Me he acordado muchas veces de ti
Y hoy he pensado en volverte a escribir
Vi tus dibujos, casi te puedo imaginar...
Me desperté sin ti, no volverás jamás...
Y hoy he pensado en volverte a escribir
Vi tus dibujos, casi te puedo imaginar...
Me desperté sin ti, no volverás jamás...
"me voy hacia el fondo hacia el mar de la nada"
Lo que pasó ya no existe, ahora mejor es olvidar
Llanto de pasión, que cansado que estoy...
Ya no recuerdo quien fue a la que tanto amé,
Recuerdos que al final son un cruce de caminos,
"Que tal? ...ya ves...vuelvo a donde empecé..."
6 comentaris:
Cada any t`enrecordes eh? una abraçada bow!(paca)
Hey Paca...
No se si dir malauradament o Afortunadament...
A l esquela d en Juanjo hi deia que mes que plorar la seva mort calia celebrar la seva vida...
Malgrat aixo un no sap com el cap i el cor es poden avesar a la mort d aquells qui hem estimat...
El destí ês molt estrany i sembla mes estrany encara quan ela qui ena quedem veiem tant lluny aquella moments on altres s en van anar...
Ja fa molt de temps i de fet tot sembla tenyit d una boira de temps que ho desdibuixa tot...i soc feliç l per haver omplert amb tant d escreix el buit que em va quedar fins al punt de sentir-me culpable per aquesta inmensa. Sort i per l inmens amor aue ara sento...
La vida es molt estranya eh bow....i com mes anys et dona mes estranya es fa...
Salut i vida amic...
M'has teletransportat gairebe 30 anys enrera ,quan tot just començaba en aquest mon vertical!!! Les canes pesen,pero pesa molt mes el no tenir-les!!!
Salut i vida!!
sergi.Alella
IN MEMORIAM
iep Sergi!!
Aqust finde fem una trobada ( joder qui hauria de dir-me que començaria a fer ja "trobades" si encara miro d'escalar cada dia...)...El que era "el club" actualmente està inoperatiu...i la veritat es que potser "aquells" anys ( com molts altres cicles) van representar una época de grans canvis...i crec que poder-los viure va ser interessant.
HAn passat moltissimes coses...39 anys quasi des que em vaig enganxar a l'escalada als 9...i sembla quasi un sospir quan en realitat ha donat perquè es quedi molta gent pel camí i n'arribin de nous, molta historia i vida...
Recordo quan vaig anar a dur la autorització dels pares per fer el curs d'escalada...teniem 12 anys i amb la ilusió se'ns va fer tard...vam tornar corrents per la via laietana...amb la mala sort de pasar "rapid" davant la comissaria...ens van cridar l'alto...3 ORIOLS ( casualitat que ens deiem igual els 3) i amb un castellà entre nerviós i mal pilotat...i vam rebre...
Al 2017 encara he vist alguna corredissa i algún cop de porra allà mateix...
Podria dir que SEGUIM IGUALS...o IGUAL...
I tantmateix, els desencants i el buit que deixa la pèrdua, s'omple sempre d'amor i de vida amb el temps i la muntanya.
Els ULTIMO DE LA FILA han estat part de l abanda sonora d'aquests 39 anys...i ara gran veig la inmensa poesía que s'amaga darrera de cada lletra...i em fa recordar sempre aquells i aquelles que ja no hi són.
Les tardors sempre han estat un moment dur des del 95...
Si cada petit gran alpinista poges escriure el seu llibre bibliografic,tenint en compte la situacio espai.temps.geografia,segur que en sortirien grans obres literaries,sino mes divertits reculls de contevaciladaanecdotica que ti cages jajajajaaj!!!!!Alguns per fer una bona pelicaula cinematografica.
M'analegro molt de la trovada i de la motivacio que cada cop es mes alta....que no defalli mai!!
I si ,i tant que seguim igual,la unica diferencia trobo jo es que ara la penya te mobil per poder demostrar devant d'un advocat el que sempre ha sigut,deixan-te un pastizal que coste molt de guanyar!!
Apa bou a disfrutar del finde i de la family
sergi.Alella
BUf Sergi...quanta raó tens.
De fet aquest mateix blog crec que algún dia será quelcom més...al temps...
Publica un comentari a l'entrada