When it's Gone...

Quan necessito inspiració, reflexió o calma torno, com sempre, als orígens...no em cal voltar massa...

ST BENET...sempre ST BENET...

Les escales, la tranquilitat...ja quasi no hi queda ningú allà dalt...kumbayas, algun clàssic...el puto taladro remugant per Gorros i els darrers fanàtics com sempre, apurant el dia a mort...el fred...l'estufa, l'Angel i el Pingu que s'ha fet ja gegant...la cervesa abans de baixar...la foscor i el Monas buit...l'olor a suor i farigola...

Entre aquesta soledat i els dies brillants em retornen les ganes de muntanya en la seva essència...hi ha dies d'escalada estranys en que t'adones que igual el que avui en dia estas fent no és allò al que creies que volies arribar quan eres petit...potser és el darrer cop de cua de un estil que ja no es porta, un rancisme mitificador de vells records reaccionaris a l'evolució...

I TAMBÉ hi ha dies que sents PLENAMENT que ets allà on vols, que creus que aquells inmensos cercles que fa la vida acaben quadrant en certa manera al cap de molts anys...mires al voltant, inspires, i seus satisfet a peu de via, mig endormiscat amb un somriure de calma total...

A St Benet cada cop sento més intensament aquesta sensació...

NO ho sé...sovint hi penso i crec que en el fons, allò que no m'agrada realment ja ho deixo de banda i que malgrat les meves reserves avui en dia el "fanatisme" de sempre és ARREU inclús millor...no vull confondre el "meu" estat vital amb allò que "és", no cal ser un criticaire xovinista. Però en certa manera enyoro els dies d'alpinisme, les grans parets, la rasca inhumana, el compromís...el montserratisme "polivalent" dels anys daurats, on aquells que veies en un totxo te'ls trobaves a l'aeri penjats, en una normal d'una agulla clàssiquíssima i amagada, o fent alguna solitaria o fins i tot algun "solo"...

Encara que sigui en certs matisos i en petites dosis, St. Benet encara guarda alguna d'aquestes sensacions...les seves vies, els seus moviments, l'estil d'equipar...és diferent...segurament no per millor o pitjor, sinó que aquells que van crear aquelles vies pertanyien a una generació de "transició" entre l'escalada clàssica i la actual, i van imprimir en les seves vies les seves maneres, la seva visió aleshores revolucionaria i avui tant antiquada ( autèntica?).

Fa setmanes que estic tornant a Stbenet, i no me'n canso...vies noves i vies que repeteixo amb una mirada diferent, més madura potser, i amb la mateixa il.lusió que fa 30 anys...i en el fons potser simplement m'encanta perque, de manera inconscient simplement torno " a casa...".

És fantàstic...i ho he d'agraïr als darrers "locals" que m'acullen, el Bernat, el David, el Mateu, el Fer...els seus ulls brillants de fanatisme em fan recobrar el meu...respecte i admiració per aquells que no es deixen seduïr per l'homogeneítat actual ( vull obviar la paraula "mediocritat" per no ser exactament el que crec...), i segueixen el camí més difícil i recargolat dels bidits txungos, els roms inhumans i el bloc fet via...

Aqui un video de una via del 1987, CARNE PODRIDA, que he repetit 16 anys despres de fer-la per primer cop, sentint-m'hi segurament més còmode..i no només per tenir més o menys nivell, precisament...
Gracies DAVID HOLGADO pel vídeo i BERNAT pel belay...aquell dia havia escalat per primer cop una via a Stbenet amb el Nawet, i ells em van deixar compartir les darreres llums amb un fanatisme tant desmesurat com les rialles i la solitud que ens envoltava.

Segur que seguiré pujant...

St Benet Classics, CARNE PODRIDA from TRanki on Vimeo.

Musica d'en BEN HARPER: When it's gone it's gone ( del DIAMONDS INSIDE), un dels seus millors discs...