CALABRUIX...

"Yo no necesito hablar, para expresar una emoción, me basta sólo con mirar...Pero sí necesito amar, es mi unica realidad, y es lo que necesito.¿Que Puedo hacer por mejorar mi mundo, que es mi realidad?" ( LORY MEYERS, MI REALIDAD)

Hi ha sensacions que es queden amagades en un racó de l’inconscient, i no saps com, repentinament, malden per sortir d’aquell calaixet on les tenies arxivades…

I no sé perquè s'hi van quedar, ni sé com convocar-les…simplement eren allá al fons, esperant que s’alineïn les circumstancies que les activen, o que d’alguna manera desconeguda el procés que les va exorcizar es reverteixi. Ës tant complexe com simple quan succeeix...

Tanco els ulls. Estic estirat sobre l’herba. Rebentat. Ni el plomes ni el forro ni la samarreta tèrmica impedeixen que la fredor humida del terra es coli tímidament cap a la meva pell…però ja no és fred…possiblement simplement sigui només una sensació anímica que abarca l’esquena, fruit de l’ombra que ella mateixa fa sobre un sòl que esta quasi tot l’any sobre la neu...
Estem davant la tenda, a 3.000 mts, recuperant forces a través de la fotosíntesi i la digestió pausada de tot el que ens quedava…la cervesa que guardàvem per l’ocasió, enmig de la deshidratació i la fam, ha fet un efecte entre somnífer i psicotròpic. Estic tant feliç com xafat…estiro les cames i aixeco una mica la punta del nas, cap al sol…
Només les ulleres atenuen la llum, i el vent fresc rebaixa la cremor que crec que està rebent la pell…sento els llavis tallats, el sabor de la crema protectora, i l’olor dolça del filtre pel sol. Tot el  meu cos, embolcallat per la roba, absorbeix cada fotó que l’acarona, reverberant en calor dins de les diverses capes i creant una frontera térmica entre l’esquena i la resta, que vaig jugant a canviar cada estona a base de girar-me mandrosament...

Sento la remor de l’aigua de l’Ibón, que ens xiuxiueja com un aplaudiment infinit que només es talla pel crepitar d’algun bloc que es desprèn en algun racó desconegut, rodola i es va atenuant. Ahir a la paret qualsevol cruixit em feia saltar el cor…ara dormim, no diem res, i els sorolls formen part de quelcom que percebem més tard de quan succeeix…processem tot molt més lent. El sol baixa quasi imperceptiblement mentre l’aroma seca de la neu de congesta m’acarona el nas.

I sento com l’energia del què metabolitzo s’escampa molt lentament, com lava pastosa a través de les meves artèries, alentada pel vent, el sol i l’energia que ens ha donat el saber que hem pogut fer allò que veníem a fer...El silenci entre nosaltres és només el final de un idili de complicitat, de esforç i de digestió lenta i quasi fotosintètica de la inmensa plenitud que ens ha produït l'escalada...
I tot final és alhora trist, i alhora satisfactori, almenys per la certesa que implica…i alhora alliberador...

Vivim buscant, vivim corrent cap algun lloc. Sempre. Petits objectius, grans objectius, curt terme, mig terme, llarg terme…la mateixa vida en sí és un terme desconegut que perseguim, de vegades conscients, de vegades inconscients, emportats pel devenir de un riu que ens arrosega, sempre avall amb EL TEMPS...

Darrerament tenia ganes de buscar i retrobar una vella coneguda…una bella coneguda.
De vegades, al llarg d’una vida, sempre hi ha visions fugaces que ens torben. Allò que surt del conegut, que altera la normalitat d'un marc limitat per la ESTABILITAT que tota ment racional busca a través de assegurar-se una comoditat.
L’alpinisme cerca constantment alterar aquesta comoditat, i normalitzar la incertesa a través de superar-la mitjançant instants fugaços d’assoliment que et reconeixen superior a la mateixa. És un guany efímer comparat amb l’esforç que suposa i la teòrica poca utilitat del reexir. Però la UTILITAT, com a concepte econòmic , i més per als alpinistes, és quelcom molt literal, personal i quasi intransferible.

Creuar una mirada amb un objecte de desig genera una alteració en la nostra normalitat, i depèn de com ens deixem endur per els impulsos, que s’inicii un procés d'atracció o que simplement la “racionalitat” enmagatzemi la visió en el calaix de les coses que hem vist però no hem volgut conèixer. El cervell té preparats pots de fum, cortines i raons de pes per tal que fem eleccions profitoses tant per l’ego com pel benestar subconscient…i sovint escollim el que creiem que HA DE SER millor.
De vegades, amb timidesa, ens acostem a allò que hem vist, i és la seguretat en un mateix, la capacitat, o la fè en el futur, que fa que confiem en que aquell objecte pot arribar a formar part del nostre devenir.
Un pot retirar-se o seguir endavant, disposant-se a asumir l’èxit o un fracàs.
La retirada la podem adduïr a la nostra incapacitat, o simplement que fem desencadenar un mecanisme de REBUIG que alhora que ens exhonera d’obligacions també desmereix allò que (en realitat) ens ha refusat a nosaltres per incapaços.
Maldar contra allò que no assolim és un fals perdó de la nostra inutilitat i covardia. I jo sempre he estat covard encara que m'ho negui, o ho negin molts fets...en el fons ho sé...

Crec que ja fa 19 anys, cap al 95, em vaig creure capaç de pujar per CALABRUIX. Havia retardat un segon intent a la via perquè un afer absurd quasi em va absorbir la ment fent que la odiés i li volgués mal. El seu equipador s’havia dedicat a “manipular” una sèrie de vies del Castell de les Dames, entre elles una meva, una de les que m’havia agradat equipar i encadenar, i ( ell no ho sabia...) representaven una part de la meva historia de passió amb Montgrony…La primera reacció va ser L'ODI, tant cap a aquella persona com cap a una de les seves millors Obres... 

Deixar passar el temps atenúa les riuades…i així ho vaig fer. Va ser una de les primeres coses que em van fer adonar que un pot canviar…Montgrony és la antítesi del que escalava habitualment, vies curtes, bidits, extensions…el Boulder amb corda de Stbenet... Tot i ser un grau que ja havia assolit, CALABRUIX era un monstre de continuïtat on formes, inclinació, llargada, moviments i ambient m’anaven en contra…em sentia petit...
Aleshores no sabia ni què era un taloneig o un repòs d’encastament de genoll entre degotalls…començava a córrer al primer metre i no parava quasi fins el cim…a la carrera. Després de un parell de dissabtes ja em trobava prou preparat per intentar encadenar-la.
Recordo la sensació de desampar quan, no havent xapat la darrera cinta, se’m va obrir la mà i em vaig sentir envoltat d’aire i precipitant-me al buit de la Vena…
al segon intent l’aire em va envoltar de nou, al mateix lloc…
I vaig fer un tercer viatge amb corda per dalt, per desmuntar-la. Vaig arribar a reunió sense caure.

I en 19 anys no vaig trobar el moment de tornar... No sé perquè...ara veig que em generava la incomoditat de reflexionar sobre errors propis, i de vegades això costa…

Calabruix va ser la típica via que refuses perquè t’ha refusat, i enlloc de mirar de rependre i estrènyer la relació me'n vaig allunyar. 

Suposo que l’edat permet que donis més valor a la reflexió i menys a la impulsivitat…i que la reflexió et permeti ser impulsiu de nou pero sense tant d' EGO ni VENJATIVITAT. Si volia tornar i només era qüestió de una hora de cotxe. I res més.

Trobar-la muntada ja va ser un punt ( gracies MARCOS i COSTAS!!). No recordava quasi res en concret  així vaig anar pujant sense expectatives, de xapa a xapa i veient com allò que abans m’era un mur de pors personals ara era un simple viatge de continuïtat. El pas de dalt va sortir a la primera…igual que el pas de la xorrera…Em vaig sorpendre.

A Montgrony el sol brilla a l’hivern, les boires es dissipen i la neu fa brillar l’espatlla que el Pirineu mostra descuidat a l’Horitzó…De vegades el món hi concentra un grapat d'energia còsmica i tot sembla fluir...

Volia fer un primer intent seriós...simplement per mesurar el nivell de resistència que m’implicaria aquella via19 anys després de la primera bufetada, …I extranyament tot es va desbordar…pretenia anar pujant, per veure fins on podia arribar, i l’ànsia de fer un pas més em va dur inconscient fins al punt on el 1995 Calabruix em va somriure esquiva i coqueta…De nou la tenia al davant, aquest cop sense un plà d’acció, completament  mancat de cap expectativa.

Vaig intentar-ho seriosament, ho juro...no havia repassat res, no havia assajat res, i ELLA se m’obria sense que m’hagués plantejat sincerament si estava disposat a pendre-la.
L’únic que tenia clar aquest cop era que no volia rebutjar-la, i sabia que alguna cosa haviem d’acabar fent per trobar-nos de nou…però sóc un maldestre improvitzant...vaig caure a la darrera presa

Vaig baixar tant derrotat com sabent que ALLÒ NOSTRE ja anava millor, que simplement  ELLA em va deiae per molt bitxo que m’hagués tornat amb els anys, i per molt disposada que ella estés, no podía presentar-me allà després de tant de temps i pretendre-la sense un mínim de preliminars…ja sé que avui en dia tot ha canviat, però Calabruix i jo ja tenim una edat…no podía ser un pim pam pum…Vaig somriure, i vaig passar dues hores estirat a peu de via, gaudint del bosc, gaudint del cel…sentint les remors del sector, el vent a estones fresc i a estones calent…

I va ser aleshores que vaig sentir un record de sensacions…potser molt més enllà d'aquell Camp Base, a la platja, de petit, amb els pares…quelcom havia despertat un sentiment amagat de joia, i l'impuls d'un d'inmens plaer infantil de felicitat tranquil.la que, potser a través de reviure'l també aquell dia a a peu de glacera, ara em retornava multiplicat com la segona gran onad'un tsunami d'emoció i plaer...
Vaig deixar passsar una setmana de meditació coreogràfica i il.lusió, visualitzant CALABRUIX desenes de cops.

Només calia tornar, i ho vam fer novament amb l'Agus.

CALABRUIX es va deixar pujar, ja amable a la il.lusió del reencontre, va ser simple, breu i bonic...La neu, el sol, l'aire fresc i aquell sentiment que em feia bullir la sang a través del record van ser com una explossiva Aurora Boreal  incandescent i emocinant, activant un torrent d'endorfines dins meu...una sensació recuperada que esdevé sentiment i que restaria quasi perenne al subconsient...

---------------------------------------------------------------------

L'endemà vam ser a Can Coll, en un bucòlic passeig familiar...i fent una llarga migdiada sobre l’herba sentia el sol de la tarda a la cara i l’humitat a l’esquena, mentre la quitxalla jugava, i els pares i la família xerraven, tots junts…i tot era quasi perfecte perquè sabia que allò que havia començat malament fa 19 anys estava apunt de esdevenir quelcom harmònic i vital…

No notava la fresca i, estirat, somreia pensant en la felicitats dels petits, i que aquella felicitat algun dia els retornaria en alguna glacera o en algun peu de via..o qui sap on...la felicitat sempre retorna, i mai saps com ni quan...

Tant sols faltava en Pedro per explicar-li…encara que sé perfectament que m’hagués mirat tot sobrat amb la birra a la mà, i m’hauria dit que ja sabia que era "el millor escalador de l’Univers"... I hauriem demanat el Xino per sopar…

El PEDRO ja no hi és, però vam igualment vam demanar un Xino, i vam passar el vespre a casa seva jugant  amb el seu fill…i tot segueix endavant, malgrat que el món de vegades es posi al revés i tota la melancolía ens apreti tot i dissoldre's lentament al nostre voltant...i seguim envellint buscant coses belles…

Agraeixo a Jah i als meus que de tant en tant em donin permís i m’ajudin a treure el nas en aquesta olla de coses precioses que bullen tranquil.les i eternament, enmig de les brases de dolor i insanitat que pot arribar a ser la vida…Saber que hi han aquests racons al nostre interior, i buscar-los, i millorar-los, possiblement és l’únic que podem decidir fer en la Vida per ser dignes de viure-la…

IRIE...