I mentrestant el temps i la vida em van passant, i tampoc no és tant dolent…
M’encanta reviure un altre cop aquella sensació de infinitesimal i cósmica existencia sota les muntanyes inmenses de les quals, per nanosinstants geològics, en formo part…escapolir-me de la gravetat, i de mi mateix, en moments en que la pedra està distreta. Colar-me dins de la seva essència i jugar a fet i amagar amb les forces que dominen l’univers.
Adoro omplir-me la retina de verd i gris i blau i ocre, i blanc , mirant amunt i amunt, cap als cims, i admirar la inexpugnabilitat I la grandiositat de moles que, en un moment o altre recorreré o he recorregut com una formiga recorre una pirámide infinita…
Deleixo per sentir la por i alhora l’emoció de enfilar-me, primer caminant, després grimpant i finalment escalant..potser penjant-me de tot o saltironejant entre relleixos…potser a cop de piolet, bregant amb la neu a la cintura, o potser a suor i força sobre llastres que s’esmunyen sota meu o desploms que fan que perdi el sentit de la realitat…
Quan miro amunt vull ser allà dalt..i quan sóc penjat m’envaeix una melancolía veient les tendes o els puntets que es mouen pel prat...aquells puntets que tenen el seu racó d'importàncies sublims individuals, d' intimitats importants que m'arraconen i intueixo des de la enveja, de coses de les quals jo en sóc tant distant…i l’únic do que friso aleshores és el de la ubicuïtat…m’encantaria ser estirat allà sobre l’herba, mirant el cel i el sol, compartint secrets o debats, i contemplant des de sota les cúspides nevades i omplint-me els pulmons d'aire i desig fins que gairebé m’explotin d'emocions i il.lusions terrenals…
Però quan sóc allà baix m’enyoro, i envejo aquells guerrers penjats en el buit, superant esquerdes i fent-se valer contra un sistema de pes i intemperie que voldria foragitar-los…vull ser enmig de tempestes d'èpica i emoció, de valor, de esforç i sofriment heroic, de conquesta...
Res és posible alhora, i tot és momentàneament etern i paral.lel?…potser es que he d’apendre a saltar entre dimensions gaudint de cada segon, de cada instant, com si fos allà dalt, i alhora aquí baix, simplement gaudint sempre del que tinc i alhora volent molt més…moltíssim més de tot, de vida, de viure, de tothom...
Vull volar i vull caminar, vull el cel i la terra alhora, vull anar i vull tornar. M'emociona el futur i enyoro el passat. Vull l'abans, l'ara i el després, l'"hi vaig ser" , l' "hi sóc" i el "hi seré"...em manca temps de tenir temps i em sobra desig de tenir desig...
I només hi ha aquell instants on convergeix passat, present i futur...just quan acaba l'inici i s'inicia el final, que sóc plenament plè de tot, de satisfacció i d'enyorança, d'alegria per haver arribat i de tristor per començar a oblidar, d'il.lusió de tornar i de pena per deixar enrrera...de melancolia del somni acomplert i maravellant-me per com altres inunden el seu buit tant ràpidament...
Quan faig el cim i començo a tornar a casa...
