dilluns, de desembre 05, 2011

PLUS ULTRA....ESTAMINA

Hi ha moments en que cal afrontar allò en que es tenen menys competències si es vol fer un pas més en la búsqueda de la dificultat…i “En escalada esportiva DIFICULTAT és PLAER”…això és l’axioma…(voldria fer-ho extensiu a altres disciplines però passo de debats absurds…hehehe).

Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?


En 30 anys, en esportiva quasi mai he deixat una via que he intentat...eren aleshores impossible? Què és IMPOSSIBLE?

Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”

Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…

Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)

Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…

Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…

Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…

NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...



Feia MOLT ( massa) temps que no em deixava caure a les Bruixes, i no engegava la RODA de encadenar una via i intentar una segona…és un sistema idoni, de manera que, amb més o menys gloria i èxit, es va fent una progressió de vies i alhora assolint un nivel de tolerancia a l’acid làctic ( i alhora de resistencia mental) molt útil per al asedi samurai ( que no medieval) que m’he posat com a objectiu aquest any.

PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)



SEGON FINDE: (Dissabte repòs actiu: FESTASSA fins les 07:00 el divendres, repos de 1 hora i pujada a la MOLA amb la familia sencera inclosa la Martina -dins la Lila-. El Nawet amplia el seu ventall d'activitats a l'excursionisme-fins ara només feia bloc- i jo mesuro fins an aguanta un cos en non stop.


Diumenge escalfo en 7ª+ a vista i encadeno ORIENT al primer intent sense concessions…Intent a vista a LATIDO DEL MIEDO (8ª) caient entrant a xorreres i muntant-la amb dignitat…em repeto en un 7b i pujant i baixant de nou al 7ª+.


I així anant fent, reservant algunes vies per l'A VISTA i treballant POC els itineraris a encadenar...en aquesta inmensa paret tant bella i poderosa...i les que vinguin...

FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…ara ho he vist…fins ara em movia per projectes, i estava prou bé, potser fruit d’una especial mitificació alpina del concepte de “cim” (mentre que en l’atletisme la “pista” importa poc…), potser perquè em vaig criar en un lloc on els “cims” eren mites impossible-possibles que anaves assolint amb treball, paciencia i dolor…
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.


Deixeu que la sang flueixi pels vostres braços i que es desperti la bèstia que dueu a dins” (Adverbi 1er:Kim-Fina:19.92)


Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.




(JACINT VERDAGUER. PLUS ULTRA)

14 comentaris:

Flowers ha dit...

jajaja..tu siempre con tus teorias bouuu!!!

Creo que cuando se equiparon LES BRUIXES yo lo dejé...aquello era demasiado brutal pa mi...quizas tambien deba "retornar"???

Un abrazo y disfruta, que eso del "a vista" lo vas a tener que practicar siempre a partir de Marzo!!!

Salut i felicitats per tots els encadenes!!!

TRanki ha dit...

David tu et vas quedar en Stbenet, però ja vas recollir fruits cabronatzzo!

Bruixes ja és un clàssic, el que passa es que als novatos com menda tot allò que surti del Vallès ens sorprèn...és molt guapo i hi ha molt a fer abans del retonno...

Ojalà sempre fos hivern, poques hores i concentrades a MUERTE!!!!

Salut bow, a veure si d'una vegada quedem no??????

Anònim ha dit...

Vaig sentir la cançó del Mas un dia a la radio i no li vaig parar massa atenció, i després alguna vegada de passada...

Gracies per fer-me la entendre i triubar-hi el sentit, ja sé que no és gens complicada, però no m'ho havia plantejat i menys des de un punt de vista com aquest!!!

B.

TRanki ha dit...

Ei B., que l'infinit és molt txungo de assimilar, no?
Sempre hi ha mons darrere estels, i aplicat a la escalada encar ho fa més bonic...

salut siguis qui siguis...

Gemma ha dit...

Ostres, el diumenge passat jo estaba amb un grup sota la Energia Positiva i crec que ja sé qui ets ( segueixo el teu blog desde fa temps però no escrivia mai, com molts).

Intent a muerte ORIENT he?!! nosaltres la vam provar l'endemà i la vaig veure quasi mes chunga que la Energia, que tampoc va caure aquest dissabte. Felicitats per Orient, tal com vas pujar vaig pensar que segur que la encadenaves ben rapid. Ja ens veurem! A muerte sempre bou!

Gemma

TRanki ha dit...

Ei Gemma,

LA energia me la guardo, me la han pinatt molt bona, i sí, igual menys resistent...ja veurem!

Allà s'ha de pendre ticket pels intents, i alhora és bo perquè les vies estan sovint muntades i pots anar a sac...les cintes del dissabte passat eren de una noia alemanya, i les d'aquest diumenge de uns txecs enrotllats...ja mola ja!!!

Sort amb la via i ens anem veient, crec que els teus col.legues estaven amb uns francesos no?

Saluuut!

Anònim ha dit...

determinisme utòpic amb traces de estructuralisme vital????

TRanki ha dit...

hahah..que cabron, la filososfia underbirra no s'homologa com a vàlida a nivell acadèmic...

El concepte és bo, però eh??? Les derivades no les signo!!!

Marieta ha dit...

sí, fer una via d'un grau no és tenir el grau!!! està claríssim! jo també ho crec, el que és difícil és intentar saber quin és el propi grau...
Per cert, el latido, què bona, jo la vaig fer després d'una setmana mogudeta amb accident de cotxe i tot jejeje. Patinosa com ella sola, oi?
Apa, bruixes forever!!!!

TRanki ha dit...

Ei Marieta, no t'ho prenguis massa a pit, són conclusions després de una nit moguda ( també) de farra i dialèctica fins les 7 del matí.

Accident de cotxe? bufffff!

LATIDO...wahhhh!...ja no sé graduar tot em sembla inhumà però alhora m'hi enfilo...el tram intermig TELA( patinós sens dubte però bonic) ...però vaig arribar a cadena ( que per sota i pim pam en molts 8a's em costava déu i ajut)...cal matisar bé l'arrencada del repòs i tenir clar ELS PEUS a tota la secció de Xorreres ( esternudes i te'n vas...la via és un `puto 10 però es poc franca, és una llastim...però quina línia!!

Em fa molta gracia el riures del Giulio en veure la meva tecnica cutrissima de xorreres...no en tinc ni puta idea de fer bones bicis...a veure si amb aquest estage n'aprenc que semblo un puto Famobil i ho faig tot de cara!!!!

Demà una altra ronda a muerte !!!!

laura pi ha dit...

De bon rotllo... avui no em puc estar sense fer algun comentari desde la meva visio allunyada del friky.

FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…
-Personalment considero que el grau es aquell que el fas absolutament sempre i nomes caus en casos aliens a nosaltres. Trobo que el grau en una via treballada es la fussio de l'excel.lencia entre la memoria i la gimnasia.

NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA,
-Com a filosofia es genial, en vies d'aventura prima la por a no fer-se mal i aixi es gairebe impossible millorar. Curiosament les darreres lessions que he tingut han sigut les contades ocasions que he anat al plafo o fent esportiva (tendinitis).

Tot i aburrirme soberanament repetir mes d'un sol cop la mateixa via, el mateix pas, el mateix moviment..., us tinc una enveja total. El mon el belluga la motivacio, que tothom busqui la seva.

A tibar!!

en Girbén ha dit...

Tant el títol com el tema del poema d'un amic crec que li escauen als moments d'inspiració que mires d'explicar. Fer ALEHOP és llençar-se sense por, gosar pel plaer de fer-ho.

Podríem treure profit de l'expressió: "Si bé el meu grau consolidat és el 7c recordo un ALEHOP a Margalef de 8ª."
Segur que m'entens!

Fotoescalador ha dit...

Tranki, molt bon post per veure's identificat en varies coses, salvant les distàncies, clar.
Salut!

TRanki ha dit...

JOSEP i LAURA: No negaré que sovint m'he robat amb dificultats per "combinarla postura mental "alpina" b la "friky"...de vegades em trobava sortint en lliure a muerte enmig de un artifo per acabar recordant que el que tenia a sotano era un bolt! EL MÉS GRACIOS és qun em trobava buscant la bossa de magnesi...a pesarq ue duia guants i penjava de piolos! quin fart de riure!!!
Ahir compartia via amb un txec que no podia xapar el seguro del crux...de fet crec que se'n saltava quasi la meitat...i preferia der unes voilades IHNUMANES a potser fallar degut al cansament del xape...i fallava...quina passada!!!

GIRBEN: Tot i que crec que la grauitis és un error, confio i em motiva la informació "primaria" que em dóna un grau...tantmateix crec que el grau és aquella referencia personal que un es fa...i depèn de on ha après aquest marc de referencia!!! VAig tenir sort de apendre'l en un lloc on per fer quasi qualsevol via calia investigar, entendre i entregar-se...però hi mancaven alguns elements que ara són els que busco...El món encara em sembla inmens i com que m'agrada mirar-lo amb microscopi trobar un mur de 200 mts de ampli i plè de degotalls realment m'obre un període de investigació tant llarg que els pulmons m'esclaten d'emoció...nous móns!!!!

CARLOS: Bou, porta la corda i la càmera...entre el color de la pedra i les formes, ahir mentre em despenjava un col.lega pujava un 7b...vestit de marró i groc, damunt de aquella roca entre gris i carbassa, "volant" enmig del buit del desplom allò era de premi...ja tardem!!! Si vols quedem ja!!!!