La Dansa de la Por...

Escalar aigua...en la seva forma sòlida però aigua...aigua que pren qualsevol forma segons els capricis del fred, de la humitat, del sol, de la gravetat...

Gotes gelades, boles amuntegades, vidre transparent, flors, acumulacions de pètals, bombolles inmòbils, coliflors o meduses, columnes grans i columnetes amuntegades i fràgils una damunt l'altra...llàgrimes de glaç i candeles amenaçants...

Tot desafiant la gravetat i creant estructures que mai saps ni com ni fins quan aguantaràn...que són allà, penjant, encaixades, adherides...esperant a desfer-se lentament o col.lapsar al més petit cop d'aire.

Però són línies, i les línies hi són per ser escalades...amb vanitat o amb humilitat, amb coratge o amb temor, amb confiança o amb desconfiança, fluïnt o a trompicons...però s'escalen!

La "Dama" de CAVALLERS, la ISLANDIS, 60 mts ben verticals després de dos o tres llargs més facils...

 

I tot allò que s'escala m'atrau, no sé perquè però em crida...i ja no sé si ho fa l'objecte a escalar o allò que l'envolta, el microcosmos natural i humà que barrejat amb la meva visió dels dos creen un globus de desig que em posseeix com el cant d'una sirena i fa que, al final, acabi sempre caient algún cop en les temptacions...i apurant cada cop més, provant, aprenent, amb prudència però amb l'ímpetu del novell...i tot i entendre que els enamoraments al principi són intensos, caic un i altre cop en el síndrome de començar camins que sé que no podré acabar...però m'endinso amb l'ànsia de veure on puc arribar...

Buscant el camí correcte en un mar vertical plè de meduses...Aiguilles-Queyras

 

Un escriptor deia que "NOMÉS HI HAURIA D'HAVER COMENÇAMENTS SENSE CONTINUÏTAT..." , i en certa manera té raó...no sabia com lligar la efimeritat dels inicis inacabats...però el somni d'un INICI INACABABLE és el que lliga el desencís de saber que quelcom no serà etern amb l'esperança que duri el màxim...

DANCING FALL ( 5+ de referencia a LES ORRES- ECRINS)

 

I de fet la vida és això...tots hem de morir algún dia, res és per sempre o almenys per cadascú de nosaltres tot acabarà...aleshores, som tant sols inici que no duú enlloc malgrat ho volguem?
Camins que es creuen, camins que divergeixen...som nosaltres el nostre camí o el camí ens fa a nosaltres?

El gel apareix i desapareix, fins i tot es transforma en pocs minuts i res del que puguis fer-hi es trasllada més enllà del mateix sentit de percepció que puguis tenir dins teu... És quelcom únic i intransferible, tant poc permanent com la essència que el conforma i tant etern com ho sigui el nostre record...no és res més i en canvi, al contrari de la roca ( perenne i atemporal), en el gel arrisquem infinítament molt més pel fet d'escalar-lo...

Pujar penjat de dos eines i unes puntes de metall als peus, assegurant-nos a cargols extraíbles col.locats en un sòlid voluble i adherit a la pedra per la simple temperatura, aguantant tonelades de pes sobre mai sabem què ni com...

Cigar Somital de DANCING FALL...

 

En gel s'escala sobre un sospir de temps, sobre una idea que no existeix, sobre un desig que mai podrem repetir, ni tant sols esperar amb seguretat que poguem pujar-lo...i en canvi fem quilòmetres, ens deixem els pulmons, ens posem sota estructures que ni volem acceptar que són Titans ultraperillosos...i simplement gaudim de l'inici sense pensar en la continuïtat...

I em vaig adonar que aquesta era la essència d'allò que feia allà...simplement gaudir, aplicar cada aprenentatge no tant sols tècnic sinó sobre mi mateix, sobre un camí on tot estava per descobrir, i...simplement...escalar...escalar sabent que allò que vius desapareix, que segurament no hi haurà condicions més endavant per seguir fent-ho, i on "aprofitar" és la clau...aprofitar el regal que la Natura, encara, ens deixa en forma de gel...en forma de temptació...

 Columna de ISLANDIS ( 5+... 60 mts de somni..)

 

Ballem una Dansa de la Por, però on la POR és l'esca del Desig, allò que fa que vegis arrampat quelcom que en una estona et farà esclatar els avantbraços de dolor i et pot fondre el cervell...i és aleshores, en aquest moment de màxima pressió on sonen alarmes, bull el cap, i sents el cor i la suor, quan, si ho aconsegueixes, de sobte tot calla, tot queda inert, no tens res al voltant i tant sols veus dues eines i un espai tridimensional on moure't, on equilibrar-te i per on ESCALAR...
Escalar...quasi com acaronant el gel, ganxejant per pìcar al mínim, picant amb delicadesa...joc de canell...joc de jugar a guanyar centímetres, pams, metres i "ja veurem"...
 

Ali sortint d'un bombo bloquero a Aiguilles-Queyras

Fred, nassos vermells, mirades perdudes i alhora posseïdes pel mateix encís, alè que es glaça, sorolls somorts per la neu, repte, incertesa, FANATISME...
 
I al final la calor, com antítesi, que al vespre ens acull per trasladar-nos a la realitat, la més estàtica, que ens abraça gelosa i es demana que tornem...i tornem malgrat quedi latent a la sang algún residu del virus que desperta cada cop que el termòmetre baixa, i dels litres de endorfines que corren per la sang i que truguen sempre tant a dissoldre's després de cada cascada...
 
No crec que mai acabi de llençar-me totalment en braços d'una amant tant ferotge i alhora absorbent, però ara entenc cada minut d'el vídeo d'en Pau Escalé...de la seva mirada i del seu ritme...GAS...

Escalant per l'interior de la columna SOMBRE d'HEROS (CEILLAC), on vam fer SODOM'ICE ( 5+/M6)

Segon llarg de la classica FORMES DU CHAOS ( 4+/300mts a CEILLAC), malgrat tenir una cascada líquida en l'interior vam poder pujar per aquesta titánica línea de glaç pels costats...igual era més difícil i tot...

Xavi R. a DANCING FALL...

 

Fanatics d'arreu...mateixa mirada d'eufòria...

 

Dry Tooling a Agulles, aquest any vaig poder fer un M7...

Ni de nit s'acaben les forces...GASSSSSS !