L' etern efímer...

Diuen que el gel és efímer...

Però si donem un parell de voltes a aquesta afirmació ens adonarem de que el gel només forma part d'un procés de transformació...no només es tracta del moment en que el gel apareix, sinó de tots aquells factors que fan que s'acabi creant...com si d'una flor que germina es tractés.

El clàssic tub del 2n llarg de SOMBRE d'HEROS ( 5/III) a CEILLAC-ECRINS

 

Aleshores potser entendríem que "el gel" no és excloentment aquell estat sòlid de l'aigua, sinó un seguit de transformacions que aquesta experiment fins quedar-se fixada a la muntanya, primer nevant i després glaçant-se...

Ni tant sols la nostra naturalesa respecte al gel, que apareix i despareix en pocs dies i mesos, davant tota una vida humana, és justificació per considerar la seva efimeritat...el prisma temporal depén només de la nostra visió. Mentre que per a les muntanyes la vida del gel és un sospir infinitesimal, per a certs organismes es pot allargar generacions.

Escalant el xurro penjat del L2 de SOMBRE d'HEROS ( foto X.Rodríguez)

El gel, realment, no és ni efímer, ni etern...és un estat en tres dimensions temporals de la nostra percepció...la il.lusió infinita d'un futur, la fugacitat d'un present accelerat, i la eternitat d'un record...
I és tanta la ansia per la seva arribada, com la incertesa i desconeixement sobre la seva naturalesa real, que tot el que l'envolta creava en mi un caos de sentiments i emocions que feia que encara l'entengués menys...i quan no tinc el control sobre una cosa apareix la desconfinaça i la inseguretat.
 
Va ser compendre com entendre'l que, sobtadament, em vaig adonar que tot és relatiu, que traslladem a la realitat aquelles percepcions que en el fons són simple subjectivitat...la por, la seguretat, el cansament, la fluidesa, el fred, i fins i tot allò que, extern a aquest factors, els modelava des de el méu més profund subconscient...i que quan quelcom implica la necessitat de tanta lucidesa i alhora tanta abstracció de un mateix, fins la més petita de les dissonàncies creava un soroll inmens que feia que tot grinyolés com si es tracté d'una orquesta de sords intentant assajar...
-----------
...I no sé quin interruptor vaig tocar...quan creia que estaría com un inepte aterrat pitjant els botons de stop del compte enrrere de una bomba, sobtadament tot va quedar en silenci; no sentía el borbolleig de l'aigua que sempre corre per algún lloc...ni els "vinga!" del company que m'assegura ( que fácil és animar des del terra, tot i que sempre ho agraeixo), ni el meu cor accelerat que en forma de àcid lactic m'avisa a través dels avantbraços que cada cop piquen més fluix...res...repentinament tot es va enmudir, o jo em vaig quedar sord...no sabia si hi veia en color o en blanc i negre...si anava a cámara lenta o a velocitat normal...

Estava fluint...

 Cascades de 4 i 5 a Aguilles/Queyras

Cop rera cop, cargol rera cargol...dos passos, abaixava un braç, la sang retornava, i en retornar al braç retornava al meu cervell que exhultant li deia que  ja podía seguir...dos passo més...un cargol...nyic-nyic...vinga entra!...buf...més avall i així no em canso...desplegar la manivela, girar i girar...veure com el cargol entra mentre surt el xurret de gel...ajudar amb uns copets a que la plaqueta s'ajusti a la superficie i acabi d'apretar...mosquetonejar...més sang al cervell alleujat i mes sang als braços...i així

anar fent...

Dos dels llargs d'una altra clàssica asequible de CEILLAC , a "Y GAUCHE" ( 4/II)

 

Poques vegades que entro en aquest estat puc arribar a recuperar la consciencia voluntariament enmig de la focalització...però si ho aconsegueixo em paro a respirar profundament, mirar al voltant, per percebre allò que ha quedat com una part i guardar en un calaix el total de cada estímul, cada vibració...

Perquè sé que només així, algún dia, podré convocar-lo com si de quelcom màgic es tractés, i rebré aleshores una dosi més d'aquell record, de la sensació que vaig tenir i que em traslladarà de nou a aquell moment...

vivac amb tenda al peu de la NORD DEL TAILLON. L'ona de fred siberià es va avançar 2 dies...

 

LA MORT...és una imatge present, tant en el record dels amics que han caigut com en el present de la por que treu el cap darrera la cantonada i m'adverteix que "ella hi és, i mai sabré quan decidirá endur-se'm".
Costa molt no caure en un buit pessimista i paralitzant, que ofega i estova l'ànim i la força per seguir buscant el més enllà de les possibilitats que un creu no tenir...

A bastant sota zero a la OEST del TAILLON, despres d'encadenar el 2n llarg al complert ( 90º)

 

Poc a poc, un va aprenent a evitar aquesta por, però no caient en una falsa il.lusió sedant, sinó en la certesa que, davant el desconegut trànsit temporal al món, la paràlisi és pitjor que la mort.
I aquest hivern ho he après a assumir, però no amb l'eufòria de la joventut, sinó amb la voluntat serena de seguir descobrint més enllà de la rutina o de la programació...BUSCANT allò que dins del més íntima dels meus racons, desencadena allò que em fa més permeable a cada sensació bona i alhora crea una barrera infranquejable davant dels estímuls negatius...una búsqueda que em fa fort i em duu a la felicitat...

  Cara Oest del Taillon amb la goulotte Central enmig

 

 Xavi J. al 4rt llarg ( 85º) de la CENTRAL de la OEST del TAILLON 

I és en l'alpinisme on l'escalada esta subjecta a la gestió contínua de cada decisió...un, dos, tres...cadenes d'errors o instants de dubte, i en un moment es lia tot...o caus...la rapidesa contra la lentitud, la prudència excesiva contra la eficacia i la eficiencia...i, ara, tot amb el pes de la presencia absoluta i permanent del sentiment de deute amb els teus, del seu patiment contra les ganes de reviure quelcom que potser ja no toca...i la muntanya enmig...

Mixte interessant a la DIRECTA del Grà de fajol ( 70º/V-V+): Foto Toni Megia

 

Hi ha vegades que aconsegueixo deixar la ment en blanc en blanc, faig la motxilla, i marxo amunt amb algún altre obsès com jo...no per demostrar-me res, no per superar res...simplement per fer allò que desitjo i que si li dóno massa voltes m'acaba confonent...

Rappel de descens al plateau sota la Oest del Taillon, un cop acabat el "facil" descens des del coll de Gabietos que em va fer força angúnia...

L'hivern és efímer, igual que el gel, que encara ho és més, però aquells instants en que em mossega i jo el mossego a ell són instants irrepetibles, inoblidables i que el meu jo terrenal vol assaborir, per saber.lo precisament fugaç, no tant per la seva essència sinó precisament perque ARA he entès que la temporalitat és meva, no del gel...el gel tornarà, cada any, sempre, i som nosaltres qui ens anem fonent amb el temps..

 

I ho he d'aprofitar...perquè la vida es com el gel, que es crea i es desfà, del riu al mar i del mar als núvols...

 Primer llarg del Headwall de ICE FAJOL, al Fajol Gran ( ULLDETER)

Dues imatges del llarg central ( 6c ) d'ICE FAJOL

 

Dues fotos al mateix lloc, 13 anys de diferencia...la paciencia pel ROTPUNKT...

 

 

Aquest hivern ha estat un retorn a certs orígens, amb bons amics i la paciencia dels meus...gracies XAVI.J, JUAN, BERMU, XAVI R, MIKI i TONI MEJIA...tots els pegues han funcionat i no hem tingut cap ensurt...i el gel torna d'aqui a uns mesos...

 

 

 

 

IRIE...