PLUS ULTRA....ESTAMINA

Hi ha moments en que cal afrontar allò en que es tenen menys competències si es vol fer un pas més en la búsqueda de la dificultat…i “En escalada esportiva DIFICULTAT és PLAER”…això és l’axioma…(voldria fer-ho extensiu a altres disciplines però passo de debats absurds…hehehe).

Sovint acostumem a “apalancar-nos” en aquells estils que se’ns donen millor, o en els que ens hem “criat”…en aquells en que el plaer, si no inmediat, no és UTOPIC… i quan diem que es CONQUEREIX l’IMPOSSIBLE simplement ens contradiem…dubto que ningú cregui que NO PODRÀ ARRIBAR on es proposa…ningú fa un solo creient que caurà, ningú comença una via pensant que no la farà…és una paradoxa?

En 30 anys, en esportiva quasi mai he deixat una via que he intentat...eren aleshores impossible? Què és IMPOSSIBLE?

Moltes vegades AMAGO la meva por amb una mena de autoconvenciment de que SI FALLO no passa res, que simplement vaig a provar i ja està, com una mena de Mantra-pomada antifrustrant que suavitza amb antel.lació el possible fracàs…”si va bé perfecte, i si NO PASSA RES” és la lletania dels “pegues per matitzar”

Projectes a mig o llarg plaç sense data de caducitat, milers de intents relaxats, els “un altre dia caurà…”, RUTINA, PURA RUTINA i tot són mil estratègies en un camí erràtic en que més que la búsqueda del nivel màxim hi ha temors i autocomplaença…simplement perfecciono allò que ja sé fer i caic en la enganyosa acceptació de una visió limitada. D’altra banda, la postura oposada seria creure en LA UTOPIA on ,apalancant-me en el paradigma del mateix concepte, el saber que ÉS IMPOSSIBLE, em permet un fracàs etern que deriva en no resoldre res o que el final sigui una simplement (quasi insatisfactòria) arribada en meta en penúltima posició, a base de xusqueria i treball etern de la gravetat…

Tot camí vital té senders, dreceres, i vies mortes…arbres i boscos, turons amb perspectives i forats negres, elipses i espirals…I de vegades de repent s’obren inmenses finestres per on entren glopades de aire fresc i (fins i tot) una claredat inmensa sobre el camí que han de pendre les coses…de vegades calen CANVIS i de vegades RETORNS…i darrera d’aquella porta que tenies oblidada apareixen nous móns, nous universos…és simplemnt una qüestió de afrontar ( no de enfrontar), somriure i creure…i de sobte tot rutlla, tot es multiplica i la DIFICULTAT ESDEVÉ PLAER(*)…
(*Sasha Di Giulian encadena 9ª en 6-sis-intents i comenta que li ha "costat" aquests pegues…¿Qué collons podría encadenar aquesta noia treballant una via sis mesos????)

Ara fa un any i mig, no ho recordo massa, un dia relaxat i tranquil, sense motivacions especials, vaig parar-me sota un inmens desplom a Margalef…podía escollir entre unes birres i banyar-me al riu amb el Nawet, o provar una via que tenia muntada un amic…vaig escollir primer la darrera i segon la primera…i vaig fer 8ª al flash…35 o 40 mts de resistencia i continuïtat, extasiat i sorprès…però amb l’”espina” de que no era un objectiu, de que no’havia proposat res i de que no tenia cap pressió. I va estar bé…però em va quedar el sentiment de que era la vida la que em conduïa allà i jo m’hi deixava endur, sense fer més que practicar un hedonisme conformista amb els regals de la existència…

Ahir tenia damunt un mur inmens, extraplomat, en aparença llis i recorregut per tufes fugisseres…fa sol i fred, les cintes están posades i recordo lleument els mètodes que vaig usar en un únic intent a vista la semana anterior. 35 metres, un desplom, un tram més vertical i el bombo final…BRUIXES, un ambient cordial i alhora estressant. LA MEVA ANTÍTESI MENTAL: via muntada, ticket per l’intent, guiris pressionant, poques hores de llum, quilometrada…MEGAPILA...ESTIC REBENTAT....EQUIPAMENT MANRESÀ sense exagerar…

Gracies al GIULIO i l’AGUS estic recuperant una manera de CREURE que tenia aparcada…es basa simplement en CREURE…ja no en el POSSIBLE sinó en l’impossible possible, entenent, veient, lluitant i deixant enrrere tant la por al fracàs com la por a certes caigudes que encara em costava a l’hora de canviar el xip entre alpinisme i friky ...anar a muerte i saltar-me el que calgui si cal…

NO vaig a PROVAR-LA…vaig anar a FER-LA, simplement, PER SOTA, sempre amb el mínim d’intents…A MUERTE! Semblen conceptes semblants però són absolutament diferents...és curiós la diferencia entre un plaer conscient, paladejat a cada instant, i el plaer que tens quan et regalen un premi casualment...la ampliació del marge de gaudi entre la casualitat inesperada i el període ( molt més ampli i intens) entre allò que saps que succeïrà, quan succeeix i quan ha succeït...i poder-ho controlar...

Feia MOLT ( massa) temps que no em deixava caure a les Bruixes, i no engegava la RODA de encadenar una via i intentar una segona…és un sistema idoni, de manera que, amb més o menys gloria i èxit, es va fent una progressió de vies i alhora assolint un nivel de tolerancia a l’acid làctic ( i alhora de resistencia mental) molt útil per al asedi samurai ( que no medieval) que m’he posat com a objectiu aquest any.

PRIMER FINDE: diversos 7b i 7b+ a vista, i un unic intent a vista i caient a dalt de tot a ORIENT ( 7c/c+ increïblement bell, continu i resistent)

SEGON FINDE: (Dissabte repòs actiu: FESTASSA fins les 07:00 el divendres, repos de 1 hora i pujada a la MOLA amb la familia sencera inclosa la Martina -dins la Lila-. El Nawet amplia el seu ventall d'activitats a l'excursionisme-fins ara només feia bloc- i jo mesuro fins an aguanta un cos en non stop.

Diumenge escalfo en 7ª+ a vista i encadeno ORIENT al primer intent sense concessions…Intent a vista a LATIDO DEL MIEDO (8ª) caient entrant a xorreres i muntant-la amb dignitat…em repeto en un 7b i pujant i baixant de nou al 7ª+.

I així anant fent, reservant algunes vies per l'A VISTA i treballant POC els itineraris a encadenar...en aquesta inmensa paret tant bella i poderosa...i les que vinguin...

FER UNA VIA d’UN GRAU, no és tenir el grau…ara ho he vist…fins ara em movia per projectes, i estava prou bé, potser fruit d’una especial mitificació alpina del concepte de “cim” (mentre que en l’atletisme la “pista” importa poc…), potser perquè em vaig criar en un lloc on els “cims” eren mites impossible-possibles que anaves assolint amb treball, paciencia i dolor…
Ara el cim és el món sencer, la roca en sí mateixa i miraré de trobar la connexió (*) entre aquest nou concepte de plaer i el romanticisme dels cims que no vull deixar enrrera…no és l’IMPOSSIBLE POSSIBLE sinó la UTOPIA que vull que esdevingui REAL.

“Deixeu que la sang flueixi pels vostres braços i que es desperti la bèstia que dueu a dins” (Adverbi 1er:Kim-Fina:19.92)


Allà d’allà de l’espai
he vist somriure una estrella
perduda en lo front del cel
com espiga en temps de sega,
com al pregon de l’afrau
una efímera lluerna.
–Estrelleta –jo li he dit–,
de la mar cerúlea gemma,
¿de les flors de l’alt verger
series tu la darrera?

–No só la darrera, no;
no só més que una llanterna
de la porta del jardí
que creies tu la frontera.
És sols lo començament
lo que prenies per terme.
L’univers és infinit,
pertot acaba i comença,
i ençà, enllà, amunt i avall,
la immensitat és oberta,
i a on tu veus lo desert
eixams de móns formiguegen.

(JACINT VERDAGUER. PLUS ULTRA)