FINALMENT...

NUNCA ES DEMASIADO TARDE

PARA COMERTE LA VIDA

DE UN SOLO BOCADO...

EL PASADO YA SE FUÉ

Y EL PRESENTE CAMINA DE MI LADO...

MAKAKO ( Puerto Presente)

Aquest dissabte feia una calor inhumana...vam decidir pujar per la COLORANTES PERMITIDOS per evitar les escales a St Benet i anar escalfant...

EN "el pegue" mig plovia (!!!!!), PUJAVA LES TRES PRIMERES XAPES PENSANT QUE AQUESTA VIA ESTAVA MALEÏDA, simplement la muntanya es reia de mí...

De repent va sortir l'arc de St Martí i en el lance a la bola ni tant sols vaig pensar en arquejar...simplement no volia caure...vaig fer-ho en extensió inhumana...tot i l'excés de força em recuperava!!!...¿perquè no?...Estava cansat de falses esperances i com que no en tenia cap, precisament no duia cap pressió...vaig arribar al crux superior i "la bola maleïda! em va semblar aprop!!!..."LILA QUE LA FAAAAAIG!!!"

Quantes vegades he caigut en aquell pas...i de repent dos moviment més i semblava que acabava !!!

Però com a bona filladeputa, la PIRIPI em va espantar un darrer instant...per fer broma potser, o com a avís de que "em deixava pujar " però que ni tant sols em podia pensar que la controlava...vaig ajuntar mans en les regletes del crux final i de sobte va aparèixer la LLUM VERMELLA...vaig recordar les caigudes de els dos anteriors encadenadors just en aquell darrer moviment, la inmensa volada si falles el pas, el sostre amenaçant de sota, la comba que t'han de donar per no picar-hi...la clavícula petada del Pollito...!!!

Però dissabte no tocava...era " EL MOMENT"...havia xapat la cinta txunga i em saltava la que calia, vaig llençar terminal però confiat...i vaig pillar el canto...vaig esclatar a crits, i gairebé m'hi deixo la veu...va sortir tota la pressió, tota al agonia de l'hivern soterrat sota el fred i la neu, sota el PUTO VENT que a l'Elefant esta viu i és un filldeputa, les escales, els pegues amb els dits insensibles i el cap a cent, el veure que "pots" però que la via i el lloc diuen que encara no...

Tot somni té el seu camí i si ets fanàtic t'arriba seguit...

PIRIPI PIRIPA. L'ELEFANT.St BENET, 8b 20 mts

1a asc V+Ae Olmo-Viciana el 1982 i 83

Reequip. 1988 Endika

1er Rotpunkt. 1994 Alsina

Fa 30 anys en Josep Maria ens va fer de instructor al curset del CADE...també recordo veure'l de lluny fer sèries i series a la Sesión i a l'Unicorni "entrenant" per la Piripi...va ser una de les seves vies més dures...

Potser és una via més...però 30 anys després de pujar les escales de St Benet per primer cop me n'adono que sempre hi ha temps per gaudir i millorar, per escalar, per estar a gust en un lloc i amb un mateix...per superar-se. Hi ha altres vies, altres llocs, però volia fer aquesta, era un repte físic i mental que creia impossible quan el vaig veure per primer cop, fa MOLTS i MOLTS anys...com totes les vies de STBENET, una puta OBRA D'ART on tots els detalls importen per configurar quelcom més que un simple grau, que una simple via...és "escalada" però és també "alpinisme" en el sentit de implicar motivació, adaptació i persistència, junt a "condicions" i "estat"...

GRACIES!!!! , a la LILA per la seva inmensa paciència i asseguraments sota el fred...i per trucar-me als vespres quan el Nawet anava a dormir, per poder donar-li el petó de bona nit al peke!!! ( el Nawet un dia va preguntar si el papa vivia a Stbenet!!). Peke que torno a casa vale?

Al Juanjo per aguantar corda i pujar a assegurar fins i tot petat...gracies bow...ara et toca a tu!!!!

Al Jose Agustí per millorar-me com a escalador i obrir-me els ulls amb l'entreno...un machine amb un flow molt bo...gracie bow

Al Salva, al Bernat, al Z, a la Júlia i el Joan Palou, la Syl , el Jaumet, pels ànims, el flow i algun pegue...

Als de la Panxa del Bou per ser el millor rocòdrom del món...la gent més xula i el lloc més acollidor...

Al Ferran Mora del refu pels partes del temps sempre, a qualsevol hora, i per guardar-me la motxilla i animar-me a tenir paciència a pesar de la meteo...

Als ermitans i estadans de St Salvador per la llenya, el foc i els ànims

Als passejants ,desconeguts i no, per animar-me...

Al vent, per fer-me entendre que la TERRA ho és tot i nosaltres som intrascendents ,que la veritat la duem a dins però poc importa si ens creiem que som superiors a res...ni tant sols a la pedra...i que el realment bonic, a més a més del resultat, és el procés...la vida són instants però no singulars sinó acumulats...

Salut !!!!