PIRIPÍ PIRIPÀ...la història...

PAs del monodit inferno al sostre, fins que va creixer "callo" i pell a la primera falange....

NOTA: A falta de un article històric més detallat que publicaré amb els protagonistes de aquesta època us poso una breu ressenya sobre els orígens de la via:

"PIRIPÍ PIRIPÀ" sembla que era el "crit de guerra" i la firma a les piades ( junt a PATÍyPATUPRIMA) de una penya dels 70 inicis 80 que junt a altres persones com l'Olmo incloïa el Peke, el Ricardo i el Mantecas....es veu que eren molt joves i van aparèixer sobtadament a la Nord en un moment en que començava una nova era post Anglada i pre-friki...amb els PIRATES en plena activitat la presència d'aquells bordegassos va caure bé a la gent encara que diuen que les muntaven de cal déu a Sta Cecília, amb el beneplàcit dels seus "mentors"...he sentir a dir que eren una nanos macos, irreverents i que escalaven "amb moltes ganes"...

Vaig llegir la NOTICIA del seu accident al CORREO CATALAN fa MOLTS anys, de petit, quan encara ni tant sols escalava...diuen que se'ls va fer de nit a la sortida de la Valentín...potser anaven en ensamble, potser havien fet reunió en una savina cutre perquè la corda no els arribava al cim...un d'ells devia caure i va arrossegar als altres cap a la foscor...el diari recollia una imatge que em va quedar gravada en la meva turmentable ment infantil : "Cayeron casi desde la cima. Posiblemente la caída de uno de ellos arrastró la cordada. Los encontraron en la base de la pared enredados entre sus cuerdas, y uno de ellos agarraba fuertemente unas savinas, quizás buscando desesperadamente, en el último momento, evitar lo irreversible..."

Se`ls va trobar una cordada que pujava al matí a escalar...els van baixar entre tots al refugi...

Al cap del temps van apareixer diverses vies en homenatge a aquests nois de mà dels seus col.legues de batalles...les "PEKE MANTECAS", diedre "PERICMAN"...i la "PIRIPI-PIRIPA"...

Vaig començar a escalar als inicis dels 80, quan l'Olmo i amics van obrir aquella burilada directa des de St Salvador al cim d el'ELEFANT, a la esquerra de la GEDE i la CERDÀ-POKORSKI...A2e i V+..burins aleshores "sans" que van anar decandint amb el pas del temps...en plena revolució esportiva, just en l'any en que s'encadenava EL PRISIONERO (8b+, a la Mòmia, equipada en un any de molt de fred per Martin Scheel i encadenada per Rafael Comino), ENDIKA va reequipar amb alguns bolts la primera tirada de la PIRIPI PIRIPA...va restar inescalada fins al 1994.
En Josep Maria Alsina va encadenar finalment la tirada...recordo veure'l fer sèries a la SESIÓN CONTíNUA o a l'UNICORNI..."agafant pila per la PIRIPI" em va dir un cop...finalment vaig veure la seva foto al crux...l'havia feta...va sentenciar-la com a 8b...i allà va quedar, sense massa repeticions fins que el Ramonet i l'Edu la van reactivar...aquest 2010 vaig veure el Guille i el Miquel aprofitant les cintes del Rodri..la van fer a la tardor..just quan jo començava a tocar-la...

PIRIPI-PIRIPA ressegueix una linia directa enmig de una ONA que va desplomant, tallant un sostre, i pujant a plom fins una visera que gairebé fa sostre...cada dos o tres burils hi ha un bolt...estan ben col.locats ( a St Benet generalment quan taladren "la claven"), però degut a les dificultats és dificil xapar en un o dos llocs...hi ha hagut bons vols, supervols i vols traumàtics...algun d'ells molt aprop del drama encara que es tracta de errors de càlcul més que de un perill intrínsec a la via...el crux final obliga a saltar-te el seguro, i per no picar un sostre que hi ha deu metres per sota t'han de donar "comba" de manera que la volada pot ser de entre 10 i 15 metres, neta...

Una via de l'Alsina i l'Endika no podia ser diferent...del mateix estil que la seva veïna UNICORNI...(un "7c+" amb alegria, passos increïbles i grau apretat)...amb la PIRIPI passa exactament el mateix...

Feia gairebé un any que anava fent pèndols entre la desmotivació i la hilaritat...des de l'estiu del 2008 no aixecava massa el cap...l'accident de la C. em va deixar molt astorat i sentia que allò que abans em motivava no em convenia..i que allò que em convenia no em motivava...havia repassat CAVALLERS i el VENTOSA, i aquells projectes que hi tenia havien acabat caient...En vies de paret la soledat em va revelar que no hi havia res darerre la èpica...ni estival ni hivernal...es tractava simplement de més risc i més soledat...
Una tarda vaig pujar passejant al Gorro, i en baixar la Bastardo va oferir-me tancar el cercle de solos que havia obert feia tants anys...va ser un amor fugaç, "ja està?!" em vaig preguntar..."res més?"...estava desconcertat...especialment després de escalar també una via que m'havia quedar truncada feia anys a la MALADETA...també havia tornat i havia tancat un cercle inmens...i no sentía res...

El Margalida va ser la darrera tonteria...i aleshores ja estava sense objectius...res més en perspectiva que no fos entrenar més i fer més nivell...blocs? parabolts?...en la meva ment de muntanyenc era un horitzó molt inhòspit però necessari donat que l'Arnau creixia i els darrers anys me n'havia adonat de com de dolorós i cru pot ser un accident a muntanya...no trobava el camí del plaer sinó de l'angoixa, de patir pels qui pateixen...estava confós...

Una alba a ST SALVADOR em va descobrir allò que necessitava...era novembre i damunt meu unes cintes voleiaven al ja insidiós vent...s'acostava el fred i hi havia algú provant PIRIPI !!!

Vaig pujar un altre finde i els vaig trobar...eren el Guille, i el Miquel...ja estaven al final del seu camí i quan van encadenar i algú va retirar les cintes vaig posar-hi les meves...

i VA FER FRED, i va NEVAR, i va PLOURE i feia molt de VENT...la vaig deixar i vaig dedicar dos mesos a fer peses i blocs i multipresa...i vaig canviar...sentia com allà on no em movia ja encadenava a trams...i allà on encadenacva a trams ho vaig deixar en una caiguda...que no lograva eliminar...i va PLOURE de NOU...i em vaig dedicar a fer bloc...estava fart, gairebé no escalava...pujava encara amb el fred inmens , als vespres, a "mirar" la via sense oportunitats de enfrontar-m'hi cara a cara...només podia esperar que si hi havia uns moments de "chance" jo hi havia de ser...

El sol desapareixia, i el canvi de llum despertava un insitent microhuracà que cada tarda sumia la via sota un insolent i punyent vendaval...mal de cap, nervis, fred als dits...sota el sol les infimes preses escopeixen, i quan se'n va el sol fan mal...a l'hora bona fa vent i quan el vent para es fa de nit...si no feia boira i fred feia xuxu...era un infern...era jo?era el temps?...començava a desesperar...

Els pocs moments que vaig poder intentar-ho sota condicions minimament acceptables queia al final, per pura resistència...em calia ser més fort..i dues setmanes de fer més bloc ho van materialitzar...però vaig pujar i seguia el vent...i els dies bons no podia escalar...merda...

I finalment l'encadene a pesar de la pluja dels darrers instants...

Aquest finde vam pujar amb el Juanjo, a fer fotos i regalar un vinet bo al Ferran, que tants dies m'animava a pujar més endavant després de confirmar-me que estava "txungo-txungo"...

Pas de la puta bola superior, abans del lance final però dels que determina l'encadene...Si amplieu la foto veureu el burí original, el reequipament del 88 i el posterior...
He penjat un cutrevídeo per qui es vulgui fer una idea de la via i alhora de les "condicions" habituals dels darrers mesos...