Christmas Bitter Tales...

To "L" ( 1968-1994)...wherever you are...

!!!!Relax man, she's not here anymore, thats all, keep safe man, keep clear, keep abseiling, we'll survive, I promise it to you, ok?OK?!!!!

Els ulls d'en Alex em cridaven, la seva mirada segura i alhora inquisitiva, i la força de les seves mans apretant-me el cap i abraçant-me mentre jo plorava m'han quedat gravats per sempre.
Jo estava xocat, no podia pensar i la por feia que les cames em fallessin i ni tant sols sentia el vent que ho embolcallava tot...el vent filldeputa que es clavava al meu cap, que m'eixordava, que em mossegava com un caníbal boig cada tros de carn i ànima...no entenia res, estava anulat, i ho he estat potser fins ara...no ho sé...el temps es distorsiona...com els records..

.------------------------------------------------------------
"Sorry, Where are the Gaudí Arches?"

Em vaig girar contrariat, putos guiris!!, com pot ser que no vegin que un menda aquí no fa de guia turístic sinó que està entrenant???!! Vaig baixar, condescendent...almenys practicaria una mica d'anglès...

"Get upstairs and straight ahead...when you arrive at the great terrace ask again..."

Mentre em magnesiava de nou em vaig fixar en la seva cara, era una noia estranya, de cabells castanys i ulls intensos...petita però molt ben feta, i amb faccions interessants que més tard m'explicaria que li venien dels seus avis, indis empeltats d'anglès...em van fer molta gracia les seves xancles..aleshores aquí encara no se'n veien...

Vaig espolsar-me els dits d'una bufada i vaig enfilar-me de nou a la paret, tenia una hora i els LASER m'anaven tant estrets que si em parava m'apretaven els peus que era l'òstia...al tercer moviment me'n vaig adonar de reüll que no se n'anaven...ella els explicava no sé què dels "holds" i el "boulder training" i ells s'ho escoltaven com hiperinteressats...em posava nervios evolucionar en precari sobre la gent , de manera que quan vaig poder vaig saltar i em vaig quedar assentat, en un racó de la minicúpula de Güell on tantes hores passava entrenant els dits en desplom mentre feia campanes de la Uni...

Seguien parlant i mentre ella xerrava jo la mirava, tampoc estava flipant, simplement no a trobava més maca que la resta de xiques que tard o d'hora es marcaven un punt mirant de fer-se les interessants amb les amigues preguntant als escaladors alguna xorrada...la parella que anava amb ella van marxar després de una mena de contrariat "SEE YOU AT THE HOSTEL" i ella es va posar a fer la gilipolles mirant de enfilar-se descalça i sense magnesi pels minicantos de la cúpula.

Vam tardar dues hores en xerrar d'alguna cosa, jo vaig fer campana de la Uni i els seus col.legues es devien florir al hostel...vam passar el finde a siurana i el següent mes ens vam tornar bojos, escalant i xerrant com desesperats. Jo era un universitari absolutament desorientat, no sabia on aniria, no entenia on era el meu lloc al món i buscava sempre un camí on encabir un rumb programat, quelcom que ,apart de la fam bulímica de enfilar-me arreu, m'encarrilés cap a un lloc...ella era biòloga, i estava acabant un curs a Barcelona, el mes següent tornava a casa, a començar de nou una vida avorrida, ensenyant a la universitat, amb uns pares exigents i un novio que no escalava i que coneixia des que tenia 16 anys...li agradava el big wall

Al 1994 no hi havia emails o mòbils, el meu primitivisme tecnològic profund em feia ignorar gairebé totes les vies de comunicació que no fossin les cartes. Veure-la marxar a l'avió després de la darrera nit voltant pel Raval i prometent tot allò que sabía que mai compliria em va produir un forat a l'estómac que encara recordo...jo era un covard, un merda arrelat a un petit país de pedra incapaç de entendre que Montserrat no ho era tot, que el món era inmens i que l'amor podia existir...ella mig plorava i em deia que volia tornar, pero que necessitava pensar-s'ho...que m'escriuria aviat...

I em va escriure, em va dir que al Nadal es movia a BCN, que tenia unes ganes inmenses de veure'm, que m'enyorava i que abans baixava a la Patagonia en una mena de expedició científica...que si volia ens podríem trobar allà, per escalar i tornar junts...

Fins aleshores només havia sentit vertígen sobre els estreps, a Ordesa o Montrebei, i a Montserrat, on el món es corbava a l'horitzó mentre descansava entre ploms i gantxos, espantat i dequiciat alhora que histèric de joia...i de sobte aquella carta amb aquella lletra que evocava el somriure més exòtic que mai havia somniat em va espantar, em va angoixar, em va desencaixar les peces d'un món acomodat i estructurat, lineal alhora que erràtic on sempre m'estava inmòbil... i jo no sabia si tot era producte de les endorfines o si ja havia penetrat les capes interiors de la meva ànima...

Quan es tracta de l'amor el mot "decadència" s'impregna de dolor i podriment...la crueltat de la guillotina en el fons és un engany, no hi ha res tant net, i la forca és un sistema cru, dolorós i lent...i aquells darrers mesos abans de marxar a la Patagònia el meu entorn s'enfonsava, els exàmens fallaven i ho desmuntava tot...la nòvia, els amics, els pares...recordo encara les feines obscures descarregant camions al Manpower per aconseguir uns diners que mai serien pel "piset" que havia de comprar amb la companya...només tenia al cap aquella sageta de pedra que apuntava al cel i que seria l'inici de la resta de la meva vida...El TORRE.

La "L" baixava als Glaciares tres setmanes i un amic seu, l'Alex volia intentar la Maestri...jo havia fet una mica d'alpinisme, em sentia un heroi de 8a i a4, i si bé la logística se m'escapava de les mans i la tàpia em corprenia, no sentia que el nivell de la via em pogués...m'enganyava vilment...

"Les veo muy delgados" ens va dir un gaucho quan va veure els nostres cossos de freekees macrobiòtics i les malles de colors que dúiem a l'aprox...al Bridwell hordes d'alemanys inmensos em feien sentir un ésser inferior, i el mateix Alex, amic de la "L" des de nens, un paio inmens i ros i amb una barba a l'estil mormó, m'empetitia...jo seguia sent un covard amb complexes d'inferioritat, als meus 25 anys de merda...i allò no era ni St benet ni Sta Ceci, allà haver pujat pel Miralls o escalar 8as, punxar V+'s a Cavallers o fer vies equipades amb pitonisses i burils cutres no significava res...res de res...

A les nits d'espera el vent udolava, i els alemanys udolaven també sota els efectes de l'alcohol...tots udolaven com llops famolencs i pregaven als planetes per demanar que el vent parés, que no fes fred i que la sageta els permetés pujar amunt, que les pitonisses del Maestri aguantéssin, que les cordes de les traves no es geléssin, que el Fong de gel els permetés passar, i que a la baixada els respectés...els ulls salvatges de aquells germànics em deien que havia de embogir com ells, que havia d'admirar als qui baixaven, derrotats i amb els ulls perduts, però que no havia de témer a res si volia intentar anar amunt...la "L" m'acaronava el cap mentre miravem hipnotitzats el foc i cada cop em donava una mica més de seguretat en mi mateix, em feia sentir que allò que anavem a aconseguir seria ja una prova final per la resta de la meva vida...el Torre i ella...
Vam córrer a les fosques damunt la glacera després de passar el riu pel lloc correcte ( si no fos per l'Alex, que sabia el lloc JO mai hagués ni passat del Mocho)...l'estómac em donava voltes mentre l'Alex volava davant nostre, mig a l'ensamble mig en solo...els crampons cruixien, els trossos de glaç m'impactaven al casc i a l'esquena, la motxilla m'ofegava, i la "L" pujava com un isard arreu, aprop meu, de vegades gemegant i bufant, de vegades rient...amunt cap al coll on començaven les verdaderes dificultats...¿¿dificultats!!! quina hipocresia que duia a dins...pujar aquell "contrafort" de merda ja m'havia tocat a la línia de flotació...des que havia deixat la seguretat de la petita rimaya sabia que estava mentint-me, sabia que allò em venia gran i m'estava escapant endavant...m'enganyava de manera creixent...tot i que fisicament estava fort i seguia prou bé el ritme...fios i tot tècnicament podia aportar algunes solucions que ells, més matussers, no coneixien...
Llargs de pedra...el que jo creia que serien spits o "burins" eren una mena de "pes" estranyes...una mena de pitons de cos circular o hexagonal clavats en forats mínims que es doblegaven en penjar-t'hi...l'artificial res tenia que veure amb la mariconada de saló a la que estava acostumat, cap ètica, cap estètica, simplement agafar-se, esgarrapar la pedra amb la bota, estirar de tot allò que et subjectava...fossin cordes, fossin tascons, friends, gel, humitat o fissura...era demencial...estavem escalant una Nose al cul del món quan jo mai havia passat de Montrebei o alguna tonteria al Midí o el Dru...la "L" seguia somrient però cansada, mesos de no fer res li passaven factura mentre jo anava hiperentrenat...ella seguia confiant en mi...i jo em seguia enganyant a mi mateix...

Vam superar algunes travessades amb cordes fixes podrides i desfetes, l'Alex encapçalava els llargs més compromesos, jo feia de portejador i pujava tremolant d'angunia o sobreassegurant-me alguns llargs més facils en lliure ( el concepte del rotpunkt va desaparèxer dels meus manuals de valors...simplement "pujava" i el lliure volia dir pujar sense treure els estreps...)...
Just abans del final algunes tirades fins i tot em van fer gaudir, tímidament el sol va aparèixer i vam poder escalar millor i sense guants llastres senceres a tot drap...el buit m'engolia cada cop més i la visió sobtada del gran i amenaçador fong glaçat que havia mirat d'ignorar fins aleshores se'm va menjar alhora que el sol es va amagar darrere els núvols que es convertíen una mena de fada maligna que ens embolcallava a ventades...
EL VENT... El sol era tant sols una mena de lidocaïna per atontar-nos, abans de la tempesta...vam arribar al damunt d'una mena de desferra metàl.lica anclada a la paret, una mena de màquina de Mad Max abandonada enmig del no res vertical del Torre...quan vaig arribar-hi ja gairebé no podia girar la cara al vent, milers d'agulles de gel se'm clavaven a la cara, i l'Alex em cridava sense que l'entengués...

Vam discutir, ell volia pujar, jo no, la "L" segurament no estava decidida però veient la meva inseguretat es va adonar del suplici que ens significarien aquelles hores de més, en un infern que possiblement tindria conseqüències letals pels tres...L'Alex estava obsessionat, jo tenia por, i la "L" era la racional...

"When you get here you can't give up man, it's there, we've came here to get to this fucking top...the rest is not important!!!! I wanna GET there, i don't mind about how we will get down, it's my third time here, and NOW it's my chance, i don't wanna give up again!!!! "

Jo volia plorar, tenia un nus inmens a la panxa, tenia fred , tenia terror, tenia pànic i la "L" tampoc ho veia clar, i sabia que aquell sonat era capaç de dur-nos al cim a costa del que fos..., però que potser no baixaríem..i que a ell no li importava però a mi i a ella sí, perquè aquell cim ja no era res comparat amb el Nadal que s'apropava, i els Nadals que imaginava després...

De vegades he cregut que no es tractava del que m'importava ella sinó de la meva por, i que tot plegat és una justificació de la meva covardia en aquells moments...de vegades em justifico creientq ue era un destí programat, que si haguéssim baixat més tard ens hi hauriem quedat els tres...Una mirada suplicant a la "L" em va confirmar que els meus ulls ja li parlaven des de feia hores, i que ella ja tenia la capacitat de entendre els meus ulls...vam votar i aviat érem una màquina triple de rapel.lar a tota òstia enmig de la tempesta.

Les cordes volàven a tot drap entre el vent, pujaven , baixaven, fimbrejaven, mai havia vist la muntanya en aquell estat, era demencial...L'Alex no parlava, jo mirava embogit totes les maniobres que cadscun dels tres feia, estava emparanoiat, tenia por i multiplicava per deu cada sistema, no volia que res se'm passes per alt ni que se li passés per alt a la "L"...volia baixar però volia arribar a baix sa i estalvi...A la tercera enganxada ja teniem clar que no podiem llençar les cordes, i el primer no rapel.lava sinó que el despenjaven a ell ( amb motxilla) i una motxilla com a contrapès. Fixava ràpid, estirava cinc vegades i ens deia que tot ok. Baixava el segon i mentre el darrer baixava avall, un de baix baixava amb una tecera corda auxiliar ...i repetíem maniobra...

El vent m'atordia, jo rebuscava un guant dins la meva motxilla, en una maniobra falsa m'havia volat el de la mà dreta i se m'estava quedant paralitzada per segons...em tocava el darrer i tenia uns minuts per, com mig adormit, intentar salvar els dits.

Mai sabré què va passar en aquells instants...de sobte vaig sentir uns crits al costat i la caputxa del gore em va deixar entreveure com les cordes s'aixecaven amunt sobtadament...encara no comprenia què succeïa...el meu cap no anava prou ràpid i el color de l'anorack que tenia al costat encara no em donava cap informació...i de repent una mena de coet de llum m'esclatà al cervell...una idea em va disparar l'adrenalina...al costat hi tenia l'Alex...primer vaig pensar que no, que al costat hi havia la "L"... però el seu tamany no deixava cap dubte. El meu subconscient m'enganyava, era com una injecció de morfina que intentava que no descontrolés més el pànic que m'estava guanyant de manera ineludible...el seu nom es va engrandir i accel.lerar dins el meu cap...no...no...no...NO !!! Encara esperava intentar entendre què passava quan les malediccións de l'Alex em van verificar el que no volia saber...els seus crits a la "L" s'ofegaven amb l'huracà i als dos o tres intents va callar, era un crit inútil que es perdia al vent, i va deixar de cridar-la per intentar controlar les cordes...jo encara no reaccionava, esperava potser...volia saber que la "L" estava a baix i que se li havien escapat les cordes en anclar-se a la reunió, en una distracció sobtada...no podia assumir res, veient l'Alex actuar amb aquella contenció que tant sols avui entenc...

De repent vaig adonar-me que l'Alex maniobrava per baixar avall, jo estava esporuguit, esporuguit i empetitit, incapacitat completament...no volia quedar-me a la reunió, no volia quedar-me sol, i sabia que si l'Alex anava avall em quedaria allà per sempre, inmòbil, paralitzat... vaig agafar-lo pel braç, aferrant-m'hi desesperadament en busca de un rescat emocional que no obtenia"I get down first PLEASE, let me first PLASE!!!!" gairebé somicava...ja no sentia vergonya de destapar la meva angoixa.

No podia rapel.lar, estava mig glaçat i no volíem que les cordes s'enganxéssin..l'Alex em va baixar...i a cada pitó que passava jo anava comptant ...set, vuit, nou...passava algun mosquetó i xisclava de rabia quan l'Alex enlloc de deixar-me xapar em seguia baixant...no ens veiem i em costava seguir la línia diagonal d'anclatges...si em baixava massa rapid em perdria en el buit i el vent...estava com encegat mirant de resoldre aquest problema i gairebé havia oblidat el què ens passava quan, de repent, em vaig trobar a la reunió, i amb la motxilla de la "L" que hi penjava...i ella no...no hi era...em vaig quedar petrificat...uns instants fins que l'Alex que em seguia baixant sense saber si era a la reunió, em va obligar a aferrar-me a la motxilla i anclar-me.

La motxilla estava abandonada enmig de la paret llisa , enmig de una paret inmensa que es perdía avall en l'infinit...sense la "L"...un lloc inhòspit, anònim i que mai ens diria què havia passat...

Quan em vaig adonar del què hi havia em vaig abandonar, i no vaig poder més, no vaig saber reaccionar fins que l'Alex m'hi va obligar...em doblegava sota el pes de la motxilla, plorava, les cames em fallaven, estava sotmès per la situació i a sobre n'era conscient...intentava controlar-me com podia i no ho lograva, intentava aferrar-me com en una mena de caire de la piscina i l'aigua em xuclava cap al fons...m'ofegava...m'ofegava de por i de desesperació...

"Please Oriol, relax, let try to get down plase, be careful, we MUST get down...!!"

I aquells ulls salvatges de cowboy sonat és l'únic que recordo d'aquell final...em va arrossegar com va poder fins al Bridwell, on vaig quedar-me astorat i abandonat fins el dia de partir, sol, desfet i confós,...l'Alex va parlar amb els equips de rescat, amb la policia i em va dir que ho arreglava al consulat...

Ens hem escrit dues vegades en 16 anys.

Vaig tornar a Barcelona creient que mai més hi hauria cap Nadal. Vaig despertar-me milers de cops a la nit...com quan un desperta d'un malson, no entenent si allò que has somniat és real o pura imaginació...la distancia en el temps i la intangibilitat dels records sense altre material que cartes perdudes en la memòria són un tel blanc que ha anat fent cada cop més difoses les esperances perdudes, com una atmosfera lletosa que endolceix l'amargor, que esmorteix la inmensa realitat de cada dia davant una ínfima irrealitat d'uns fets que vull oblidar i no puc...ique necessito exorzitzar d'algun arxiu perdut dins del meu cap...de vegades intento enganyar-me relativitzant la importancia d'una relació fugaç i d'uns fets on la muntanya va manar...de vegades puc...m'ho amago sota la closca de normalitat i puc, sense cap problema...Però cada Nadal tots aquells i aquelles que van ser amb mi algun dia i que avui desfilen pels meus records com fantasmes ignorats, retornen en algun moment concret i em miren des de la distància del no-res.

Jo els miro també, i els veig tant anyorats i inconscients de la realitat com jo, i segurament també tant contents de saber que aquells que ara em rodegen omplen amb escreix i alegria el buit que cadascun d'ells han anat deixant, proveïnt-me d'una felicitat i amor que només jo, des de la meva irrellevant soledat, gaudeixo...

Els avis, la Roser, la "L", el "X", la Rosa, l' "E"...de vegades la vida es fa estranya quan el temps t'arrabassa algú que apreciaves i trobes a faltar...

I només aquest amor infinit m'ajuda a superar el dolor infinit...