HELICOIDE VITAL ( revisitada). CERDÂ POKORSKI als Encantats.

"Joer Uri...estic congelat...no m'havia d'haver posat amb les botes dins del sac"

"Doncs no et pensis...jo m'he tret les carcasses i estic igual...a sobre de mentre feia el forat se m'han mullat els guants i fa estona que no em sento els dits...”

Que tontos...ens hem aixecat tard, hem arribat tard a peu de via i hem preferit fer una atac amb vivac enlloc de esperar còmodament a la tenda i sortir de nit per fer la canal d'accés a la paret i la via en un dia a tope... En meu company s'ha passat una bona estona esgarrapant la roca i el gel amb els piolets, els crampons, les mans, i tot el que podia...al final ha deixat el primer llarg difícil muntat i enlloc de baixar avall hem preferit dormir en una repisa i demà acabar d'hora al cim...

“Pots dormir?"

"Que va tio...suposo que d'aqui una estona ja hauré calentat la funda..però la veritat es que a més a més estic tant petat i glaçat que no hi ha manera de relaxar-me..."

"Osti, tio, aquell pas de sortida d'estreps em pensava que no em sortiria...m'he intentat aixecar com si estés fenmt friky, i ni me'n recordava que duia tot l'equip i la ferralla al damunt...els braços m'han fet figa així que he sortit dels pedals...quin susto...!!"

"Es que se'ns ha anat l'olla..., tant tard ja no era moment per liar-se"
Em recoloco a la repiseta...és còmoda, però el fred no ens deixa gaudir-la...penso en els vivacs tant fantastics que en Picazo descriu ..quina gracia...aquí la nit no és clara, no tenim cap perspectiva maravellosa i entre humitat i vent ens estem quedant encarcarats...Sense tancar la conversa, tot es va apagant i simplement deixem de parlar...intento tranquilitzar-me i apartar els pensaments que em bullen al cervell i el procés de les imatges i el vertígen de les darerres hores, escalant en ensamble...Passa una llarga estona i obro un ull, trec el nas fora la funda per respirar millor, el cel s'aclareix...em giro al buit i miro amunt..és fosca tancada no veig res...m'aparto millor la funda de la cara i veig els estels...sento una mica de vent i l'espetec de les corretges de la motxilla...i res més...

“Dorms???"...

Buàh!...La pregunta és absurda, i els meus pensaments de resposta també...La primera reacció mental ha estat pensar "Creus que només perquè em mogui vol dir que estic despert?¿ Si estic adormit creus que et contestaré? I si estic despert..perquè em preguntes si dormo??"...però l'entenc..abans he sentit com roncava una mica i crec que m'ha fet enveja...com si els nostres patiments personals depenguéssin positivament de la solidaritat de sofriment conjunt...quines xorrades...enmig d'aquesta èpica i sucumbim a absurditats tant banals i mundanes...

"Què va, però miro de descansar bou..."

"Què collons fem aquí?”

Sabia que ens ho plantejariem...És tant tipica la pregunta com inútil intentar buscar la resposta...i suposo que després ens preguntarem allò tant sobat de " I tu perquè vas començar a escalar??"

L'endemà prosseguim l'ascens...la veritat es que quan començava a estar bé ens hem hagut d'aixecar...surt el sol, ens desmandrem i fa molt de fred, però aviat les ganes de sortir ens esperonen, ho tanquem tot a les motxilles, alguna cosa cau al buit ( com sempre) i com que no és important comencem a escalar.
Uns llargs de mixte ens duen al mur final, i mentre el sol escalfa la roca escalem les darreres tirades més tranquils. Arribem a l'aresta i la neu està molt gelada...anem amb compte ( tenim temps), i al migdia fem el cim...
Baixem i tornem a la tenda que tenim plantada a la vall.
Estic ansolutament esgotat, ni tant sols sopo..simplement em poso a dormir al sac...i ara la calor m'envolta...junt amb els somnis.

"Ei tio, saps què? Quan era petit vaig veure un documental...era un paio que es passava la vida amb un barco, filmant els peixos i tal...un francès...jo no pillava gaire cosa, però un dia feien un rotllo de uns paios que filmaven taurons..."

"I que..?”

" Explicava que els taurons no poden MAI deixar de nedar...que si ho fan s'enfonsen i s'enfonsen...i com que no poden viure a molta profunditat s'han de mantenir sempre en moviment..perquè sinó se'n van avall i no els fa gens de gracia...i es moren..."

" Vols dir que anava així?"

"Si segur..era peque però em va angoixar bastant...imaginava taurons engolits per les profunditats quan s'adormien..o quan estaven parats per descansar..."

" I què vols dir amb tot plegat?"

" Crec que ja sé perquè sempre vull escalar..."

"Tu no ets cap tauró bou...”

" Si però necessito moure'm...sinó m'enfonso..."

Vaig somriure dins del sac mentre m'adormia envoltat de l'escalfor del solponent a la tenda...ho haviem passat de puta pena però ja haviem quedat pel finde següent...Davant la paret que acabavem d'escalar estava formada una cascada que mai queda gelada del tot...a pesar de la tempesta que havien previst hi vam anar...i la vam escalar...i les mans em van fer molt mal i em vaig partir una dent...i vam quedar que la propera la fariem en roca calenta...i tampoc ho vam complir... PD: Al 95-96 poques càmeres digitals teníem, i revelar un carret valia més de 1.000 peles! Les fotos són del 2004, al MARGALIDA ( goulotte Nord) i a la paret del Fajol Gran (Ice Fajol en hivernal) i Cavallers (Husky)