Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dilluns, de setembre 01, 2014

Dir Adéu...L'INFINIT



De vegades cal saber retirar-se bow...i el que més em dol és que no vaig saber fer-t'ho entendre...perquè un creu que allò que podria ser intuició igual és covardia, i es confón...vaig confondre el meu dubte amb les meves pors, i em vaig avergonyir davant del teu coratge...em vaig fer petit, petit i callat, depassat per la onada de la teva passió...
De vegades un creu que pot guanyar...de vegades cal saber retirar-se...ho haviem fet i no passava res...però aquest cop estaves en una altra dimensió, en un altre plànol on allò que ens unia era ja diferent...

No ho vaig saber veure, Juanjo, perquè simplement mentre tu t'alimentaves de un amor letal jo gaudia de coses terrenals i hedonistes, d'un Edén de verdor, de la roca, de la sensació d'ingravidesa als blocs que feiem rient a la tarda, de somriures de nens al campament, de fanatisme absolut...de la seguretat i del confort que duú l'absencia d'incertesa i sofriment que de vegades la muntanya ens regalava com a metadona de la nostra ànsia...

Havia deixat de ser Alpinista, i no m'adonava que caminàvem per móns diferents, no m'adonava que a cada instant que aixecaves la mirada amunt mentre jo només mirava al davant, Ella et llençava el seus dards, els seus cants...i igual que no m'adonava que ja no m'importava allò que t'omplia, no m'adonava que allò esdevenia el teu camí al cadafalc...

Vas marxar, amunt, empetitit sota aquella inmensitat pètria, com algun cop havia fet jo també, com un Quitxot contra molins indiferents i insensibles....com un Almogaver que carrega contra una horda de milers de tones de roca que no s'inmuta davant del teu coratge...

Et vaig deixar a la morrena, sota la glacera, amb mal a l'estómac, amb l'angúnia inconfessable de sentir que potser era la darrera vegada que ens abraçàvem, amb la confusió de no entendre perquuè jo ja no era incapaç d'assumir el que anaves a fer...

Et vaig carregar la motxilla, ajustar l'arnés, i va ser tant simple l'adéu que quasi sóc incapaç de recordar-lo...no vaig ser capaç ni de girar el cap quan marxaves...

I de repent em vaig despertar, vaig pendre consciencia de tot, com quan s'encenen les llums del cinema i tornes a la realitat.
Però vaig fer tard, i quan vaig adopnar-me de que allò que volies fer era quasi impossible, que t'havies enganyat, ja no hi vaig ser a temps...

L'helicòpter pasant amunt i avall de la Aresta, la boira que feia invisible la Nord, no saber si eres patint dins la Rimaya o a qualsevol racó de la glacera...aquella nit d'angoixa absoluta...

Només fins que et vas venir en somnis no vaig saber on eres...ho vas dir tan tranquilament!!...I sí, eres allà i encara dóno voltes a aquella visita que em vas fer...La darrera...ara he de mirar les fotos per recordar-te perquè el meu cap va congelar la imatge, la darrera imatge d'una abraçada final, no a la morrena sinó després que em diguessis que havies caigut, amb aquella veu teva tant tranquila i indiferent, i jo m'adonés que no parlava ja amb algú viu....

La muntanya se't va espolsar sense fer cap esforç, aprop del cim, enfadada per la teva gosadia i perquè possiblement eres apunt de vencer-la...o possiblement t'hagués caçat en un descuit, baixant per la cresta gelada...

No puc entendre-ho amic, i tampoc puc entendre'm. Com allò que feies, que tant normal em podia semblar en una època de la meva vida ara em pot aterrar tant??...No puc entendre tampoc perquè odio aquest terror, que va arribar aleshores i segurament em va salvar un cop més la vida en no venir amb tu...


En Juanjo sota la pluja a la Gran...

Juanjo bow, em sap molt greu, molt...sé que res es pot interposar entre un alpinista i la seva passió, o això creia...però si ara pogués, tantmateix ho faria, encara que haguéssim hagut d'acabar a crits i cops de puny sota la Barre...ho faria per poder tenir-te al costat cada cap de setmana, somrient, amb en Lluç, apretant com bojos sota el fred i la calor, en regletes fastigoses i bidits infernals, sentint els sorolls del bosc solitari, i després tornar a casa desfets, xerrant d'un passat gloriós als cims que tu no vas voler abandonar... 
"SOLO y el LLUÇ"...Foto: JUANJO LOPEZ

Igual que el coratge perdut, també noto que hi ha etapes que potser han de quedar tancades...sinó mai es pot avançar...el temps que ens regala la vida de vegades s'escurça, i no serà infinit...recordo la conversa que tenia amb el Naranjo mentre tu ja devies haver desaparegut, just abans de trucar l'helicòpter...el temps s'escola, i l'amor és millor que la passió, necessito estimar o possiblement algun dia caigui...i ara tinc uns motius que ja em depassen, que em fan aferrar-me a la vida...I necessito aquest temps per estar amb ells...

TENPORALMENT, O DEFINITIVAMENT TANCO EL BLOG...NO HO SÉ...PERÒ NO M'AGRADA DESPEDIR-ME A MITGES...

GRACIES ALS QUI HEU LLEGIT AQUEST BLOG, ALS QUI HEU ALIMENTAT LES GANES D'ESCRIURE O M'HAN ESCRIT, ALS PROTAGONISTES DE LES HISTORIES COMPARTIDES, ALS QUI EN ALGUN MOMENT HAN ESTAT EL CENTRE DE L'UNIVERS ON EXISTIA...A LA MUNTANYA...DE VEGADES LA MALEÏDA MUNTANYA...LA QUE MAI PODRÉ DEIXAR....


23 comentaris:

"PACA" ha dit...

Buf!quant vaig llegir la notícia que un escalador solitari havia mort al Encrins....

Tranki,amic,Jo no sé escriure tant bé com Tu,només dir-te que T`estimo i que sap greu que tagi tocat tant aprop.Estic amb Tu per el que faci falta.

Ferran Guerrero ha dit...

Em sap molt i molt greu, ultimament i despres del accident meu, em venen l cap reflexions com aquestes, pero hi ha alguna cosa que ens fa aferrar-nos a la roca. Encara no he trobat el perque. Una forta abraçada

Ceci ha dit...

Quin greu que em sap, quina angoixa sento al pensar en aquells dies i en els que deuen estar passant ara els seus pares...com diu el Paca, jo tampoc ser escriure tan bé com tu i també només et puc dir que t'estimo...encara que a vegades m'enfadi, estic aquí preciós.

Anònim ha dit...

Una pena Oriol. Les teves històries i palles mentals les trovaré a faltar, així q tindré q trucarte més sovint per saber de tú i els teus. Una abraçada. Mauri.

Jordi Coma Corderroure ha dit...

Uri : La vida es molt bonica pero tambe alhora es cruel i aci hi som per un temps definit Vinga Anims
Cordialment Jordi Coma

Pekas ha dit...

Una abraçada desde les muntanyes... Sempre senta bé un espai de silenci i un moment per escoltar el nostre cami interior... La vida i les muntanyes no son plenes de somriures
ni de coses boniques... peró llum i ombres son necessaries per continuar endevant... Amunt...sempre amunt.. camí dels nuvols blancs..

Toni ha dit...

Uri, totalment d'acord... Hi han coses que se'ns escapen entre els dits de les nostres mans com si fossin aigua... Tot el recolzament de la gent que t' estima... Entenc que vulguis fer un paréntesis amb el bloc i no jutjo, però son les teves vivències,la teva passió, ets tu bow!Âmins amic, una abraçada...

en Girbén ha dit...

Obro el canon alpí, el "100 scalate estreme", i m'embadoco amb "La Barra" segons la poderosa imatge del Winkler. D'un B&N sumptuós, un clap de sol il·lumina tot el centre de la muralla, fent ressaltar-ne el Pilar Sud i l'entalla del Col des Avalanches que romanen a l'ombra; i tot pel damunt del Glacier Noir.
Un escenari de promeses, una crida, recordo ara haver pensat fa molts anys; d'aquesta i les altres 100, de les que només n'assoliria una abans de tenir el coratge de "deixar de fer".
Diria, Tranki, que si t'ha tocat la dissort de tractar a fons amb la severitat de l'alta muntanya -de nou el buit del dolor-, ara busquis la pau; ni que sigui per a transmetre-la als que tant estimes.
Una abraçada!
Pel bloc no pateixis. Que molt del que hi has escrit mereix ser rellegit. I mai se sap... Quan s'és d'escriure tard o d'hora s'hi torna.


Parce ha dit...

Ànims crack! Darrera la boira sempre hi ha el sol, només l'hem de travessar.

Parce.

Jaumegrimp ha dit...

Coratge Oriol ! com et comentava al Face, és ben normal que no tinguis ganes d'escriure al blog.....,però ja hi tornaràs, sense pressa, quan el cos t'ho demani, tots, el Juanjo també, volem tornar a llegir les teves reflexions, les teves "palles mentals", fins aleshores, una abraçada i...Coratge !

Marieta ha dit...

Ànims altre cop!!! Tot això passarà, com la vida mateixa.
Quant al blog...una llàstima, he tingut molts moments de riure i d'emoció -i de motivació- amb els teus posts. Però està bé si tu ho vols :)

Un petó als 4.

Ru ha dit...

Uri, per molts dels que t'hem conegut la teva influència va molt més enllà de l'escalada. La teva passió, el teu fanatisme, però sobretot el bon rotllo, les rialles.

Records a la Ceci.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

No te conozco pero te leo y siento que te conozco, te leo y me acerco un poco a sentir lo que sientes.

La vida es esto, si no hubiera muerte que valor tendría la vida, si no te esfuerzas en la vida, si no la exprimes, si no la disfrutas, ¿que valor tiene la vida?

Los años, las experiencias, el aprendizaje, nuestras limitaciones nos enseñan a disfrutar de la vida de distintas formas, lo importante es no quedarse quieto.

Te leo y aprendo, te leo y siento, te leo y empiezo a conocerte.

El duelo es necesario y la vida sigue.

Estoy seguro que el amigo que has perdido no te dejaría pararte,tu tampoco le dejarías a él, el duelo dura lo que tenga que durar y hay que seguir, escalando ó escribiendo ó haciendo simplemente aquello que te llene, lo que te apetezca, pero aprieta dientes y fuerza, mucha fuerza, amunt!!!

Chavi

"PACA" ha dit...

eh chavi,te cojo tu palabra,me servirà muchopróximament...

Agus ha dit...

Juanjo vaig estar amb tu el dia d'abans, vam estar escalant, em vas fer unes fotos, i no em vas dir que anaves a fer. Potser savies que et diria...
Ja no et vaig veure més, en quant em va dir Oriol que t'havien portat a la Barre, una espasa em va travessar, ho vaig saber, ja no et veuria més...
Hem escalat molt junts, a la Siber, a Montserrat, a Rodellar...eras el meu talismà, amb tu a l'altra banda de la corda flotava per les vies, amb tu protegint-me fent bloc no pensava, gaudia del moviment...
Amic ara on estiguis, espero que siguis vetllant pels teus amics que t'estimem tant...
Per mi sempre seras SUPERLÓPEZ (el parece tan normal y no lo es)

Agus

nenivan ha dit...

anims per seguir endavant company. Poca cosa més es pot dir que ajudi a minimitzar el dolor per la perdua. Caldrà que tot segueixi el seu curs i esperar a que els bons records sobresurtin per sobre del present mal moment.
Sobre el blog, no et negaré que em sabrà mooooooolt de greu no tornar a llegir les bones filosofades que ens il.luminen pero cal reconeixer que comparat amb la perdua que acabes de patir es tracta d'un mal menor.
Anims i endavant

TRanki ha dit...

BONES BOUS...

bE, GRACIES PER ESCRIURE...A TOTS ELS QUE AQUI CONTESTEN I ALS QUI M'HAN COMENTAT QUELCOM FORA D'AQUI.

Com bé dieu és questió de TEMPS, per això no he xapat ni he inhabilitat res....
Suposo que hi ha fets a la vida de les persones que aixequen un vel que un duu al damunt del cap, o treuen unes ulleres que et permetien veure l'existencia d'un determinat color.
Com a tots ( EH PACA, TU TAMBE!!!) deixar l escalada és molt difícil si ETS escalador...i de momento el fet no és aquest.
Costa MOLT reconectar CERVELL i COS després d'un fet que t'atabala i et carrega tant el pit com el de haver tingut uns instants el destí d'un amic a Mercè dels teus actes o decisions és un llast molt gran( ja sé que es responsabilitat de cadascú la seva decisió...però amb aquesta mateixa lógica tant certa la decisió d'agafar pel coll al company i fer-lo baixar amb mi quan jo tenia clar que no seguía hagués estat més encertada que la de deixar-lo marxar seguint la seva decisió).
Tot aquest procés deixa les bateries bastant baixes i ara mateix crec fermament que he de dedicar fins a l últim electró a mirar de tenir cura dels meus i a agafar velocitat de nou amb la motivació vertical.
EL segon aspecto més o menys ja esta ( es fácil si ets fanatic), en el primer m'hi estic esforçant...
NOmés és questió de temps...temps per mirar de superar ( no oblidant), i temps disponible...

Gracies PACA, FERRAN, LILA, MAURI,JOrdi COMA, PEKAS,TONI M,GIRBEN, PARCERISAS, MARIETA, ROGERAKO, CHAVI, JOSE A.,I IVAN...

Diumenge quan haguem dit l'Adéu definitiu a en Juanjo sposo que será el momento de plantejar-se "¿i ara què?"...

Doncs a continuar endavant, amb la familia i amics com vosaltres...i les parets i les pedres...i el blog quan tingui quelcom diferent a explicar!!!

UNA inmensa abraçada a tothom, ens veiem per les pedres o amb la birreta, i salut!!!!!

Jordi Lalueza-Fox ha dit...

http://lysianerakotoson.blogspot.com.es/2012/08/pourquoi-grimper-sur-les-montagnes.html

Benvolgut Oriol, com veig que t'anomenen els qui t'estimes.
Em permeto de clavar-te aquí aquesta referència d'un llibre escrit fa un parell d'anys per un escalador francès que a l'ensems és filòsof. Fa una aproximació a alguns dels aspectes que et capfiquen des que vas inaugurar aquest espai virtual. En el decurs de la vida sempre serà un bon moment per a meditar sobre tot, però potser ara et pot fer més bé llegir aquestes reflexions saberudes perquè el teu llindar de sensibilitat i per tant de captació de l'essència de les coses està encara més exacerbat. Ho has explicat amb una imatge poderosa, aquesta la de la seva darrera passa cap a l'inconegut. No ho hauries pogut fer millor i és un sentit homenatge que et dignifica. Al llarg de la història de l'alpinisme molts -massa segurament, què hi podem fer els altres sinó maleir el destí?- han decidit en un moment determinat transitar massa a prop del límit, i han marxat sols amb els seus temors i la seva endurança com a única arma. Les famílies i els amics duran ja sempre més com una llosa aquesta pena, i que és un sentiment que els humanitza.
El llibre de moment només està en francès, fins que algú no es decideixi a traduir-lo i a fer-lo visible a casa nostra entre tanta brossa escrita enquadernada com hi ha ara de suposats herois de trescar veloç. Si us hi atanseu -els altres també el podeu llegir és clar- comprovareu que hi ha força referències a una obra imprescindible també de la literatura de muntanya com és Montagnes de verre de Dino Buzzatti, l'autor del Desert dels Tàrtars, una obra mestra de la literatura de tots els temps, i és que ell va ser periodista i alpinista modest i va narrar grans gestes de l'alpinisme italià, i va capbussar-ne amb gran enteniment en l'essència d'aquesta passió, extrema com n´hi ha poques, però segurament també per això imprescindible encara ara.
Ambdues obres per tant em permeto recomanar-vos.
Cordialment

Padrino ha dit...

Oriol, tot just avui he xafardejat el teu bloc. Noi.... em sap greu, se per experiència pròpia...com tants d'altres, que aquestes coses costen de pair, però cal superar-ho el més dignament possible pels que seguim aquí i per que poc o molt, sempre t'acabes enduen un record del company/a i tot sovint el retrobes per aquestes parets, muntanyes, cims i culs de got que de ben segur vares compartir amb rialles o desencisos .... i això també val la pena....el cor s'encongeix una mica, els ulls es tornen plorinosos i cal seguir endavant. Ens veiem aviat!!!!

TRanki ha dit...

JORDI.

MOLTISSIMES GRACIES. HI faig una ullada. Aquesta recomanació, venint de qui vé, no me la puc deixar pasar...será una bona manera de mirar de rumiar una mica més sobre els perqu`pes de tot plegat!!!!

PADRINO...hahah...veig que aquí tothom ha anat adoptant un títol generacional al voltant se SOLIUS!!! Deu n'hi dó aquell raconet minúscul la de familia que ha anat generant...és molt bonic. no sempre he cregut que era una mena de fill d'acollida d'aquells que van deixant anar del correccional per fer el gamberro per Solius!! Va ser també una época molt bonica i de fet i vaig apendre i entendre part de les coses que m'han fet com sóc a l'hora d'escalar des que hi vaig aterrar amb 10 anyets!!! JA fa més de 30 anys...

GRACIES PER LES RECOMANACIONS...i pel consol. De fet un amb l'edat i malauradament, va perdent gent al voltant. Des de l'accident de una amiga, se'm va girar bastant el món, i tantmateix vaig seguir endavant, sempre igual de fanàtic per la muntanya.
Abans ja havia tingut un ensurt quasi letal, amb un mes a l'hospìtal enganxat a una maquina...i tampoc havia recapacitat massa sobre certes coses.
Al llarg d'aquests anys he ESCOLTAT desgracies a Muntanya i alguna d'aprop...però la mort de gent que estimes JA TRASCENDEIX el propi fet de la muntanya.

Divendres el wazzap cremava, hi havia gent que pujaba a SIBERIA a escalar i no se'm va acudir res més ( per instint) que fer-li una wazzap al Juanjo per quedar. Ho feia així des de feia més de 10 anys quasi cada cap de semana.
Just enviar-lo vaig mirar a la CEci i vaig arrencar a plorar...va ser molt estrany perquè de fet costa de vegades asumir que aquells que han estat tant de temps amb tu de repent han desaparegut.
NO TE RES A VEURE AMB LA MUNTANYA, simplement que IGUAL QUE EL DOL suposo que a poc apoc, apart de l'Absència dels qui no hi són s'ha de superar el terror que et queda de que aquells qui ENCARA HI SON i que estimis, no els passi res...

Sempre he ent`pes que el preu d'estimar té una bona part de sofriment, i no per la "possessió o pertinença" que pugui implicar un vincle d'amistat o sentimental, sinó més pel fet que amplies la possibilitat que la perdua de qui estimes et faci patir...

En paral.lel quan la muntanya et fot una mossegada com aquesta, apart d'analitzar aspectos tecnics i logístics, les errades que puguis haver fet, et queda una mena d'angunia de veure la facilitat amb que tot plegat es Pot liar, i sobretot l'ANGUNIA de com d'aprop del fil de la navalla m'he ( ens hem supooso) estat movent tantes dècades, conscient o inconscient.
Tot i conviure amb el risc, s'apr`pen molt sobre com evitar-lo, enfrontar-lo i guanyar-lo ( si es guanya en certa manera), però molt poc sobre què passa si falles.

En el cas de Patagonia ho vaig viure des del costat de patir les conseqüències personals, però en aquest cas el fet de ser un testimoni impotent i haver de pasar per damunt de cada detall i des del momento enq ue ens vam separar a la base, amb en Juanjo, l'impacte és absolutament diferent, ja que vues cadascun dels passos de una tragedia i també molt més enllà de la noticia o un funeral amb que, normalment, ens allunyem d'aquest casos.

Objectivament, veus tots els aspectos que es van concatenant el desenllaç i les conseqüències que en queden, i racionalment no queda ni un brí de romanticisme, ni misticisme, ni filosofía...cap consol a no ser que sigui, artificialment, una reflexió que ami em sembla metadona o placebo.

Des de quasi l'endemà que van trobar en Juanjo he escalat...això és el de menys (unbon amic va patir també fa molt poc el mateix i veure'l aviat a paret em va ensenyar que és una bona manera de no enneurar-se), però en canvi ASSUMIR OBJECTIVAMENT i amb tota la cruesa el fet d'una mort és qüestió de fredor i de temps, com qualsevol mort...suposo que amb aquest temps la cosa anirà baixant...

MOLTISSIMES GRACIES a tothom, salut i amor, a cuidar-se i a anar amb molt de compte!!!!!

Anònim ha dit...

Ei Ori,

Un beso muy fuerte, siento no haber estado por aquí estos días, me hubiera gustado poder abrazarte sólo para transmitirte la mitad de buena energia que tu transmites, y poder absorber algo de tu tristeza.

Tus escritos me han motivado y incluso ayudado muchas veces en momentos de duda, de pena o de alegría. Nunca he leído alta literatura, pero este blog condensa el sentimiento y la reflexión de una manera que me da mucha pena que desaparezca. He pasado momentos muy bonitos llorando o riendo gracias a escritos en que me he visto reflejada como persona o como montañera, porque muchas veces hablas de cosas tan humanas y íntimas que muchos nos identificanmos con ellas. También al hacerlo desde un punto de vista masculino y tan desenfadado he aprendido alguna cosa que me ha ayudado con mi pareja y como madre.

Muchas gracias por todo y que te recuperes, no puedo pedirte que no cierres el blog, pero síq ue deseo que recuperes las ganas de escribir.

Ana

JOSE LUIS ha dit...

Por si fuera interesante o de utilidad para vosotros o para los lectores de vuestra web, tengo publicado el siguiente blog:
plantararboles.blogspot.com.es
Un manual sencillo para que los amantes de la naturaleza podamos reforestar, casi sobre la marcha, sembrando semillas producidas por los árboles y arbustos autóctonos de nuestra propia región.
Salud,
José Luis Sáez Sáez

TR ha dit...

Ya plantamos uno para Juanjo JOse Luis, no estaría de mas que leyeses de que va este y especialmente ESTE POST...no se, por sensibilidad quizás...