dijous, de febrer 01, 2018

La Dansa de la Por...

Escalar aigua...en la seva forma sòlida però aigua...aigua que pren qualsevol forma segons els capricis del fred, de la humitat, del sol, de la gravetat...
Gotes gelades, boles amuntegades, vidre transparent, flors, acumulacions de pètals, bombolles inmòbils, coliflors o meduses, columnes grans i columnetes amuntegades i fràgils una damunt l'altra...llàgrimes de glaç i candeles amenaçants...

Tot desafiant la gravetat i creant estructures que mai saps ni com ni fins quan aguantaràn...que són allà, penjant, encaixades, adherides...esperant a desfer-se lentament o col.lapsar al més petit cop d'aire.

Però són línies, i les línies hi són per ser escalades...amb vanitat o amb humilitat, amb coratge o amb temor, amb confiança o amb desconfiança, fluïnt o a trompicons...però s'escalen!
La "Dama" de CAVALLERS, la ISLANDIS, 60 mts ben verticals després de dos o tres llargs més facils...
 
I tot allò que s'escala m'atrau, no sé perquè però em crida...i ja no sé si ho fa l'objecte a escalar o allò que l'envolta, el microcosmos natural i humà que barrejat amb la meva visió dels dos creen un globus de desig que em posseeix com el cant d'una sirena i fa que, al final, acabi sempre caient algún cop en les temptacions...i apurant cada cop més, provant, aprenent, amb prudència però amb l'ímpetu del novell...i tot i entendre que els enamoraments al principi són intensos, caic un i altre cop en el síndrome de començar camins que sé que no podré acabar...però m'endinso amb l'ànsia de veure on puc arribar...
Buscant el camí correcte en un mar vertical plè de meduses...Aiguilles-Queyras
 
Un escriptor deia que "NOMÉS HI HAURIA D'HAVER COMENÇAMENTS SENSE CONTINUÏTAT..." , i en certa manera té raó...no sabia com lligar la efimeritat dels inicis inacabats...però el somni d'un INICI INACABABLE és el que lliga el desencís de saber que quelcom no serà etern amb l'esperança que duri el màxim...
DANCING FALL ( 5+ de referencia a LES ORRES- ECRINS)
 
I de fet la vida és això...tots hem de morir algún dia, res és per sempre o almenys per cadascú de nosaltres tot acabarà...aleshores, som tant sols inici que no duú enlloc malgrat ho volguem?
Camins que es creuen, camins que divergeixen...som nosaltres el nostre camí o el camí ens fa a nosaltres?

El gel apareix i desapareix, fins i tot es transforma en pocs minuts i res del que puguis fer-hi es trasllada més enllà del mateix sentit de percepció que puguis tenir dins teu... És quelcom únic i intransferible, tant poc permanent com la essència que el conforma i tant etern com ho sigui el nostre record...no és res més i en canvi, al contrari de la roca ( perenne i atemporal), en el gel arrisquem infinítament molt més pel fet d'escalar-lo...

Pujar penjat de dos eines i unes puntes de metall als peus, assegurant-nos a cargols extraíbles col.locats en un sòlid voluble i adherit a la pedra per la simple temperatura, aguantant tonelades de pes sobre mai sabem què ni com...
Cigar Somital de DANCING FALL...
 
En gel s'escala sobre un sospir de temps, sobre una idea que no existeix, sobre un desig que mai podrem repetir, ni tant sols esperar amb seguretat que poguem pujar-lo...i en canvi fem quilòmetres, ens deixem els pulmons, ens posem sota estructures que ni volem acceptar que són Titans ultraperillosos...i simplement gaudim de l'inici sense pensar en la continuïtat...

I em vaig adonar que aquesta era la essència d'allò que feia allà...simplement gaudir, aplicar cada aprenentatge no tant sols tècnic sinó sobre mi mateix, sobre un camí on tot estava per descobrir, i...simplement...escalar...escalar sabent que allò que vius desapareix, que segurament no hi haurà condicions més endavant per seguir fent-ho, i on "aprofitar" és la clau...aprofitar el regal que la Natura, encara, ens deixa en forma de gel...en forma de temptació...
 Columna de ISLANDIS ( 5+... 60 mts de somni..)
 
Ballem una Dansa de la Por, però on la POR és l'esca del Desig, allò que fa que vegis arrampat quelcom que en una estona et farà esclatar els avantbraços de dolor i et pot fondre el cervell...i és aleshores, en aquest moment de màxima pressió on sonen alarmes, bull el cap, i sents el cor i la suor, quan, si ho aconsegueixes, de sobte tot calla, tot queda inert, no tens res al voltant i tant sols veus dues eines i un espai tridimensional on moure't, on equilibrar-te i per on ESCALAR...
Escalar...quasi com acaronant el gel, ganxejant per pìcar al mínim, picant amb delicadesa...joc de canell...joc de jugar a guanyar centímetres, pams, metres i "ja veurem"...
 
Ali sortint d'un bombo bloquero a Aiguilles-Queyras

Fred, nassos vermells, mirades perdudes i alhora posseïdes pel mateix encís, alè que es glaça, sorolls somorts per la neu, repte, incertesa, FANATISME...
 
I al final la calor, com antítesi, que al vespre ens acull per trasladar-nos a la realitat, la més estàtica, que ens abraça gelosa i es demana que tornem...i tornem malgrat quedi latent a la sang algún residu del virus que desperta cada cop que el termòmetre baixa, i dels litres de endorfines que corren per la sang i que truguen sempre tant a dissoldre's després de cada cascada...
 
No crec que mai acabi de llençar-me totalment en braços d'una amant tant ferotge i alhora absorbent, però ara entenc cada minut d'el vídeo d'en Pau Escalé...de la seva mirada i del seu ritme...GAS...

Escalant per l'interior de la columna SOMBRE d'HEROS (CEILLAC), on vam fer SODOM'ICE ( 5+/M6)
Segon llarg de la classica FORMES DU CHAOS ( 4+/300mts a CEILLAC), malgrat tenir una cascada líquida en l'interior vam poder pujar per aquesta titánica línea de glaç pels costats...igual era més difícil i tot...
Xavi R. a DANCING FALL...
 
Fanatics d'arreu...mateixa mirada d'eufòria...
 
Dry Tooling a Agulles, aquest any vaig poder fer un M7...
Ni de nit s'acaben les forces...GASSSSSS !
 

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Potser m'equivoco i m'estic imaginant el que no és, però em dóna la sensació de que darrera cada post hi ha molta alegoría darrar cada paragraf?

Digue'm lianta, jejeje!

TRanki ha dit...

Touché!

Bé, no deixa de ser lògic no?

Igualment és reversible.

Algú sotmès a fortes emocions pot veure reflexades aquestes en qualsevol cosa.

Si en el fons som algoritmes químics i estem sotmesos a ells, qualsevol interpretació és bona. EL que vegi o pugui deduïr un bioleg, un psicoleg o un místic en el fons no hauria de ser tant discrepant si saben copsar-ho correctament no?

En els posts...bé...SI...SEMPRE tot plegat INCORPORA un doble missatge que lliga les emocions de cada vivència escalant a allò que ens passa a la vida.

Com ho interpreti jo ( sobre el que escric), el lector ( sobre el que creu entendre, o a través del que li suggereix respecte a la propia vida i emocions)pot ser molt divers.

La traducció literal de cada post me la guardo...hehehehe!

Anònim ha dit...

Bones DANCING FALL ha sonat darrerament no?que tal es? Aprox, acces, expo...?
Gracies!

TRanki ha dit...

yep

DANCING FALL es unba de les CLASSIQUES properes al cotxe i sense massa risc objectiu...

OJO que sembla que es una cascada que a partir de JA rep el sol cada cop més ( EST ). A desembre només li toca una estoneta però ara almenys un parell d'hores i allargant. COMPTE.

Cal anar a l'estacio d'esqui de les ORRES ( des de EMBRUN, abans d'entrar a la vall de GUILLESTRE-BRIANÇON. Un cop esteu a la zona anar a la estació ORRES-1800 i just en una corba a la Esquerra, abans dels remuntadors, ja es veu a mà dreta un mur rocós on s'intueixen les linies.
Aparcar en el revolt d'on ja es veu una pista nevada que s'endinsa al bosc planera i en paral.lel a la paret que esta a l'altra costat de la valleta.

EN uns minuts veureu algún cartell on diu ( VIA FERRATA) i hi ha traces que baixen, a l'alçada de la cascada ja visible, cap al torrent. Allà millor posar-se l'arnés i crampons ja que el peu de via es pendent.

La cascada presenta 100 mts de gel però sembla més llarga. Mola fer un primer llarg ( 80/85) amb reunió de bolts a la Esquerra. el segon llarg ( empalmable de 60 des del terra) és de 80-60-90 o 80, i arriba a una campeta `penjada sota el xurro. A sota el xurro et pots protegir i es circula a peu.
EL xurro són 30 mts sense massa pedestal, molt drets, on marca 5+ tot iq ue això depèn de com de picada estigui.
Nosaltres la vam escalar pel mig molt picada (4+) i per la Esquerra totalment verge 5+ o 5...a dalt quan arrampa a la Esquerra hi teniu una instal.lació. es pt fer una rampa final de 70 però nbi esta sempre formada ni es massa inetressant.

EN un rappel de 45 s'arriba a un pi a mà dreta (del qui rapel.la), i d'allà en 60-55 s'arriba a terra.

Amb 10 cargols aneu sobrats, cordes de 60 i millor entrar d'hora ja que a les 9 o 9.30 li pica el sol. A la tarda regela, pero...

Salut

sergi villar ha dit...

Quina passada i quina sensacio que se sent quant escomences una cosa de nova....en el temps i en el material.Per mi comprar uns peus de gats nous ,es com començar una nova era.Tanmateix quan adquereixes una nova vela pel wuindsurf.....i aixi sempre alimantant aquest afany de començar coses sense cap continuitat!!
EN gel cada temporada per a mi es tornar a començar com un pardillo!!!
jjajaja!! Encara recordo quan ma deien de sucar magnesi en nosequina via de Pineta.!!
Apa Tranki que gaudeixis dels efimers i constants cambis i inicis and començaments que ens dona la vida!!
Abraçada
sergi.Alella

TRanki ha dit...

Hey Sergi...ara ja se m'ha passat...hahah...pero SI, al principi quan em posava nerviós amb els piolets et juro que l'instint era posar la mà a darrera per sucar magnesi!!!!

El gel es ALUCINANT...i la putada es que també ADDICTIU...un món apart i alhora TAN EFIMER que és de les activitats més estranyes de l'escalada...tant de bo durés més !!!!

Ara com els bolets, a buscar secrets glaçats i amagats !!!