Tancant cercles, reduïnt l'hel.licoide

MALADETA SUD. Territorio Comanche. encadenament de totes les tirades en Rotpunkt ( 7b, 6c,6a+/b, 6b, 6a+,6a/a+). Via desequipada a 3000 mts.

ST BENET, Totxo del pas de la Burra ( o la Seta). Via BASTARDO 7b+ 10 mts, asc. amb crashpad.

Zigger-Zagger 7c+ a St LLorenç. posant cintes, al tercer intent.

Més moviment...

De vegades l'helicoide s'expandeix, de vegades es redueix, un yingyang a voltes esbojarrat a voltes racional...on el radi de cadascun dels cercles que orbiten al voltant de l'eix que sóc jo va mutant segons l'humor, l'amor, el fragor i les ocupacions...

Ones de vida, ones de sentiments, ones de pensaments, ones de ruina i construcció que bateguen i em fan existir...m'aixeco i caic, caic i m'aixeco...els somnis i la realitat són un tot que esdevé la meva realitat fictícia i alhora palpable...a vegades estic confós, a vegades no...depèn del moment i de l'endorfina que em domini...

En general tota aquesta fantasia és il.lusòria, però obeeix a un cami que em traço i destraço a cada instant, a projectes, anhels i desencisos...i en general poques vegades no assoleixo allò que em proposo...igual és perquè dins del pragmatisme utòpic que em domina ( molt en el fons) no em proposo reptes que no vegi assolibles a mig plaç...una manera hedonista de evitar la frustració? Mandra? Tot va fluint i m'acomodo amb pocs contracorrents cada cert temps...el riu se m'endú vagarejant i vaig visitant menadres, sense massa compromís, o amb el compromís de no comprometre'm massa...no ho sé...

Fa ara 17 anys baixàvem del Cavall Bernat amb en Jordi Martí...la BASTARDO estava allà...la somniava des de feia ja també molts anys des que l'Alsina va publicar un article al Muntanya on es veien fotos d'en REDHEAD assegurat ( amb dobles burins, corda doble i reunió a la roca) per en Toni Gimenez...Aleshores la via m'era tant lluny que encara només era la imatge de quelcom inmens...

L'escalada és estranya, el cos també, les vies de vegades ens sorprenen, els moviments els segueixen...hi ha vies que em són IMPOSSIBLES i n'hi ha en que les meves formes s'adapten a la perfecció...va ser una relació passional, ràpida , aegre i exitosa-excitant, a la que vaig seguir acudint sempre que passava per allà...i sempre en quedava una bona amistat...ens enteníem bé i ja n'hi havia prou...dins meu m'encantava la facilitat d'accés que tenia a ella, i que sempre ens deixavem un bon regust al cos i a l'ànima, com si encaixessim anatòmicament a la perfecció...una amant ocasional i alegre quan amb altres era esquerpa i enfadosa...a mi ja m'estava bé...i sempre repetia...amb el temps vam repassar aquell totxo tant bonic...NO hay Tregua (7c), Pocker d'Asos ( 7b+/c), el 7a+, la Setas (que va ser una de les primeres vies esportives que vam fer, assegurada amb dobles burins!...i ara el darerr i bonic 6c...la "Aún"(8a) em quedava una mica lluny...

UN dia vaig decidir anar més enllà en la nostra relació...va ser un moment de vanitat...hi va haver algú ( en Rafa Comino) que també havia anat més enllà amb ella, i me'n setia gelós. Vaig pujar amb en David una tarda, havia calentat prou bé, havia fet alguns boulders alts ( aleshores eren solos Psense crashpad) al Calimotxo i al Manolito...gairebé m'espatxurro a la Pilón ( sense corda el lance lateral no és retingut i vaig fer una revirada que gairebé em tomba...però va anar bé)..em sentia "fluid". En David, racional ell, em va assegurar dos cops, i quan li vaig demanar que pujés a fer-me fotos em va advertir que m'havia vist "tremolant" un xic al pas de agafar la bola, que el peu l'havia posat cada cop en un lloc diferent i que no li molava veure'm improvitzar...feia dies que no estava amb ELLA i potser els nervis d'aquella situació "nova" m'havien fet dubtar. Quin pal David! Si al final em petaré i tot! Tiu fes-la amb corda i marca't bé el peu..després parlem!

Vaig pujar flútan, i fet el pas del bolo se me'n va anar la mà del canto del lance final...vaig caure iq uedar penjat de la corda, desconcertat

¿Aleatorietat?No anava centrat?Dins meu sabia que estava pujant concentrat i intentant-me imaginar sense corda...simplement havia relliscat!!

De totes les vegades que l'havia acaronat era l'única que m'havia rebutjat, amb vaig quedar desconcentrat com si m'hagués donat una bufetada sense saber jo perquè... I la vaig rebutjar per orgull, i dins meu per temor encara que no ho volgués dir...de fet ens vam seguir veient amb regularitat, però sense l'ànsia d'anar MÉS ENLLÂ, simplement era quelcom mecànic que succeïa quan passava per allà...com un mariner que passa per un port a visitar una amiga amb la que sap que mai arribarà enlloc...i així vam seguir durant 17 anys...amb una gran confiança tàcita però saben dins meu que mai m'ho donaria tot, ni jo m'atreviria a demanar-li...

Ja fa dues setmanes que vaig tancar una altra pàgina...a la Maladeta em quedava una espina...l'ascenció completa de primer de la TERRITORIO COMANCHE. Amb en Xavi J. recordo com em cruixia l'esquena sota la motxilla i no deiava de preguntar-li "on és la paret"? "ja hi som"?...i ell deia "una mica més amunt"!!! Era el 91 crec o el 92...vam fer la Directa i jo ja somniava amb obrir-hi vies equipades...però tot eren problemes logístics i va quedar en aquell calaix de l'"ALGUN DIA" on acumulem tantes oportunitats perdudes...havia fet els llargs en topropes esperançats, de cara a algun dia pujar-hi de primer, i allà va quedar la PORTES DE LA PERCEPCIÓ ( en homenatge als Doors i a les sensacions en aquella paret)...un altre somni desat al calaix de l'oblit. Finalment la via es va obrir, la vaig tastar i fa poc, vam tancar un cercle que havia queda obert...una espineta clavada ( absurda) que em deia que un llarg de segon no és rotpunkt...casualment resulta que a més aquell diedre que havia fet en toprope era el de la Picazo ( uns metres a sota) i per tant a sobre aquest darrer cop estava realment tancant la relació amb la verdadera Comanche!...va ser molt intens...un bon adéu...o a reveure...

Aquesta setmana passada amb Bastardo em va suceïr quelcom semblant, vaig dur un nebot al Gorro Frigi...interessant trobar una via de II/III equipada, amb tres o quatre llargs cosits a bolts...no ho jutjo a pesar que no n'entenc el sentit més que per dur-hi nebots que no escalen, jo anava per allà amb xancles!!...si no hi hagués hagut aquesta via l'hauria dut a grimpar encordat per la normal... De baixada vam passar per la BASTARDO i vam deturar-nos...vaig fer un altre cop la via, de passada, i aprofitar per fer-hi alguna foto de record. Veure-la de nou em va fer sentir punxades i sensacions a l'estómac, instants, sentiments i una glopada d'enyorança...

I al final vaig haver de TORNAR...em calia tancar aquell altre cercle que restava obert feia tant de temps...vaig fer el mateix ritual...vaig pujar amb el cremallera a Gorros, sol, amb el crashpad ,un pingu de corda curta i dues cintes...ho vaig amagar tot i vaig pujar per la Joan Marc, per centrar el cap i gaudir de la passejada i la baixada fins el pas de la Burra. Aquest cop Ella en veure'm arribar ja va creure en que no hi anava per orgull ni vanitat sinó simplement de refer un llaç d'amistat que s'havia esquerdat feia molt de temps...i realment va anar bé...vaig escalfar pujant per SETAS MAGICAS i em vaig despenjar per provar el tactum del bolus rellískan que em feia patir, i el del dinàmic final a bústia...tot ok...fins i tot em vaig arrepentir d'haver-ne desconfiat..vaig retirar el pingu de corda i vaig estar una estona pensant el perquè de tot plegat...vaig intentar situar el minicrashpad en algun lloc on utòpicament em parés una miqueta i vaig entendre que res té un sentit "perquè sí", encara que de vegades no l'hi trobem a la primera...ja apareixeria...

Va ser ràpid però molt intens, un retrobament tant fugaç com sempre però definitiu i tots dos ho sabíem...els peus es van clavar baixos, sense forçar postures, l'espatlla em va cruixir en pillar el bolus infernaken i em vaig deixar caure al mono, clavat...encara no em sentia molt alt...en canvi en pillar creuant el kantaken de la segona xapa vaig inspirar...només hi havia sortida amunt, al dinàmic...i millor aviat que tard...buf...ja esta!!! Ara tranki i al cim, una xapa més de buco i no fer patinoski al pas de sortida..romuelds i banyeretes...xino xano a saludar la farigola...uhálllla...quin viatge bow... M'assento, amb el cor en un batec gairebé lineal que a poc apoc esdevenen batecs singulars...buffff...miro avall, cap al monas, de sobte torna el brogit llunyà de la gent, els crits de una cordada a Gorros i els xisclets d'una parelleta de guiris cridant a l'Eco...torna la normalitat i jo amb ella, miro d'aterrar mentlment abans de desgrimpar la mininormal, no sigui que m'estalegui per il.luminat!...un altre cercle tancat, potser el darrer que em quedava...em sento alleujat i feliç a pesar de tenir molt clar que "unainomássantotomás". No em molen els Tsunamis, o higballs, o com sigui que ara seria la BASTARDO...

L'endemà gairebé m'arrenco la ròtula, trescant encara ennuvolat, al puto camí de la Síber. Amb tres genolls ( com una bola de tenis bow) tosropejo la ESTROGEN ( 8a+ delarisa...que dur...) i em sento flowting, la xuxu ataca i content ho deixo estar per una altre dia...aquest cercle és per la tardor, i sense un compromís convençut...ens acabem de conèixer i ara que surto de una relació tant tempestuosa em mola pendre-ho tot amb la calma...ja vindrà...amb el Javi Naranjo deixem el batibull MEGAFANATIC siberià i vagarejem sense objectius cap al Grúyer...anava just a posar cintes per provar ZIGGER-ZAGGER (7c+) i l'encadeno flútan del tirón!!! El bidoski inver aguanta power i no hi ha aturador...mossego cadena més astorat que el Javi...bow creia que cauria o pararia davant del crux i he arribat a dalt flútan !!!Guai, ja esta???? NO m'entenc...igual va bé anar a calentar a Síber per fer vies "facils"...hehehe...coses de la vida, fins i tot abans de fer els 40 sóc encara un puto "aprenent" de padawan de mi mateix...no sé què collons li puc ensenyar al Nawet si no sé ni tant sols qui soc jo...de vegades crec que és ell, tot mequetref, qui en realitat em fa apendre...guai...

IRIE