dimecres, de desembre 09, 2009

Camí de Siddharta (3er dia)

Les estones entre intents a la ermita de St Salvador donen per pensar...aquestes estades aquí dalt fan que el meus 4 sofriments es vegin eliminats momentàniament del meu Kharma...escalar aqui dalt és un pas gegant en el camí del Bodhisattva, més enllà del nirvana enganyós que regna allà baix i ens converteix en il.lusos Arahant...

Cada dia aconsegueixo uns centímetres més, en l'aspecte físic i en l'aspecte psicològic...logro remuntar potser a estones fins al mateix lloc, igual però més serè...repeticions d'aprenentatge que em duen a coneixer-me tant a mi com a cada milímetre de la pedra per la qual progresso..l'entenc a ella a mesura que m'entenc a mi mateix...és el viatge de la escalada més enllà dels propis límits...però hi ha límits?
Recordo que creia que sí, que n'hi havia, i m'enfadava i renegava...la vanitat i la còlera, la impaciència, i l'Arnau , un bon amic, que em deia que "tot era dins del meu cap"...ell feia broma, però jo de sobte vaig fer un click i levitava per la "ENTRE LAS CEJAS"...havia superat el meu límit mental personal, i al VUELO...eren vies atitètiques de les meves capacitats però adoptant una actitud de meditació, d'expectant il.lusió, les podia escalar...

Anys més tard és el mateix, i gaudint , al límit de l'irreal, de l'entorn, dels somriures, de les remors, de la calidesa del sol assentat a peu de via, de l'Arnauet , de l'olor a llenya, dels petits instants que acarono cada presa, de les petites estibades de la gravetat i del ball amb ella...m'endinso cap al Satori, gaudeixo el Kenshou...ho vaig entendre a Bastardo, mentre flotava sol sobre un crashpad...o estirat sobre l'herba de Cregüenya, gaudint del sol i la neu, 13 anys després de somniar per primer cop amb una via que aleshores no existia i que ara ja he escalat...

Ara ho he entès mestre...és simplement el camí, per arribar a algun lloc, sempre s'arriba a algun lloc tant i sols cal caminar...tant sols cal escalar amunt...tant sols cal buscar, especialment dins de nosaltres mateixos...
Fotos:
*Posta de sol a la carretera
*M. a POLONESA ( 7b+)
*P. a UNICORNI ( 8a o 7c+)
*TR Sortint del "llibre" a UNICORNI ( Foto: Jaumet)
*Lila a "PEQUE-MANTECAS" 6a expo
*TR Lance superior, escalfant a UNICORNI en rotpunkt! ( Foto: Jaumet)
*Amb Nawet
*Cordada al Ràpel de la Prenyada

5 comentaris:

Ferran Guerrero ha dit...

Apoteosic, molt i molt bo, en breu obtindras el teu Nirvana, molt bona feina.

El Nauwet cada dia esta més maco, que ho disfruteu.

Salut

susi ha dit...

el principi de tot està en mirar i agraír el que tens.
és molt el que tens i tot ve de dins teu.
tens sort.
;)))))

uasunflower ha dit...

"It was always the becoming he dreamed of, never the being". This side of paradise - S. Fitzgerald

Marieta ha dit...

Què guapa es veu la linea de l'unicorn aquest...mola!
No se si mai ens decidirem a anar a "tastar" aquestes vies, pero si anem m'encantaria provar aquesta!
Una abraçada bou!!

TRanki ha dit...

MArieta...heu de venir, no prometo pler inmediat, com sempre stbenet és un lloc a acostumer-se...però qui hi va repeteix, especialment en aquest sectoret....solet garantit i adherència bona...

UNASUNFLOWER: "There was no God in his heart, he knew; his ideas were still in riot; there was ever the pain of memory; the regret for his lost youth—yet the waters of disillusion had left a deposit on his soul, responsibility and a love of life, the faint stirring of old ambitions and unrealized dreams. But—oh, Rosalind! Rosalind!...

“It’s all a poor substitute at best,” he said sadly.

And he could not tell why the struggle was worth while, why he had determined to use to the utmost himself and his heritage from the personalities he had passed....

He stretched out his arms to the crystalline, radiant sky.

“I know myself,” he cried, “but that is all.”

( from the same book you spoke)

WE ARE NOTHING WITHOUT DREAMS or HOPE...