GUANYAR PERDENT, DONAR-SE...

Hi ha dies…sembla realment que ho són... però en el fons passen com segons, un rera l’altre.

Només la nostra percepció és el que els fa esperats des del passat, vertiginosos al present i  fugaços quan ja esdevenen pretèrit..

Alguns són dies brillants en que l’harmonia s’esdevé sola, en que quasi sento com el cos no em pesa i el cap rodola ingràvid per un prat de colors i olors que no sento però que recordo…res és en va i res grinyola…i tot enmig...bullint de frescor i llum.

I hi ha dies més opacs, on els sorolls es fan més sords i si hi ha cromatismes es difonen en tonalitats més monocolors des de les tardors cap a l’uniforme hivernal.

I ara sé perquè m’agrada el sol, malgrat no soporti la calor…m’agrada el sol d’hivern que amb uns raigs tímids i transversals és un sol que si bé només acarona la pell amb delicadesa en canvi irradia llum que insulfa vida a allò que sinó estaría adormit en un letargi de quietud inerta. I amb això crec que ja puc viure...gaudint cada instant enmig d'aquesta capacitat que crec tenir per absorbir fins la més mínima cèl.lula el plaer de respirar l'aire pur de les muntanyes...

“tots necessitem que ens mimin…tu també…!”…ara entenc aquella frase…em creia capaç de superar-ho tot mitjançant l’enduriment, però no un enduriment moral sinó pel treball en adquirir una consciencia capaç de metabolitzar-ho tot i extreure’n el millor i destil.lar felicitat en qualsevol cosa i obviant el que no me'n portava…”un aprèn a viure de l’aire, saps?”.

I a base de veure-ho tot des de un estadi superior aconseguia entendre les coses sense patir tant...aconseguia tenir una opinió que a través del pensament o la verbalització esdevenia veritat…I així a base de separació ( que no distancia) fins i tot de mi mateix, anava passant, anava aprenent a mantenir un rumb que ni sabia explicar perquè m’havia fixat, mentre les bales xiulaven al meu voltant, bombes esclataven i tot girava com gira el món…boig i erràric…havia après a no sentir o l’enduriment em permetia parar l’impacte que significa el sobreviure i aguantar cada tic tac…

"Fins que toqui a tu? I per arribar a on? Pensa-hi..."

De sobte em vaig adonar que res es pot aplicar a màxims sense conseqüències…i l’enduriment implica perdre flexibilitat…potser fins el punt de vitrificar-se…i és aleshores quan qualsevol esquerda és un punt letal per a tota l’estructura…perquè es difon i s’escampa a través d’aquesta duresa…

“Tots necessitem que ens mimin”, i quan et tanques en tu mateix, per protegir-te de tot, aquesta necessitat es va acumulant…i quan t’adones de quant d’amor et falta potser és massa tard..."…bulímia sentimental? No ho sé però escoltar aquelles paraules va ser un torpede a la meva línea de flotació de la monotonía perfecta…em vaig adonar que amb tanta superioritat un s’oblida de petites necessitats no cobertes que el transformen en un infant desamparat amb consciencia d’adult…creure’s un mateix que ja ha assolir allò que volia i restar escoltant, analitzant i jutjant l’entorn és senyal que comences a cristal.litzar, a gripar-te en tu mateix…que et creus que ja no necessites precisament allò que diferencia la vida de el mineral...la inestabilitat tant interna com externa que et dóna la vida…

I vaig mirar-me, enmirallant-me en mi mateix i veient amb terror aquella petita esquerda que començava a fer feina en un costat del pit…minúscula però incisiva, que se sabia maligna perquè només la seva presencia ja era el símbol d’una victoria futura.

“I tots busquem el mateix”

“La Felicitat?”

“No, la felicitat no existeix"…l’ésser humà només té estats puntuals de felicitat transitòria, que és una alteració química derivada d’un plaer fisic i mental concret…però el plaer és efímer i cal que es mantingui…per això busquem…busquem el plaer que ens torni a allò que creiem Felicitat. Qui creu que té la felicitat simplement es que nega ja precisament la recerca d’allò que la produeix per acabar assumint un estat acceptat de renuncia…”

I sí, creia que la havia assolit quan de sobte estaba veient que aquella imatge es trencava i esdevenia sorra que no podía retenir entre les mans…i voler Més i no saber com fer-ho és la pitjor constatació que un pot tenir…i que quan les barreres ,a sentir realment, que has aixecat comencen a dissoldre’s, la sensació de desprotecció pot ser absoluta…

“Tots necessitem que ens mímin…” ressonava dins del meu cap, i la frase rebotava com mirant de romandre infinitament per tal de donar-me temps a que ho entengués i ho assumís…I “L’amor per un mateix és eixorc si es queda tancat darrera una caixa forta…de res serveix quan la verdadera força de l’amor és la seva expansió que et retorna multiplicada…!”

La seva figura es dissipava en la tempesta, mentre la seva veu es perdia en el buit…, com si aquella caiguda a l’abisme el meu cap la convertís en oblit a base de superposar capes de boira i de temps, cómplices amb aquell desig subconscient d’allunyament…i alhora, mentre el meu el meu cap enduria el meu cor per fer-lo impermeable al dolor com protecció en el camí a la felicitat que no existía, el mateix cor es rebel.lava i exigia allò que aquella pèrdua li havia manllevat per sempre… perquè el dolor contingutnomés havia creat la pressió que va facilitar l’espurna, el detonant que havia encès la metxa que va acabar fent esclatar cadascun d’aquells moments de tragèdia que m’acompanyarien en les pèrdues de la meva vida.

I tenir un cor impermeable igual protegeix superficialment del dolor…però també de tot allò bo que la vida, la escassa vida que tenim per gaudir, també ens pot donar…

Feia molt de fred, i el sopor que sentía no em deixava entendre amb exactitud que la calor que em fugia del cos ho feia per no tornar…el fred és així…traïdor i lladre.

La seva cara ja no tenia quasi ni faccions, ni la seva figura formes…però el sentiment que m’irradiava era tant càlid i lluminós que, quasi sense adonar-me, esdevenia l'única llum que senyalava l’altra sortida del túnel pendent cap al qual començava a lliscar imperceptibe i letalment.

“De vegades ens dissipem entre boires de reflexió absurda que ens fan perdre en el no res…ens creiem superiors…i les coses són molt més simples Uri…tots necessitem que ens mimin”.

I el record del meu cap sobre el seu ventre mentre m’acaronava els cabell i li sentía el batec, davant d’una foguera a l’atra punta del món, em va dur a un estat de clarividència tant real que només aquella imatge seria el que em salvaria de mi mateix i d’oblidar el que realment era la vida.

Vaig obrir els ulls i vaig ttornar a la realitat...La nevada tímida i persistent començava a cobrir-ho tot, la roba, l’entorn, el material, els meus sentits…aquella neu que ho iguala tot…inclús el soroll del món, els cruixirs del gel i el vent que queden apagats en una sopa blanca que anestesia els sentits fins que els venç per darrera...

Només el calor d’aquell record em va despertar…el record no d’ella sinó de totes elles i d’allò que m’havien donat, des de la meva mare mateixa, que només em podrien estimar si era jo qui es donava i alhora m’hi donava…

 

Em vaig despertar, i finalment vaig renunciar, vaig girar cua avall, lúcid, sencer, viu, tornant al calor d’aquell record que no havia entès fins aleshores i que fins aleshores només havia sentit com a refugi quan en realitat era d’on venia i on pertanyia, i al que em debia en el més profund de la meva ànima malgrat en volgués fugir per no sentir-ne l’absència i dependre'n…