ENTRENANT...

Quan vaig començar a escalar, l'entrenament es basava en ESCALAR...el màxim de temps, el màxim de vies, fins caure esgotat...

Amb l'arribada de l'esportiva vam quedarnos bocabadats sota de vies que crèiem fruit de poders superiors, i projectàvem en aquells que les escalaven, unes dots i unes capacitats que crèiem que MAI tindríem...

Aviat vaig haver de gestionar el temps per poder entrenar i millorar capacitats que amb la simple escalada no incrementàven tal i com necessitava. El BLOC com avui es practica encara no existia, i no hi havia plafons o rocòdroms...Passava les hores del migdia en una mena de cova-cúpula la Parc Güell, acumulant metres i metres de flanqueig desplomat...no tenia cap planificació sinó només la voluntat de escalar fins que quedava rebentat...era un "plús" a l'escalada del cap de setmana, que permetia mantenir una tensió als muscles, conèixer millor el meu cos i "fer més callo" als dits...i fins un cert punt funcionava.

Amb els primers plafons ( el del Salva al Paral.lel), i la resina, vaig començar a tibar més en despom i amb més canto...però com que els meus llocs habituals d'escalada éren de presa petita i desploms poc pronunciats, el "campus" o els sostres poc m'ajudaven a pujar grau. NO tenia prou biceps i només dits forts...I vaig tornar a escalar com un possés...a base de "pegues i pegues", fent més i més vies fins que pujava de grau o, simplement, encadenava la via en qüestió.

Ara tinc una llibreta, un cronòmetre, unes disciplines i sèries a executar i corro de nou al desplom cada cop que sento el bip-bip de finalització del descans programat...El campus o la taula de entrenament són el repte de le tardes al rocodrom...

De la mateixa manera que abans no hi havia mòbils i ara ens són imprescindibles, entrenar és avui en dia una manera de optimitzar el temps quan ens en queda poc, més productivitat...l'entrenament permet fer el mateix amb menys intents i fer més amb els intents que abans dedicaves a menys grau...

Hores i hores i una bona planificació, per obtenir "MÉS"...

Personalment he entrat en aquest rotllo: m'agrada superar-me, m'encanta poder gaudir de un ventall inmens de vies perfectes i ultradures que abans no podia ni somniar...m'encanta veure que el meu cos encara funciona quan li dóno un petit impuls, i que aquells passos que abans éren de bloc enmnig de una via de resistencia, es converteixen en passos de resistencia enmig de una via de continuïtat...

A estones , però, em pregunto si aquest procés, no és un pas més en la boja carrera dels humans contra sí mateixos, en la RAT RACE que sembla que domina la nostra espècie basada en que mai ens conformem en el que tenim...i així ens va...

Quan veig com em trasllado entre bidits i salts amunt, entre taloneigs i crispades de dents que xerriquen, i sento l'inmensa sensació d'arribar a cadenes a través de coreogrfies impossibles i trucs utòpics, aleshores me n'adono que això no té res a veure amb l'egoïsme, la vanitat ni la competitivitat. Igual que tamnpoc tenia res a veure amb aquests valors quan baixàvem corrents les escales del Monestir o ens desencordàvem en una canal o goulotte per anar més ràpid, o provàvem les vies més dures d'artifo en lliure

ÉS JOC: No obtinc res més que PLAER, BELLESA i un CONEIXEMENT de MI MATEIX molt superior cada dia...equilibri...repte...sensacions quasi extrasensorials...

És potser HEDONISME o INTROSPECCIÓ?

A nivell personal em costa discernir si he deixat de fer alpinisme només per haver aparcat certs riscs...sento el mateix quan abandono un repòs sense corda, quan estic 20 metres sobre el mar, quan em queden dos cruxs i un tram de resis abans de la cadena, quan desenganxo el cul del crashpad sota una bauma, quan em penjo de un gantxo i veig un plom dos metres per sobre, quan surto del darrer friend a buscar uns cantos que no conec, quan arrossego un petate cap a un vivac o una paret, quan cruixeix la neu sota els peus i no puc deixar de mirar una línia blanca en una paret...

I aar fins i tot acabar els 2 minuts que em queden de sèrie és un repte per saber una mica més fins on puc arribar

Sento l'ànsia de l'aventura, l'aire que m'omple, el cor a tope i l'estómac que s'apreta...

Una serie més...., demà descanso i al tercer dia em llenço a l'objectiu, sigui quin sigui...a muerte !!!!

M'encanta....