produït l'escalada...
I tot final és alhora trist, i alhora satisfactori, almenys per la certesa que implica…i alhora alliberador...

Vivim buscant, vivim corrent cap algun lloc. Sempre. Petits objectius, grans objectius, curt terme, mig terme, llarg terme…la mateixa vida en sí és un terme desconegut que perseguim, de vegades conscients, de vegades inconscients, emportats pel devenir de un riu que ens arrosega, sempre avall amb EL TEMPS...

Darrerament tenia ganes de buscar i retrobar una vella coneguda…una bella coneguda.
De vegades, al llarg d’una vida, sempre hi ha visions fugaces que ens torben. Allò que surt del conegut, que altera la normalitat d'un marc limitat per la ESTABILITAT que tota ment racional busca a través de assegurar-se una comoditat.
L’alpinisme cerca constantment alterar aquesta comoditat, i normalitzar la incertesa a través de superar-la mitjançant instants fugaços d’assoliment que et reconeixen superior a la mateixa. És un guany efímer comparat amb l’esforç que suposa i la teòrica poca utilitat del reexir. Però la UTILITAT, com a concepte econòmic , i més per als alpinistes, és quelcom molt literal, personal i quasi intransferible.

Creuar una mirada amb un objecte de desig genera una alteració en la nostra normalitat, i depèn de com ens deixem endur per els impulsos, que s’inicii un procés d'atracció o que simplement la “racionalitat” enmagatzemi la visió en el calaix de les coses que hem vist però no hem volgut conèixer. El cervell té preparats pots de fum, cortines i raons de pes per tal que fem eleccions profitoses tant per l’ego com pel benestar subconscient…i sovint escollim el que creiem que HA DE SER millor.
De vegades, amb timidesa, ens acostem a allò que hem vist, i és la seguretat en un mateix, la capacitat, o la fè en el futur, que fa que confiem en que aquell objecte pot arribar a formar part del nostre devenir.
Un pot retirar-se o seguir endavant, disposant-se a asumir l’èxit o un fracàs.
La retirada la podem adduïr a la nostra incapacitat, o simplement que fem desencadenar un mecanisme de REBUIG que alhora que ens exhonera d’obligacions també desmereix allò que (en realitat) ens ha refusat a nosaltres per incapaços.
Maldar contra allò que no assolim és un fals perdó de la nostra inutilitat i covardia. I jo sempre he estat covard encara que m'ho negui, o ho negin molts fets...en el fons ho sé...

Crec que ja fa 19 anys, cap al 95, em vaig creure capaç de pujar per CALABRUIX. Havia retardat un segon intent a la via perquè un afer absurd quasi em va absorbir la ment fent que la odiés i li volgués mal. El seu equipador s’havia dedicat a “manipular” una sèrie de vies del Castell de les Dames, entre elles una meva, una de les que m’havia agradat equipar i encadenar, i ( ell no ho sabia...) representaven una part de la meva historia de passió amb Montgrony…La primera reacció va ser L'ODI, tant cap a aquella persona com cap a una de les seves millors Obres... 

Deixar passar el temps atenúa les riuades…i així ho vaig fer. Va ser una de les primeres coses que em van fer adonar que un pot canviar…Montgrony és la antítesi del que escalava habitualment, vies curtes, bidits, extensions…el Boulder amb corda de Stbenet... Tot i ser un grau que ja havia assolit, CALABRUIX era un monstre de continuïtat on formes, inclinació, llargada, moviments i ambient m’anaven en contra…em sentia petit...
Aleshores no sabia ni què era un taloneig o un repòs d’encastament de genoll entre degotalls…començava a córrer al primer metre i no parava quasi fins el cim…a la carrera. Després de un parell de dissabtes ja em trobava prou preparat per intentar encadenar-la.
Recordo la sensació de desampar quan, no havent xapat la darrera cinta, se’m va obrir la mà i em vaig sentir envoltat d’aire i precipitant-me al buit de la Vena…
al segon intent l’aire em va envoltar de nou, al mateix lloc…
I vaig fer un tercer viatge amb corda per dalt, per desmuntar-la. Vaig arribar a reunió sense caure.

I en 19 anys no vaig trobar el moment de tornar... No sé perquè...ara veig que em generava la incomoditat de reflexionar sobre errors propis, i de vegades això costa…

Calabruix va ser la típica via que refuses perquè t’ha refusat, i enlloc de mirar de rependre i estrènyer la relació me'n vaig allunyar. 

Suposo que l’edat permet que donis més valor a la reflexió i menys a la impulsivitat…i que la reflexió et permeti ser impulsiu de nou pero sense tant d' EGO ni VENJATIVITAT. Si volia tornar i només era qüestió de una hora de cotxe. I res més.

Trobar-la muntada ja va ser un punt ( gracies MARCOS i COSTAS!!). No recordava quasi res en concret  així vaig anar pujant sense expectatives, de xapa a xapa i veient com allò que abans m’era un mur de pors personals ara era un simple viatge de continuïtat. El pas de dalt va sortir a la primera…igual que el pas de la xorrera…Em vaig sorpendre.

A Montgrony el sol brilla a l’hivern, les boires es dissipen i la neu fa brillar l’espatlla que el Pirineu mostra descuidat a l’Horitzó…De vegades el món hi concentra un grapat d'energia còsmica i tot sembla fluir...

Volia fer un primer intent seriós...simplement per mesurar el nivell de resistència que m’implicaria aquella via19 anys després de la primera bufetada, …I extranyament tot es va desbordar…pretenia anar pujant, per veure fins on podia arribar, i l’ànsia de fer un pas més em va dur inconscient fins al punt on el 1995 Calabruix em va somriure esquiva i coqueta…De nou la tenia al davant, aquest cop sense un plà d’acció, completament  mancat de cap expectativa.

Vaig intentar-ho seriosament, ho juro...no havia repassat res, no havia assajat res, i ELLA se m’obria sense que m’hagués plantejat sincerament si estava disposat a pendre-la.
L’únic que tenia clar aquest cop era que no volia rebutjar-la, i sabia que alguna cosa haviem d’acabar fent per trobar-nos de nou…però sóc un maldestre improvitzant...vaig caure a la darrera presa

Vaig baixar tant derrotat com sabent que ALLÒ NOSTRE ja anava millor, que simplement  ELLA em va deiae per molt bitxo que m’hagués tornat amb els anys, i per molt disposada que ella estés, no podía presentar-me allà després de tant de temps i pretendre-la sense un mínim de preliminars…ja sé que avui en dia tot ha canviat, però Calabruix i jo ja tenim una edat…no podía ser un pim pam pum…Vaig somriure, i vaig passar dues hores estirat a peu de via, gaudint del bosc, gaudint del cel…sentint les remors del sector, el vent a estones fresc i a estones calent…

I va ser aleshores que vaig sentir un record de sensacions…potser molt més enllà d'aquell Camp Base, a la platja, de petit, amb els pares…quelcom havia despertat un sentiment amagat de joia, i l'impuls d'un d'inmens plaer infantil de felicitat tranquil.la que, potser a través de reviure'l també aquell dia a a peu de glacera, ara em retornava multiplicat com la segona gran onad'un tsunami d'emoció i plaer...
Vaig deixar passsar una setmana de meditació coreogràfica i il.lusió, visualitzant CALABRUIX desenes de cops.

Només calia tornar, i ho vam fer novament amb l'Agus.

CALABRUIX es va deixar pujar, ja amable a la il.lusió del reencontre, va ser simple, breu i bonic...La neu, el sol, l'aire fresc i aquell sentiment que em feia bullir la sang a través del record van ser com una explossiva Aurora Boreal  incandescent i emocinant, activant un torrent d'endorfines dins meu...una sensació recuperada que esdevé sentiment i que restaria quasi perenne al subconsient...


---------------------------------------------------------------------


L'endemà vam ser a Can Coll, en un bucòlic passeig familiar...i fent una llarga migdiada sobre l’herba sentia el sol de la tarda a la cara i l’humitat a l’esquena, mentre la quitxalla jugava, i els pares i la família xerraven, tots junts…i tot era quasi perfecte perquè sabia que allò que havia començat malament fa 19 anys estava apunt de esdevenir quelcom harmònic i vital…

No notava la fresca i, estirat, somreia pensant en la felicitats dels petits, i que aquella felicitat algun dia els retornaria en alguna glacera o en algun peu de via..o qui sap on...la felicitat sempre retorna, i mai saps com ni quan...

Tant sols faltava en Pedro per explicar-li…encara que sé perfectament que m’hagués mirat tot sobrat amb la birra a la mà, i m’hauria dit que ja sabia que era "el millor escalador de l’Univers"... I hauriem demanat el Xino per sopar…

El PEDRO ja no hi és, però vam igualment vam demanar un Xino, i vam passar el vespre a casa seva jugant  amb el seu fill…i tot segueix endavant, malgrat que el món de vegades es posi al revés i tota la melancolía ens apreti tot i dissoldre's lentament al nostre voltant...i seguim envellint buscant coses belles

Agraeixo a Jah i als meus que de tant en tant em donin permís i m’ajudin a treure el nas en aquesta olla de coses precioses que bullen tranquil.les i eternament, enmig de les brases de dolor i insanitat que pot arribar a ser la vida…Saber que hi han aquests racons al nostre interior, i buscar-los, i millorar-los, possiblement és l’únic que podem decidir fer en la Vida per ser dignes de viure-la…


IRIE...


24 comentaris:

Anònim ha dit...

Ni se com ho fas, però quan et llegeixo sento alguna cosa que em fa ser una mica més feliç. Només puc dir gracies i que rebis allò que regales, amor i esperança

Marieta ha dit...

Has tancat un cicle, no? Al menys jo sempre ho penso quan aconsegueixo fer una via que temps abans m'havia marcat -pel que fos-. Això sí, 19 anys després i a Montgrony...això ja és calité jejejejeje

Ferran Guerrero ha dit...

Sublim, merci per aquests escrits i felicitats.

TRanki ha dit...

Hey Marieta,

De vegades també em fa POR veure que ja em dedico més a TANCAR que a OBRIR CERCLES/CICLES…per un costat deu significar que estic més aprop del final que de l’inici de molts d’ells…per l’altre CONSTATAR que hi ha coses que després de tant de temps sóc capaç de enfrontar-m’hi de manera tant eficaç és la prova de que la experiencia serveix per quelcom i que físicament es pot evolucionar tant com un estigui disposat a fer…
Dissabte passat ( next post) em vaig adonar que acabava de encadenar una via en solo que feia 32anys ( TRENTAAAADOOOOOOS!) que havia fet per primer cop…al.lucinant, I a sobre tinc les fotos del 82!!! Quasi res…si vaig fer la primera escalada als 9 anys…ves fent càlculs…36 anys de cara a la paret…hahaha…
Per altre costat aquell dia vaig tancar definitivament el cicle de SOLO…al cap de 20 minuts quasi em mato relliscant abans de xapar un primer seguro molt alt en un 6b…el darrer avís, i molt clar!!! GRACIES PER LLEGIR-ME!!! )))

Hey Ferran,

Tot és present bow…i sempre amunt!!!!

Anònim ha dit...

Hola Tranki, he arribat al.teu blog buscant informacio.sobre la via que has encadenat. He vist que alguns llocs.esta de 8a i a.altres.de.8a+. Tu que en penses? Com es? La.recomanes?
Gtacies bou!!!

Anònim ha dit...

Hey makina, hahah...jo volia fer un vals però tambe m agrada el reggae...
Be, despres de tant de misticisme tambe cal aterrar..AL LIO.
Calabruix es una via de resistencia suau...algú deia que.semblaven.3 7b/c empalmats...mes.o menys.
Abans el tema trekking no es.duia molt...i els.knee bar encara.no.s havien.importat...la via era.rotllo 800 mts valles i arribaves a dalt infladissim.
Si ets plafonero (com que veig que al.apretar "espai" marques punt, senyal.que tens dits grans...com jo.jaja...) el tema.va de pas-pas-repos...i tal.
En qualsevol cas son.tres moviments clau...un a baix..de veure cpm van dues.regles i un pas d apretar...un al mig, d un sikat i.que si ets.baix.cal.saber com posar els.peus...i la.xorrera..que es.una bici i poc mes.
A.dalt hi ha el nemesis...al.final.i contra tot.pronostic, enlloc.de.dos.invertits-regle esquerra i bidit...vaig passar i dels.dos.invers la.dreta la.posava en la maxillefa fe anar amb esquerra...rotllo pessic...hombro i amunt
...aprofitant la.repisa.que et queda a.la.esq.
Per mi, comparat amb el.que he fet o catat a rodellar...es un 8@ solvent...pero ni tant sols hard...
Vies cpm CALABRUIX mereixen estar, malgrat tenir retocs, a la antologia de l.esclada!!!!
Salut boooow....

Anònim ha dit...

Moltes gracies! Algun consell?;¨))

Anònim ha dit...

Hola Bow.

En quant a la via…mola mirar els passos, les formes i com gestionar de manera eficient cada esforç. Sembla que no, però te molta continuïtat i saber dosificar cada apretada t ajuda a arribar guai al canvi de rasant. Treballa el pas final, jo no ho vaig fer i vaig perdre un encadene al segon pegue que hagués estat memorable. Es on caus.
Com a REPOSOS mola recuperar DESPRES del pas del diedret, a la llastra, just a sobre ( poc), EMPOTRAR EL GENOLL ESQUERRA abas del pas de la XORRER, a LA REPISA DAMUNT de la XORRERA ( pots reposar penjat en un forat a la repisa, PINÇANT EL FORAT amb DRETA i anar canviant amb ESQUERRA ( trukill)…o bé MILLOR SOBRE LA REPISA…hi puges i t’acotxes amb els genolls mirant a la dreta…no és supercòmode però et quedes quasi sense mans. AL PONT DE ROCA també respires, abans del crux final.
EL crux final, com t’he comentat, es millor quedar-te de els dos invertits, mantenir l’esquerre i llençar mà dreta, d’espatlla, a pinçar la regle que queda a les 11:00…si enlloc d’això vas a la regle amb Esquerra el pas es igual de dur però mes complexe de peus..ergo més dur…

També és un cul d’amplolla el pas de arribar a la Xorrera…el del SIKAT sortint d erepisa, si no ets alt…esta fet a mida…(¡!).

CALABRUIX al matí esta a l’ombra fins les 10:00/11:00 després és un forn i a la tarda tens un parell de pegues a darrera hora. Si no fa NUVOL o FRED no matinis, no val la pena, acabes torrat.

Salut i sort

Josep Batlle ha dit...

El que és gran Oriol és poder destil·lar i compartir tan magnífiques ratlles d'allò tan primari i inherent a l'esser humà que és l'enfilar-se a les pedres.
Quelcom molt més profund i enriquidor que va molt més enllà d'un número acompanyat d'una lletra.
Salut Oriol.

TRanki ha dit...

Hola Josep!!!

Celebro que hagis passat per aquí…altre cop un HONOR.

CASUALITATS DE LA VIDA…navegant per uns comments vaig trobar LA FOTO del dia que sortint de l’AERI ens vam trobar de cara l’HELICOPTER VOLCAT i vaig recordar l’anècdota!

Salut…i si…què seria de tot plegat si, més val tard que mai, no ens dediquessim una mica a la REFLEXIÓ més pausada? Ho deu fer l’edat…i no crec que la excusa de que ja tibem menys sigui la raó real…simplement es que et tornes una mica més observador i no tant atabalat…llei de vida!!!

Una encaixada gef…

Anònim ha dit...

Hola,

NO creo que diga nada nuevo pero te felicito, aun a través del traductor lo que me llega de tus reflexiones muchas veces me ayuda a seguir hacia adelante, con la escalada y con la vida, tal como reza el blog.

Un abrazo desde Huesca, bou

TRanki ha dit...

Gracies, Gracias

En cuanto al texto, agradezco los halagos, suposngoq ue la mayoria pasamos por el mismo camino, sólo se trata de mirar y reflexionar, seguroq ue todos llegamos a conclusiones parecidas, y si de tanto en cuanto hay algun debate o algna cosa nueva no te cortes y lo explicas, que para esos estamos...no hay una verdad absoluta, sólo realidades y la mayoria parecidas...hahaha

EN cuanto al idioma, si nunca necesitas alguna aclaracion no te cortes ni un pelo, ya te traduzco...el idioma es algo personal, y desde pequeño me he movido en mi tierra...aunque hable otros idiomas, para expresar sentimientos prefiero el mio.
A veces más que e catalán uso una especie de slang entre personal, escalador y de mi comarca...algo loco..pero con los amigos nos hablamos así...no creo que el google lo pille aún..hehe
POr eso que si te queda algo perdido, tu pide...muchas veces en los textos hay dobles sentidos, metáforas o expresiones que son el núcleo de lo que quiero transmitir...
Un abrazo

Agus ha dit...

Ei Oriol, has de trencar barreres i continuar el teu camí cap allò que més dessitges, els que et coneixem t'estimem moltíssim tio, gràcies pels teus escrits. Ens veiem Dissabte!

TRanki ha dit...

Hey Agus...MOLTES GRACIE , de veritat, per la KALMA ( en tot el sentit de la paraula), i alhora per la TRALLA, sempre en el moment adequat...hahah. MIRANT la VALL i GAUDINT, apretant amb rabia o simplement concentrant-me en cada moviment...entre el "desapego" i la ressolutivitat " ninja"...ja mola bow...sempre s'apren!

Una abracada ben gran, (sense pastelades que ja ens veiem aviat) i moltes mercès per cada instant a peu d'aquesta i tantes vies...bon flow!!!

Hala i tu a tancar cercles també...ja m'agradaria que fossin de le steve sdimensions i els tanqués tant rapid...hahaha.

RESPECT!

Eric ha dit...

Hola

Tranki, tambien he llegado aqui buscando informacion de la via.
Estaba alli el dia que hiciste la via y tambien el finde anterior, con un grupillo en la Vena.
Inmenso pegue el caiflash i flotando el del encadene.
La prové cuando marchasteis.
Muy buena via y un gran pegue tio lastima que cuando te vi subiste muy bien y parecia facil, a mi me ha costado un horror encadenar algunos pasos y la veo para el año que viene.
Bueno, felicidades por el blog, muy buen escrito y muy mistico. Nadie lo creeria al conocerte!!!
Un saludo

TRAnki ha dit...

Hola ERIC!

Creo que ya os vi, habia un chico francés que se crujió un 8a de bloque al flash no?

EL primer pegue qe viste, aunque me lo iban indicando todo no era al flash. Ya habia subido para calentar y reconocer la via....Apesar que no me habia enterado mucho del tema y que casi todo lo hice de nuevo...tampoco sabia como se podia reposar porque habia ido de chapa a chapa...fue muy bonito y gracias por los animos.
Arriba estuve un buen rato, perop al no saber muy bien como salir acabe rapando en el ultimo canto de la via...haha.

CALABRUIX es un monumento...si puedes lúchala, hay mucho trukill y muchas maneras de ahorrar.

OJO CON LAS CINTAS FIJAS, ya cambie un par de MARCOS y COSTAS que estaban algo gastadillas en los moscatas de cuerda...es peligroso. Si le das a medio plazo sube siempre con un par de nuevas en el arnes, las de los crux se van mellando si pasa gente y ya ha habido accidentes!

NO DEJES PASAR 19 años...hahah en cierta manera no vale la pena...y en cierta manera si...aquel dia fui muy feliz, i tambien por el buen ambiente!!

Salut bow

Anònim ha dit...

Bonito post, como todos los que escribes.

Alucinante como algo tan simple como la escalada deportiva pueda generar tantas reflexiones.

A veces parece que des mas vueltas a las cosas de las que son necesarias...pero el resultado es muy interesante.

B.

TR ha dit...

EI B.

Parece que todos los comentarios van definitivamente en esta direccion!

LA escalada deportiva es una parte de LA ESCALADA, i LA ESCALADA es una parte ( sinó la más larga y decisiva) de mi vida.

Escalar no son números, grados ni simples gestas...almenos para mí.

En general hasta una tarde de resina aporta alguna cosa, alguna mejora o experiencia que, una vez reflexionda ( o no) nos ayuda a pasar el dia a dia. La vida es un proceso hacia la muerte en que puedes vivir lo material o pararte a reflñexionar sobre el porqué.


Supongo que si estuviesemos todo el dia pensando nos morirtíamos.
I si no pensáramos es que estamos muertos.
Me gustaria creer que se trata de un equilibrio..aunque prefiero estar muriendo a un ritmo "normal" que estar ya muerto...no?

Gracias por leerme y por tus opiniopnes B!

Anònim ha dit...

Perquè contestes en castellà si la teva llengua es el català???

TR ha dit...

mmmmhhh...no contestaria a una estupidesa com la que dius, sinó penbsés que puc aportar alguna cosa en aquest aspecte...

LA MEVA LLENGUA ES EL CATALÀ, ho ha estat i ho serà...de fet vaig trigar cert temps en poder expressar-me corrctament en castellà donat que la meva vida havia transcorregut en un ambient absolutament catalanoparlant ( i pensant).
Personalment et diria que per molt que digui el meu NIF, només m considero català..i d efet ja falta poc perquè això sigui cert, espero.

En quant a expressar-me...no se´...per sort conec el castella a la perfcció, he estat treballant i visquent a Madrid i Escocia, i em puc espressar igual en Castellà o Anglès...també xapurrejo o m'¡invento el Francès i al cap de dues hores de ser amb la família del VENETO ja xerro Italià.

Quin problema tens amb el castellà? Si em preguntés una persona en anglès et semblaria estrany que li contestés en anglès?

NO crec que el problema del món siguin le LLENGUES sinó la ESTUOIDESA HUMANA que enlloc de usar-les per unir-nos i entendre'ns les fa servir per separar i no entendre'ns.

No sé si tu tens prejudicis contra a gent que no parla la teva llengua materna. JO NO. En tot cas, doncs, el problema es teu, no meu.

L'odi no duu enlloc..i de fet aqui no en veuràs gaire, potser ets dels pocs casos que hi ha hagut darrerament...creia que ja estaveu avorrits de mi...

A NIVELL PERSONAL Tinc familia vivint a diferents parts del món, i de diferents parts de la península. Per mi el més important són les persones, i dins d'això, els meus ( parlin com parlin), la "partia" o la "nació" la fan les persones...i la meva patria son les MEVES persones ( inclosos amics o convidats). Supos que tindrpas clar que aixpò un ho defensa amb ungles i dents, per davant de banderes o fronteres..i també de llengues. L'amor i el respecte són universals , la terra i els païssos materials. Tothom qui entra aqui és convidat i pot ser amic, entendràs que la hospitalitat es un valor que cal mantenir per sobre de les creences, almenys així ho entenc ( i no soc musulmà precisament hahah), i ni se t'ocorri menysprear o atacar als
convidats, per això NOMËS tolero critiques envers mi, però esborarré qualsevol comentari contra una persona que hagi intervingut al blog.

Bé ANONIM, espero que t'hagi quedat clar, iq ue si algun dia som lliures ( que ho serem), gent com tu us quedeu a casa, perquè CAP RAÓ és prou gran per perseguir les llengues i les persones pel fet de parlar-les..i sinó es que no has entès res i millor qu ete'n vagis cap a Ponent,que allà n'hi ha molts dels teus...

Donada aquesta expplicació NO ESBORARRÉ RES, però no penso tolerar CAP comentari en aquest sentit.

Apa, dew

Jordi Coma Corderroure ha dit...

Felicitats Uri
J Coma

TRanki ha dit...

yeah Jordi, benvingut!

Anònim ha dit...

Sóc el Miki Mas, valora el sentiment que portes a dins teu i sentet orgullós i afortunat de poder sentir totes aquestes sensacions tant màgiques através de la vida (la muntanya. Mhas fet pensar en sentiments que vas tenir quan parlavem a la coveta a peu de via de la Lourdes. Ets bon escalador però em sap greu dirte que ets molt millor escriptor i millor encara transmisor de sentiments. Enhorabona i gràcies
per fer veure coses tant simples i alhora tant importants.

TRanki ha dit...

Hey Miquel,

Les persons podem ser bones o dolentes, però mai podré deixar apart la INFLUÊNCIA que té l'entorn en fer millor a cadascú.¨
Tots passem etapes...i potser ABANS anava amb els ull més tancats o més ràpid.

Si quelcom m'aporta l'EDAT és saber apreciar aquest ENTORN ( que de vegades no el cuido com deuria..hahah), i VALORAR tot allò de positiu que m'aporta.

I "aquelles converses" no són més que organitzar el cap i, sobretot, valorar el que aporten els qui m'acompanyen...i APRENDRE'N.

Bow, a trepaaaaaaaar!!!

Collons a veure si pillm una ona paral.lela d'horaris, que NO HI HA MANERAAAAA!!!

Una superencaixada MIKELEITOR!!!
PD: si vols flaix i belaier per CALABRUIX fes un toc...t'ho dec bow!!! hahah