AGULLA GRAN DEL PAS EL PRINCEP: EI TRANK I!!!

Montserrat!!!!

Tant atraient com sovint inexpugnable, còdols amables i alhora rebuscats que fan que sigui tant difícil escalar a vista i tant tècnic l'artificial...

Montserrat, aquest laberint al que retorno quan necessito motivar-me i al qual enyoro quan vaig fanàtic...molts anys pujant els centenars de escales a St Benet fent "púes" des de l'insti a la universitat...tardes fanàtiques a la Calavera, el Secretivo i fins i tot la Nord de Frares ,o l'Aeri...

No ens n'adonem que davant de casa tenim una de les millors muntanyes de l'univers..potser de l'infinit...bellesa, roca, eternitat,escalades i felicitat...ho té tot i al llarg dels temps ha anat forjant milers, milions de petits secret que en forma de vies els escaladors anirant descobrint, creient-se'n els artífexs quan en realitat el que fan és posar un nom i un grau a una cosa creada milions d'anys abans...

RESSENYES DE l'AG. GRAN del PAS DEL PRÍNCEP:( font Kpujo.com)

http://www.kpujo.com/catala/resenyes/frares/princep/princep.htm#



VIA " Ei TRANKI!!!" (100 mts 6c+, oberta per sota, equipada amb bolts...):No sé quan, llegint no recordo què, em vaig quedar amb una foto d'un paio sortint de la bauma de una de les temudes "SANTACANA"...al Pas del Príncep...primer no sabia on redimonis era aquell lloc...després amb la "maduresa" vaig començar a tenir un mínim de configuració espaial d'aquest laberint que és Ca la Montse...Frares Sud. Una esbelta agulla que en forma de foto al Kpujo i en forma de ressenya a "Escaladas de Leyenda...." del Picazo, va esdevenir aviat una imatge a la ment que evocava una escueta nota en un Desnivel de feia dècades: "Santacana, apurada por Salva Gonzalez dándole un grado de 6b+...".

Recordo fins i tot , d'adolescent, confondre el Pas del Príncep amb el pas del Francès...i creure que ( just quan comença el passadís del pas del Francès) la fissureta que ascendeix la agulla, amb un burí i un clau ronyés...era aquella "temuda" Santacana...i la vam fer!!! Fins que algú ens va posar a lloc i ens va dir que haviem errat la via en uns 6 Kmts....

EL 2004, el fred de l'hivern ens va fer emigrar al Sud, a l'Aeri hi havia un "xupón" de gel penjant sota la "Expòsita" ( imagineu fer-s'hi una foto amb els piolos...quin peaso DRY!!!!).
Rebotats de la Nord vam decidir anar a Frares i, com no, provar sort a la Gede del Pas del Príncep. QUE GUAPA!!! Quin fanatisme!!! Burilillos a manta, passos verticals i fins, de bon canto, de mal canto, estranys, a vista, algun repòs....vam escalar la via amb en Xavi Jordana...tota a vista excepte un parell de reposos al LL2 ( 6b+???).

Jo no escalo vies...elles em posseixen, i no culmino aquesta relació fins que consumem el ROTPUNKT. Vaig tornar el següent finde amb en Roger Baig, el "Ru", amb menys fred i més esperit esportiu. Vam escalar de nou la tirada aquesta vegada correctament i graduant-la de 6c/c+ almenys...molt bonica...la resta novament en lliure, aquesta vegada més tranquils, i deixant graus de 6a(ll1),(6a+ ll3), (6b/a+ Ll4) i (6a/a+ ll5). Genial.

Mentre assegurava en Roger, imaginava al Santacana obrint-se pas a cop de burinador enmig de la placa compacta ( a pèl diuen al ll1...no puc imaginar com...sense clavar...). La vista em va volar a l'esquerra, als murs verticals i guapos que queden just a tocar de la Santacana. NO HI HAVIA CAP VIA!!!!

Vam trigar molt poc...volíem experimentar, forçar el coco, i obrir per baix i en lliure. Parabolts, taladro,ploms, claus, gantxos.....i magnesi...

Primer bolt,,,primera òstia. Segon Bolt, segona òstia...el Roger no ho veia clar, a cada caiguda meva veia més aprop la opció de "despenjar-se" i filar una bona via esportiva...el puto ROTpunki...

Aviat el canto va millorar i vaig posar la cinquena xapa, vaig seguir pujant i vaig deixar una falca ben amunt, en uns bidits, per tal que el Roger pujés còmodament a taladrar i posar el bolt de sortida mentre jo descansava. I tant que va pujar...el puto punki...!!! Com que no sabia què era allò de una falca, ni havia col.locat mai cap plom, va xapar i va seguir escalant fins on es va poder deixar anar de mans. Va taladrar i va treure la falca de sota en baixar...jo vaig tornar a pujar i..."voilà"! Si queia picava terra...com que no tenia ganes de ser sodomitzat per l'arbre que delerós observava les nostres evolucions, vaig seguir escalant...va quedar una mica punki ( com deia en Roger)...però assumible...
LA resta del llarg va ser molt maco, i a l'entrada reunió (amb un plom des d'on tant sols calia taladrar), en Ru va tornar a fer el mateix: resultat...."dios mio Leoncio, que susto más grande, antes prefiero la muerte !!!!" ( Tristón, personatge famós de Hanna-Barbera recuperat pel Llanos al Pedraforca...).

El segon dia vam fer el Rotpunkt al tram i vam seguir obrint el segon llarg ( amb un sustet al segon bolt solucionat amb ajuda d'un companys que escalaven la GEDE...)...
El tercer llarg semblava molt dret, i em vaig llençar "a vista" des del segon seguro amunt...no podia parar-me i vaig arribar on ara hi ha la quarta o cinquena xapa...vaig col.locar un gantxo i començar a remuntar la taladradora ...de sobte tot es movia, vaig veure el bosc, les ulleres del Roger, la reunió, i vaig seguir caient i caient, tot ràpid i tot lent...no vaig tenir temps ni d'espantar-me, confós com estava...sota la reunió, cagant-me amb els gantxos i decidit a pujar en Ae...MERDAAAAAA!!! El Roger va convence'm que aquell no era un bon dia per ser purista però tampoc per abandonar el purisme....vam fugir amb la cua entre cames, mai millor dit...

Vam trigar un any en tornar. Vaig solucionar el tram molt més calmadament, assegurant-me millor. Va quedar maco .... El Roger es va ratllar i vaig buscar nous companys per Sabadell, i un taladro elèctric donat que engegar una Ryobi penjat d'un plom era una tasca una cretament mica adrenalítica...
Amb en Josete, en Jaumet i el Juanjo de "xerpes" vam equipar un tros del mur final, el fred apretava i no podiem escalar en lliure...no m'agradava...vam baixar.

El següent finde havia de ser el final...però no aconseguia superar el desplomet...no trobava bons cantos per passar-lo i anava rebotant com un io-io...al final, un bidit i una llefa em van permtre sortir del canvi de rasant i posar un bolt...damunt veia la resta del llarg cap al cim...

Aleshores van apareixer en RU i la Lila animant des de baix...ja no sentia ni el vent ni el fred...( el Josete segur que no pensava el mateix...assegurant a sota hehehe!)...vaig arrencar a escalar amb més bon canto, cinc o sis xapes més i feia cim...bé, en vaig posar dues, la pedra era bona i intuïa el cim, volia arribar...

Vaig col.locar un bolt al cim i la Bateria es va esgotar...vam repal.lar..només faltava encadenar tots els llargs!!!

Nou company "enganyat", a més de la Ceci més enganyada encara...molta rasca, molt de vent ( potser per això em va semblar 7a PIJU???)...no sé...les ràfegues m'arrencaven un i altre cop de la pedra en el pas final d'equiibri... estava flipant...Finalment en un moment que va cessar l'eufòria meteorològica va caure la darrera tirada...( Gracies Bertran per la paciència i Lila per l'ànim). JA ESTAVA!!!...unes birres i un sopar mentre veiem TOCANDO EL VACIO amb els asseguradors ens van fer adonar-nos que haviem flipat...Montserrat es el pati de casa comparat amb els Siulas Grandes que hi ha pel món...potser de vegades ens pot la vanitat, o pot semblar que flipo massa, però es tracta simplement de il.lusió, d'una inmensa il.lusió que em fa enfilar-me tant com m'ho permet el cos i el cap, i el repte que es posa cadascú és simplement un repte personal, i el meu l'havia assolit...ara tocava posar-me'n un de nou...Tot Ítac hauria de assumir en que l'important no és el destí en sí mateix sinó el que aprenem durant el viatge, que sempre ha de ser personal i íntim...( o no era això?).



Provant el llarg 4 enmig del Marrón

Sóc feliç per tenir amics, i els aprecio més cada dia, i veig la paciència que tenen quan somriuen i accepten, condecendents, participar en aquestes "pseudo mogudes pseudo èpiques" que em munto sol...i no parlem de la Lila...el meu CELIAVERN, un punt de realitat en una vida de somnis de pedra...

Gracies a tots, aquesta via va per vosaltres, que quan em tremolen les cames, quan passo por, o quan puc fallar un lance, llençeu el MANTRA DEL SUPER-RU, el crit punki de "EI TRANKI tio!!! Tiba-liiiiiiiiii que hi ha cantuuuuuuu!!!!"

Ressenyes del sector ( font Kpujo.com)
http://www.kpujo.com/catala/resenyes/frares/princep/princep.htm#

Març 2005