CERCLES i ELIPSES

"Joer...no ho entenc!!! Hi ha qui viu la vida com un CERCLE...¿És possible que ho sigui, que comencis en un punt del perímetre, te'n allunyis i al final arribis al mateix lloc? Això no és l'infinit?

Hi ha quelcom que no em quadra. No sé si és una realitat o una actitud...però no puc adaptar-m'hi, estar sempre voltant com un ratolí dins un molinet...sense arribar enlloc i acabar esgotat..."

“Heyo’ Uri, ain’t yet any doubt...La vida NO ES CIRCULAR...Si bé implica un CICLE, el cercle posa l’èmfasi en una REPETICIÓ, en una RECURRENCIA pràcticamernt inel.ludible que portaria a una PASSIVITAT DETERMINISTA DE DEIXAR-NOS PORTAR per aquesta corba infinita i perfecta que no ens deixa escapar del centre al voltant del qual orbitem...quan estàs en un cercle el progrés passa tant sols per engrandir el radi, però arribes sempre al mateix lloc..no et mous...”

“Joer, joer..osties! Si tens raó!!!” La figura apareix de sobte entre els nostres somnis i converses, COM UNA SOLUCIÓ en aquest tour relaxat que estem fent al llarg de la geografia enològica catalana , “LA VIDA ÉS COM UNA EL.LIPSE MUTANT...SIIII !!! Una el.lipse imperfecta que es deforma, que variem de direcció, sentit, tamany i uniformitat !!! Un anar i venir al llarg de dues òrbites, amb un eix central inmòbil però que permet que les mateixes es desplaçín, a pesar de ser antagòniques, amunt i avall, canviant de longitud, d’amplitud...tot muta, tot és oposat i semblant, excloent i atraient, tot roda i s’allunya de l’eix, tot s’acaba trobant en ell, i va a l’altra banda. El ying i el yang integrats amb la MOBILITAT i alhora la INERCIA, en la variació, en la aleatorietat, en el canvi, en el cert-incert, en la limitació de variable il.limitació”...en la conversa posem forma a un concepte...tenim molt de temps per pensar-hi...ja calia...

“un dia somnií que era una abella,
Papallonejant pel jardí del cel
Anava d'una estrella a una altra estrella,
en volves d’or collint ses dolces mels.

Anava del clavell a la vidalba,
De la flor de Leeds al romaní
Il.luminat per la claror de promeses albes
que jamai veuràn el meu matí

I em somreia la gentil rosella
Que esbadellant-se es convertí en flor
En flor del paradís, tan bella...!
Que cada dia feia una nova olor

D’un misteri m’embolava a un altre misteri
D’un amor robador a un més gran amor
I se m’obria el pit com un hemisferi
Quan vaig descobrir-ne el diví tresor

Volant entre la rosa i el lliri,
Seguint sa remor vaig arribar-ne al verger
Del nèctar regalat fent-me captiri
Entre càntics, i música i plaer

I aquella flor em regalava sa rosada bresca
Tant sols els matins de sol roent
"Però pren-ne un rajolí d’eixa mel fresca !
Fins que em tanqui la ponzella el vent "

Més ai, quan el plaer brescava
bufá la tramuntana...
Caigut i sol, sobre l’herba em despertí,
I en comptes de la mel que somniava,
Tant sols em queda la cancó que duc ací”
(Adaptació al cub de PRELUDI de J.Verdaguer. NO HI HA FALTES de ORTOGRAFIA, per cert...)

Necessitava un petit descans..molta feina i maldecaps, molt de fanatisme, cos i ànima una mica avorrits de estar sempre al fil del temps...per fer una salt endavant cal fer una passa enrrera..o almenys agafar aire.., i de vegades passem anys sense pensar en això...un dies de relax en els dies de vacances que encara em quedaven...
Muntanyes nevades darrera la boscúria ens envien Tramuntana que gela les nits i refreda la roca

Els pares tenen una excel.lent base en un racó de muntanya...a cavall entre el Gironès i l’Empordà, enmig del bosc, amb la lluentor del mar en l’horitzó proper i la blancor de les neus darrera la boscúria...genial...llar de foc, despensa, bodega ben dotada, tranquilitat i ROCA ¡!!!..ROCA no massa espectacular però excel.lent per CREAR, i RECORDAR alguns projectes que al llarg de la vida hi he anat gaudint a ritme tranquil...sempre que ho necessitava...lluny de la acceleració i les ganes gairebé hipervetilades que duc al damunt habitualment... "Estrelleta-jo li he plorat-de la mar cerúlea gemma, ¿de les flors de l'alt verger n'ets tu la darrera?

DIA 0: HEDONISME: El crepitar de la flama escampa aviat la tènue llum vermellosa com si fos una boirina de calor que desperta cada racó adormit per la gelor que ens envolta...la tebia llum taronja va allargassant-se per damunt de l’estança, l’ acarona i els grisos i obscurs desapareixen, igual que la roba de més i l’alè glacial...ja està, he arribat a casa ..el sol s’escola fugisser en l’horitzó i dóna pas a una nit de debat, de record i de cultiu del plaer per sí mateix. El vi catalitza aquesta calor damunt la pell i el pensament. Quan no hi ha pressa no hi ha limit, tot s’expandeix i es fa més còmode, més divertit, més intens, més sòlid, més cru però més real...demà serà un altre dia...tant fred com aquest, tant calid com aquest. Tant tranquil com aquest...
DIA 1: FAMILIA: El petit té ganes de jugar. Ha arribat amb els pares i em desperta.No hi ha excusa...buscar llenya, encendre de nou el foc, endreçar, alimentar, jugar...avui baixem a passejar per la platja. L’ambient estival ha estat substituït per una exclussiva traquilitat d’hivern...veus mesurades, l’oratge i l’onatge, netedat en l’ambient, abrics de pell i pnxos de llana cara...el mar es veu infinit i fred, les gavines llunyanes i l’herba d’un verd gairebé brillant llepa l’aigua...mengem, riem i descansem...Em feia falta...els ulls d’un emigrant miren enllà del mar mentre un pare envola un estel del seu fill, i cotxes cars passen davant la Palmera deixant senyores enjoiades que es saluden i riuen...Al capvespre m’adono que estar amb un fill sense fer res, sens haver de anar depressa enlloc, és increïble..ho hauré de fer més sovint, el veig créixer i m’adono que el temps és una línia invisible però d’una sola direcció. A la nit estic rebentat, no he recuperat de l’entrenament i la feina de la setmana. Els pares marxen i em poso aviat al sac, amb el foc davant, pensant, però crec que una mica malalt…

DIA 2: CONSTRICCIÓ: Estic enfebrat. MOLT enfebrat. Ja em rondava feia dies però tant sols era costipat..ara ja ha sortit, i en certa manera, fer llit i el caldo calentet també és una mena de descans...Gairebé m’agrada que em cuidin i no haver de fer res més que mirar les flames mentre el sol passeja tímid tot l’arc diurn, tènue davant del finestral. Potser hi ha algun moment una mica extrem quan arribo als 40º i somnio molt.... Amb la febre han tornat els records... sembla que encara tinc 16 anys i el pare fuma pipa i m’explica coses davant la llar, l’àvia fa truita pel sopar, l’avi vol sentir les notícies, la mare juga amb la Roser i el Marc és a la habitació... Tot és perfecte...però quan em baixa la febre sóc davant del foc, em fa mal tot el cos i la tos no se’n va...manquen la Roser, l’avi Emili i l’avia Caterina, el Marc és lluny i els pares a casa seva...posem més llenya a la llar i seguim somrient...res és en va si pot deixar aquesta petja tant bonica...RES ÉS EN VA, MAI...mai... però aviat em passa, era tant sols cansament, em conec i demà igual és un bon dia si vaig a poc a poc...

DIA 3:LA LLUM. Ens llevem d’hora,i tot ha quedat enrrera. Els records, els dolors, i la febre, i el vi calent.
Em sento dèbil però animat. Em fa mal l’esquena però és qüestió de posar-la en funcionament...un primer esmorzar lleuger, una estoneta caminant fins un bloc i i obrint pulmons, escalfem a LTM i LMMM ( 6b+ i 6c interessants sobre granet) un segon esmorzar...fem foc, deixem la casa escalfant-se per la tarda i marxem al meu “projecte”...Seguim un nova ruta directa que ens porta gairebé en només 20 minuts davant l’objectiu...El Pirineu es veu molt blanc i ja hem vist algun cotxe amb taules per la carretera..el temps es boig..som a novembre i fins al cim del Canigó hi ha neu...
Enfilem el camí d’accés cap a la cova, i evitem la tartera ,que s’esmicola, per la esquerra...trec mocs per tot arreu i les orelles se’m queden tapades, entre l’ofec i la debilitat triguem molts minuts en pujar fins peu de via..uf, uf, uf...
Quina arribo em trobo els companys !!! Ells es queden tant sorpresos com jo (primer) i tant contents ( després) d’haver-nos trobat per fi...són els “locals” que flipaven com algú estava equipant en aquell racó de món. GENIAL, ja ens coneixem...subidón de motivació i simbiosi total. Estan treballant una via nova de placa desplomada, la veig inhumana però diuen que surt menys del que sembla...no ho veig clar. Aprofito per muntar la meva i vaig veient que em surten els passos aïllats...

Pep assajant IRON MAIDEN (7a 15 mts). Bona via estil 80's

Un cop muntat el projecte provo la seva via i surt al flaix...genial, IRON MAIDEN, 7ª guapo i qualitatiu del Zoilo i el Pep!!! Farem moltes coses junts ¡!! Bon flow i el sol pica i limita el fred, s’esta de puta mare i oblido la grip.
Trec corda del meu projecte i m’enfronto al primer intent des que la vaig muntar. És un sostre continu de 10 mts i després un desplom brutal de 10 més...invertits, algun tac, un repòs, forats francs i lances finals de bona presa...molts encastaments de taló...ENCADENO tota la secció inferior ( aparentment la dura) i a dalt paro dos cops, fent el crux i la sortida...

Cap per avall, encadenant la secció inferior del projecte...

¿És facil!!!? NO ho entenc ! Hi ha vegades que no controlo el meu estat de forma...o igual és que realment no supera el 7c+?...no ho sé...possiblement és això...en aquestes vies que semblen tant dures quan t’hi aprens a moure de seguida les veus més facils...però primer cal encadenar-la, creia que seria almenys 8ª però ara ja en dubto..en tot cas és molt bonica, molt pilosa i molt de “MOURE’S.

Encarant el sostre superior...darrer crux...

Xerrem, quedem i ens donem els mòbils. Tornem a casa, a la llar de foc, mentre el dia es va acabant…estic trinxat i la cerveseta les torrades i els formatges són un bon remei per a qualsevol mal...mirem una bona pel.lícula i seguim xerrant i escampant la relaxant calor pel cap i pel cos mentre fora seguix el fred i la tramuntana...tot és perfecte...dema igual podem les sureres, si aquest hivern neva poden caure damunt la casa...de vegades cal podar els arbres per tal que no es morin