Base de la paret Sud de la Barre dels Ecrins, Agost 2015
Diuen que Facebook killed the Blogs ...potser sí...els temps són implacables, inclòs en aquells casos en que la voluntat se
suposa que domina els actes i en realitat canalitza el transcurs d'una vida on tots sovint decidim menys del que ens pensem...
Però quan un ja ha estat superat pels temps s'adona que, els temps és un concepte tant mutant, tant veloç i tant estressant que, en el fons, és millor parar, sortir una estona del remolí i decidir establir-se en algún racó tranquil...
Caiguda a CAVALLERS...(foto R.Giralt)
Diuen que el temps ho cura tot...incloses les ferides...però en realitat som nosaltres qui ens adaptem a la seva prèsencia, al dolor que en provoquen i les seves cicatrius. El temps no cura perquè no es pot revertir i alhora és la mesura de la distància amb els fets que vols oblidar. Els fets no desapareixen, segueixen cada dia sent-hi...el temps simplement transcorre, i , a base de passar, ens creiem que ens allunya del passat quan el passat no és més que un record...i els records són present...sempre...
La Riba, sota un preciós 7a/a+ (foto J.Pont9)
Però també existeix la manera de remodelar aquests espais, afegint un contingut nou, diferent, que et permeti veure de una manera diferent allò que en un determinat instant vas odiar..
Castelldefels, provant un solo a una via de les primeres que vaig fer en esportiva, als 16 anys ( foto Luichy)
Diuen que avui en dia les coses són de pur consum, s'exhaureixen i s'abandonen, tot va a una velocitat extrema i, si baixes del tren estàs fora...
Però he llegit ja dos cops un llibre interessant que ha lograt desencallar alguns conceptes i actituds que tenia absolutament arrelats a la ment, i he lograt baixar una estona del tren per veure-ho tot a certa distancia...
Ceci a un 6b alt a Traga abans de caure i esquerdar-se la clavícula ( foto J. Oliveras)
Vivim en una dualitat, entre la realitat física que ens envolta i tota la resta que hem creat com a realitat fictícia que estructura les nostres relacions , que si bé ens ha permès desenvolupar-nos fins l'extrem quasi àlgid com a espècie, a nivell individual ni molt menys ha aconseguit el nivell de felicitat que pretenem poder estar gaudint...
Nawet, bonic 5+ a St feliu de Guíxols ( foto Xavi)
Fa un any en Juanjo, no sé encara perquè, va decidir pujar la Aresta Roja de la Barre dels Ecrins, una paret de força més d'un miler de metres, un laberint estrany de roca, tarteres, herba i neu glaçada que, quan vam ser a baix, em va atemorir, em va mirar als ulls i em va xiuxiuejar a l'orella que ni se'm passés pel cap d'enfilar-m'hi...
De seguida vaig abaixar el cap, i alhora em vaig avergonyir de percebre en aquella mirada prepotent quelcom que en Juanjo no temia...
Em vaig quedar a baix, mentre en Juanjo pujaba amunt...sol.
Prop del cim una esllavissada se'l va endur per sempre...
Ha estat un any de dol...un any de dolor, soledat i desconcert...i alhora un any de reflexió, per recomençar, d'apendre a viure amb la POR, una por que mai havia sentit tant intensa i tant present, que murmura constant a cada moment, que, sabent-se aventatjada sobre la teva confusió, juga a tenir-te en vetlla perquè nota la intranquilitat que et domina, fruit d'aquell instant en que, sense saber-ho, vas decidir pendre un camí diferent al del teu company i això, simplement. és el que va fer que tu no anéssis avall amb ell...
El temps és irreversible, i aquella decisió em va salvar la pell...però alhora va obrir la porta al dubte continu de si, en cada moment, allò que vas a fer és correcte o incorrecte...i EL DUBTE és l'esca de la immobilitat, de la paràlisi absoluta...
Suposo que si et dediques a anar a netejar el cotxe el dissabte, i el diumenge a la paella i el futbol, el dubte passa per beure correctament abans de agafar el volant, i en cuidar-te el colesterol i el fetge...però quan el que fas es basa en una correcta apreciació del perill real i de gestionar adequada i continuament el risc de morir, el dubte és pot convertir tant en un mur infranquejable com en la propia causa del desastre...
Ha estat un any estrany, de trànsit...i ja ha passat
ISLANDIS ( 5+ 70 mts). Foto J.Tosas
Gracies a la família i amics ( que quasi ni coneixien aquestes reflexions), he pogut entendre algunes coses que no comprenia, abandonar algunes pors que tenia ( fins la mateixa de no poder deixar de córrer sempre) i sobretot, valorar la relativitat dels temps, i la seva irrevocabilitat...quan te n'adones que, sense quasi ni pensar-ho, ha passat UN ANY SENCER, quada clar que cal posar fil a l'agulla i fer, sempre, allò que creus, sense dubtes i alhora sabent escollir cada cop més el que t'importa i t'omple, lluny dels temps i enmig de una realitat ficticia que com a mínim sigui una mica més meva...
Directa Maluta a la Bandereta ( 6a/A3+ 1a repetició). Foto PACA
Gracies Ceci, Arnau i Martina, gracies PXB i tota la CREW, per les estones fanàtiques i les xerrades eternes, gracies Paca i Jordi Tosas per permetre'm tancar definitivament aquelles portes que volia tancar però en vies de luxe, gracies a asseguradors i portejadors que m'han aguantat a cada caiguda, gracies al curro per tenir-ne i a la salut per mantenir-se...gracies als flashers i als senseis i companys que corren arreu per ensenyar-me que moltes barreres són mentals i només cal entendre-les per lograr moviments impossibles...gent que sense ni adonar-se'n, amb petits actes que anava gravant al meu inconscient i que, en deturar-me i recordar-los, són ensenyances inmenses que sempre duré amb mi...GRACIES!
Travessia 7b a Ailefriode Foto Stefano
Fantastique 6b força alt a Ailefroide. Foto ceci
CELIAVERN, l' amor inmens i l'odi immens per una vida a la muntanya, instants magnífics i instants de desesperació que, com a la vida mateixa, només depèn de un mateix que donin els fruits adequats i que, com a la vida mateixa, un pot decidir, o no, apendre'n quelcom i millorar-los...per això em serveix aquest blog...per això decideixo seguir amb ell i seguir escalant...
Creuament final de CELIAVERN ( 8a+) a Montserrat. Foto Agus-3a repetició
Adéu Juanjo...
IRIE ...
7 comentaris:
Oriol, t'he llegit sense aturar-me....sí ha passat un any, un any en que han passat moltes coses...
Tots hem madurat i ens hem fet "grans"
Sense pressa, hem de continuar, per què ens agrada, perquè és la vida.
Ben tornat.
Gracies Jaume!!!
A messura que llegia una llagrima en baixava avall, m'he sentit molt identificat amb tu.
Tu has estat mes valent, la força d'aquest escrit ho demostra. Jo de moment he tirat la tovallola.
Una sincera abraçada bowww
josep
gracies a tu tranki,gracies per tornar a poder llegir-te,rep una forta abraçada!!!sergi.Alella.
gracies a tothom, per ser-hi sempre...
ben tornat, una mica més savi i una mica més gran.
Gracies Enric! Sorru que se m'havia passat dir-t'ho!
Publica un comentari a l'entrada