Enmig del NO-RES, que no és líquid ni gasós, que és una mena de tel blanc que ens embolcalla i ens va impregnant...primer l'aire, la pell, la corda, el magnesi...No plou però estem mullats, no suo però em sento xop...respiro boira, toco boira...fa fresca i el món ha desaparegut, els sorolls s'atordeixen, el moviment es fa difús i la visió es torna opaca...Enmig del NO-RES...
Un clap-clap m'atemoreix...lluny, en algun racó, una tempesta passa rugint, però com que la boira ens amaga els trons i els llamps ni tant sols ens veuen...estem enmig del NO-RES...i el goteig que sento és el resultat de milers de partícules ínfimes d'humitat que s'acaben trobant per formar gotes i, fins i tot, regalims que es precipiten des del cim de la paret, des de les fulles, com una esponja saturada...
I enmig del NO-RES la tarda s'escola, sense percebre que ho fa perquè el sol esta en algun lloc, lluny d'aquest racó oblidat enmig del núvol...tot es perla de gotetes...les meves cames, la roba, els cabells...tot regalima i el vent arrossega llengues de fum mullat...les mans rellisquen i els peus es veuen cada cop pitjor...la pell s'estova i les forces es dissolen com l'aire líquid...
Pleguem. Una altra tarda expréss d'un estiu expréss que no ho és, en un món envoltat de nuvols que van i vénen, de sol que apareix i s'envà sense un ordre més enllà dels capricis meteorològics d'un sistema aleatori i alhora estabilitzat en el caos...
Torno pel camí de sempre i ja no queda ningú...és tard, som els darrers, com sempre...sempre arribo massa tard i me'n vaig massa tard, sempre empaitant rellotges i fugint de núvols...sempre corrent...
