Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dilluns, de juny 25, 2007

VIDA: MEANDRES DEL DESTÍ


El laberint de la vida, el destí és un ventall de possibilitats encara que totes duen a un unic punt final....

Destino: dícese de la sucesión inevitable de acontecimientos provocados e incognoscibles que ocurren en diferente lugar y tiempo pero que una vez unidos forman una sola consecuencia en un futuro no muy lejano a cuando ocurrieron los otros.
Existen opiniones divididas respecto a la libertad que pueda tener un individuo por medio de sus decisiones de construir su destino, ya que también se teoriza la posibilidad de una predestinación absoluta hasta en las decisiones que cada individuo ejerce, siguiendo por este medio consciente o inconscientemente el proceso de predestinación.
La teoría de la causalidad dice lo siguiente: "Toda acción conlleva una reacción, dos acciones iguales tendrán la misma reacción", a menos que se combinen varias causas entre sí haciendo impredecible a nuestros ojos el resultado.
Nada existe por al igual que nada se crea de la nada. Todo tiene una causa, y si tiene una causa estaba predestinado a existir desde el momento en que la causa surgió. Es por ello que la casualidad, es también llamada, causalidad.
Debido a que la inmensa cantidad de causas es impensablemente inmensa, nos es imposible conocerlas todas y enlazarlas entre sí.

Vesprada des del refugi de Grands Mulets...mentre pujavem un helicòpter rescatava el cadàver d'una noia que aproximava al refu i s'havia precipitat en una esquerda...

La vida és un laberint on cada opció obre una possible combinació infinita dels MEANDRES DEL DESTÍ...
Tot fluiex, s'estanca i es precipita, sempre endavant, com un riu que desemboca sempre al llac del FINAL, a través de cada afluent i les seves ramificacions...sovint la gestió que fem del risc i dels successos i possibilitats evita que aquest esdevingui un perill o un fet...la nostra capacitat tècnica, l'experiència, o fins i tot el 6è sentit ens diuen com hem de sortir de moltes situacions..però el DESTÍ és quelcom insondable donat que moltes vegades aquestes APARENTS SOLUCIONS, acaben esdevenint una rampa a nous esdevenirs que mai podrem controlar...
No heu parat mai a pensar en QUÈ HAGUÉS PASSAT, si algun fet de la vostra vida hagués estat definitiu? O no són tots definitus en sí mateixos? Hi ha portes que ens condueixen a nous rius, i portes que tanquen tot un univers paral.lel de possibilitats, de destins que mai seràn..alguns dolents, alguns de bons, alguns letals altres vitals...
Esquerdes al peu de la Nord del Margalida. Fa poc i després de 40 anys hi van trobar les restes de un escalador precipitat en la rimaya mentre intentava repetir la Haus...

On seria si la pedrada de Vilanova m'hagués deixat invàlid? Perquè em va tocar aquella pedra enlloc de passar-me fregant el cap? Perquè em va partir el crani i no em va matar?

On seria si aquella llastra a Castelldefels m'hagués tallat el dit, o la noia amb qui anava no hagués trobat el bucle de la corda tallada que s'escorria pel vuit i no m'hagués parat???

On seria si no haguessim decidit retirar-nos enmig de la ventada al Torre?Hauriem mort esborrats per l'huracà, junt amb el bolet de gel? I si no ens haguessim espantat a l'Eiger i haguéssim tirat amunt sense saber que una tempesat va cobrir la paret tres dies seguits?

On seria si la corda que em despenjava de la "Ascensor" al Tabletom , hagués passat pel mosqueto i s'hagués partit, enlloc de partir-se al refu? Com és que a la darerra sèrie vaig encadenar al límit enlloc de penjar-me? Perquè vaig veure la corda partida enlloc de passar de tot, com sempre?

"EL PODER DE LA MENTE", una escalada que em va costar mesos i una obsessió, sis metres de passos a menys de tres metres del terra...el bloc...mai tant poc costa tant...

Bloquejant en la sortida de un 7a+ de la Pierre d'Ortaz, el mateix dia que baixavem surfejant derrotats del Montblanc ( des de sota el Vallot)...després de 24hores NON stop i una megahamburguesa i birra al Coco-loco...PURA VIDA

On seria si en el darrer moment el col.lega no m'hagués demanat tant insistentment que assegurés que era impossible fallar el pas del bolo en el Solo a la Bastardo? Perquè vaig accedir a un ultim tiento amb corda? No recordo la decisió, però no va ser trascendental sinó descuidada..."ok em marco millor el peu...", va ser un "perquè no?"..I perquè vaig patinar aleshores enlloc de quan anava sense corda?
Perquè en aquell curset en que els cursetistes es van desencordar a la Mar de Núvols i vaig fer els dos llargs de dalt deslligat sense saber-ho, no em vaig penjar enlloc?




Ceci bloquejant a St Joan de Vilatorrada...després d'una inmensa farra i amb una ressaca inmensa...
Aproximació al DIEDRE NARAYAN de la Nord del Margalida, per retirar el material en un pseudo intent d'alliberar-la...En la baixada em vaig precipitar per les rampes mullades...250 metres relliscant a velocitat letal, fins que em vaig deturar gairebé il.lès...
On seria si no haguessim desmuntat rapid la reunió a la Homedes, en hivern, i la cornisa que va borrar les nostres petjades s'hagués desprès uns minuts abans? I si enlloc de decidir baixar quan li va caure un dels piolos al David, i ja sortiem a la Pany, haguessim decidit seguir amunt amb un sol piolo, en el tercer intent a la Columna Picazo a l'hivern? L'any següent la paret era neta i vam sortir amb gats per on l'hivern abans tot era verglass...






Descans en l'ascens al Montblanc amb les taules...el descens surfejant entre esquerdes y seracs va ser molt intens tot i tornar sense el cim...


On seria si no hagués conegut a la Lila i hagués seguit a Barcelona? No hauriem tingut l'accident de cotxe del qual vam escapar pels pèls...però on seria? I si al cap de tres dies del primer accident el cotxe que em va passar pel damunt sense tocar-me a la C-58, m'hagués tocat de plè...?

I si hagués refusat la entrevista a la meva actual feina, perquè em feia mandra canviar? On hauria acabat treballant o vivint?










Matias a l'inici del flanqueig de la rimaya de la sud de la Maladeta...
El Queipo...organitzador de la Rave TIMANFAYA...
Cares de Derrota en el refu de Grands Mulets
Plou i no escalarem, però sempre queda un pà amb tomaquet, bon vi i "jabugo"...

On seria si en el moment decisiu, mentre lliscava a tota òstia per les llastres sota el Margalida i amb un petate de 30 kgs a l'esquena, no hagés trobat un bloc casual que em va desviar d'estamparme contra una pedra inmensa que ja em saborejava? Perquè estava aquell bloc allà i no 2 mts més enllà? Perquè era allí? Perquè el Kike va anar a escalar a la Cantera aquella tarda, i vam quedar-nos a Benas tot l'estiu quan el vam coneixer?

Fent els KALAVERAS en un estiu magic a Cavallers, Roca i Alcohol a la FARRADURA, amics que van i venen, vida en una furgo i un matalàs...

On seria si no hagués llaçat un clau "perquè sí" a la darerra reunió que va petar-nos sortint de la Picazo al Pollegó inferior?

Existiria l'Arnau si enlloc de "celebrar" la "Lilita" amb la Ceci, aquella tarda el gat m'hagués patinat, i no hagués resolt els passos de la via, i m'hagués enfadat amb mi mateix, i haguessim tornat derrotats al refu enlloc de passar la tarda estimant-nos al llac? I si no hagués treballat on la vaig conèixer...? I la resta de noies que he conegut? On son? Què haurien estat?

On són tantes persones com he conegut? Què els ha passat? Cap a on han anat estat els seus destins? I si l'Eva no hagués escalat? I si no li hagués fet el curs o hagués estat un mal monitor i l'hagués espantat? Ara seria viva?

Quan paro una estona a pensar, enmig del brogit de la vida, me n'adono que la VIDA de vegades és nedar contra corrent, de vegades desviar-se del corrent principal, de vegades seguir-lo, de vegades deixar-s'hi anar...i que la majoria de coses "ens passen " en el fons...des de la familia, als amics, a les novies, i les conegudes i coneguts..tot són troballes enmig d'aquests menadres del destí...

Amistat i alegria, la TERRITORIO COMANCHE ha sortit tota en lliure...


I sovint l'únic que escullo, l'únic que pot decidir definitivament el meu DESTÍ, tant a favor com en contra...és l'escalada...O ni així perquè en el fons, de la mateixa manera que molts no escapen del seu Karma, o a través del seu Karma, altres segueixen el fluir del temps fins que aquest es detura en un camí sense sortida, com si haguéssin arribat en un punt sense sortida del laberint on tots correm...
Es molt curiós...el sentiment de còsmica i infinitesimal soledat contraposat a la plenitud durant una absurda superació de petits reptes de roca. La felicitat de enfilar-se per pedres i cims i alhora la sensació de buidor quan retorno al tràfic diari de la vida, dels conflictes entre semblants, de la Babylon que avui en dia enlloc de resoldre's és més Babel encara.

La Lilita i l'Arnau, un enllaç entre somnis de roca i pura realitat, la meva petita bombolla d'amor...







I Enmig d'aquest riu, de vegades torrencial, de vegades calmat , de vegades net , de vegades brut..una bombolla de pau i de guerra, una illa de calma i de passió: La Lila i el nostre petit, dins d'una mena de camp que de vegades NO ens aïlla de tot, ni del dolent i potser de coses millors, però que en el fons és el nostre petit univers de soledat i alhora comunió amb el cosmos i amb el destí...mentre naveguem pel riu de la vida, pels meandres del destí...

10 comentaris:

Birdio ha dit...

El vertigen de la vida es resolt pam a pam i sempre cap endavant. Mirar endarrera està be sempre k no t'hi "penjis" doncs alehores el vertigen t'engulleix.
La intuició et fa fluir pel camí del teu destí, correcte o no, però pel camí. El ser humà no deixa de ser un animal i com a tot animal es deixa dur per el seu interior. Alguns sobrevieun més, altres menys, però has de ser fidel al teu ser. Sense por i amb seguretat, sense grans pretensions, simplement un pas mes.
La vida és sempre el pas seguent. I prou.
Com deia el Lao Tse, "Encontrar paz es realizar el propio destino"

Alnomar ha dit...

sí, pero Lao Tse va nèixer ja amb un munt d'anys

Gatsaule ha dit...

Crec que tot és molt senzill, i és que d'això se'n diu VIDA, així, en majúscules. Simplement. Saps el què t'agrada i a partir d'aquí descobreixes el què vols i, a més, tens el valor de tirar-ho endavant.

Ets un afortunat.

Perquè tothom qui viu acaba morint, però no tothom que mor ha viscut realment....

tR ha dit...

En resum, com ja deia en un altre post:

EL millor de la vida és el PASSAT, el PRESENT i el FUTUR...


Salut a tots!

Pekas ha dit...

Fantástica reflexió... :-)))

La vida... pura vida... plena de decisions... de camins... i tots per ser viscuts... de nosaltres depén que tot lo que fem tingui un sentit...

Amunt...sempre amunt... camí dels núvols blaus...!!!!

Anònim ha dit...

Cómo vive el del cigarrito ¿no?

TR ha dit...

Pura vida, sense cap dubte...

Ferran Guerrero ha dit...

Com et vaig escriure un dia, el millor de la vida es tenir la capacitat de crear, en aquest cas, pensaments, de viure amb ells i sapiguer-los triar i recordar en cada moment.

No deixi mai de sentir-te viu aixo es el que et fa viure.

Quina setmana mes profunda que portem tots plegats.

Bullarolas ha dit...

M'ha agradat molt aquest laberint d'experiències i vida viscuda.

El destí, les conseqüències infinites de cada alenada d'aire, cada segon, cda minut, cada dia...

Puff! potser el millor és no pensar-hi i deixar que tot ens sorprengui.

Salute Bow, ens veiem aviat!

TRanki ha dit...

Ei Dani!
BUf, no sé si te'n recordes d'aquell "intent" a la Homedes" en Hivern..grimpant entre ressalts i trams de gel cutre...te'n recordes que amb la Mariona erem a una R i just dos minuts després de pujar arrossegan-nos per la xemeneia es va despendre una cornisa just al damunt que va esborar tota la traça? I que el mateix dia ens vam baixar perquè queia tot i quan vam arribar al refu hi havia el cadàver d'aquella noia que va morir sota el Riambau per una esllavissada? I la Bulla que ens va fotre en Camprubí per l'hora en qua havíem entrat a la via?

Joer quines coses més txungues...aquell dia vam marxar tant descolocats cap a casa...!