La manera més bonica de arribar a l'èxit és creure cegament en ell...i a pesar que les persones recordem o som recordats només pels èxits ( no pels fracassos), aquests fracassos són la manera més instructiva de consolidar els assoliments i de fer-los més retributius encara...
Les coses no sempre surten com vols quan vols, però si a pesar del fracàs segueixes volent arribar allà on vols, en algun moment hi arribes...mai és massa tard...
Les coses no sempre surten com vols quan vols, però si a pesar del fracàs segueixes volent arribar allà on vols, en algun moment hi arribes...mai és massa tard...El 1992-1993 vaig conèixer el senglar, el 2010 el vaig acabar de liquidar. Aquesta paret és ultraquilitativa, i les seves vies mai deixaràn de posseïr la meva motivació...de nou, com a un camí cap a altres estats del poder, el mur desplomat del senglar marca la ruta a seguir...
Amb el cos marcat per l'entrenament "piraña" que em mosega cada fibra i em deixa rebentat, retorno a vies conegudes per motivar-me, per gaudir del sol i les amistats i per sentir la sang com, a pesar de l'esgotament, bombeja per les meves venes...
A la foto ( crec que ja penjada abans) EL CRUX de VIATGE IMAGINARI ORIGINAL( 8a), una via molt bona ( i curiosa) amb dues parts ben diferenciades, un 7c de via i continuïtat, i un curt 7a de bloc...el 94 vaig intentar-la i la vaig deixar...em faltava tot ( conti, bloc, nassos per fer el crux obligat volant a dalt de tot...)...el 2010 la vaig encadenar, amb els amics, la familia i els anys amb mi. Gracies al Luichy tinc aquesta foto, que és el resultat de aplicar sempre la il.lusió de Gepetto...
A sota, amb la PICAZO al POLLEGÓ inf ( "A3"-Vº) a l'hivern del 2005-2006. A pesar de les tempestes, que feia 5 anys que no pedalejava i tot plegat, vam acabar la via...el company que aleshores tenia, i que tant va creure en que es podia pujar per allà en aquelles condicions, aquest 2010 segueix lluitant contra el seu CRUX...i se'n va sortint...perquè creure en les possibilitats és sempre el pas inicial per assolir-les...endavant bow!!!
17 comentaris:
Bou, aquesta foto de la viatge és MOLT bona!
Doncs res, comença un altre setmana de resina i dolor jejeje ànims a tots els que ens hi deixem la pell!!
Especialment la dels dits eh?!
JA podeu anar ben descansats pel finde...jo torno a pujar allà dalt segurament, crec que filmaré la BENPETAT o la SPRINT...i de passada a veure si la reencadeno!
Un video teu o del Jordi tampoc estaria malament
Ja diràs!
jaja, quines coses, a mi no em filmis que em moro de vergonya. Pero aniré a provar l'sprint i si necessiteu ajuda allí estaré encantada!!!!
oks!
JA GESTIONEM OK?
I dis-li a l'Stif que empolli durant la setmana i s'apunti al festival !!!
siawwww
espero que funciona, tu efecto pygmalio - pero supone muchos esfuerzos de todas maneras...
La escalada és un esforç, igual que la vida, i tant de bo la vida s'arreglés només amb desig i esforç.
Quan és només UNA VIA MÉS , simplement cal insistir!!! La intensitat del plaer d el'encadene es mesura en la intensitat del desig d'obtenir-lo...segur!!!
Ostres Uri, ets el puto Pullitzer dels blogs, per sort per nosaltres escales tan be com escrius
Salut i força
Nacho
Ei bow, que m'inflaré com un gripau!!!
Si hi ha res de bo en l'escalada, e´s que en molts aspectes et posa a lloc, i el que més he après a entendre, especialment els darerrs anys, és que sempre hi ha gent molt forta, que cal entendre que la progressió és un camí personal i que admirar, respectar i apendre forma part de tot plegat.
Hi ha dies que em poso trascendental, i altres que és pur catxondeo...però en el fons tot és el mateix, el bon flow de poder compartir aquesta vida curta que tenim, amb bons col.legues, coneguts i gent que vas trobant i amb els quals rius i vius...i no cal gaire cosa més, la resta són detalls no?
Ah, i que l'amic que tinc malalt es curi, que les bones vibracions l'ajudin i que en poc temps poguem seguir trepant i gaudint del sol a MOntserrat!!!
Una abraçada bow, i gracies per llegir-me, a veure quan ens veiem i sinó a gaudir de les ones (*)!!!
(*), si no fos climberu SEGUR que seria SURFERU...fijo!!!
Si senyor només la perseverancia i la lluita són - a vegades - les úniques eines que ens permeten aconseguir quelcom pel que lluitem. No donen duros a quatre pessetes.
El bloc ja lhe divisat des de la seva variant, sembla dur. Pero res tan dur que lluitar per la vida.
Carpe diem !!!
"A muerte" amb la vida bow...que només n'hi ha una...
M'ofereixo per ajudar a fer vídeo (ja que donada la meva espectacular forma física d'últimament serà l´'unica cosa de profit que podré fer al senglar!!!)
Apa, ens veiem a casa!
Ceci
OFERTA RECOLLIDA, LILA...
Em pillo jumars? hehehe...
Deu ser que m'identifico amb la teva recerca expansiva de totes les possibilitats...
Quants poden conjuntar empenys tan poc similars (en aparença) com el del Senglar i el de la Picazo?
Deu ser cosa de les ganes indeturables que dius.
buena foto niño! Vaya momentazo!
Tengo ganas de subir al senglar a hacer uns fotos, pero ando capadito de tiempo!!!!
Un saludote!!
Jordi: de vegades ho he entès com a passió, de vegades com a ànsia...el cert és que si els dies fossin de 48 o 70 hores, també me'n mancarien...ostres...
Carles: A l'hivern, les postes de sol a tota la base d'agulles ( xincarró, Agulla fina, i SENGLAR en especial, aporta unes llums BRUTALS i inigualables. L'altre dia comentàvem que si bé per l'escalada hi ha una "forquilla horaria" limitada ( hi ha tanta llum que distorsiona la visió correcta dels peus a mesurq ue va cambiant i tal i com et vas cansant les preses de peu "muten"), a nivell estètic és una passada!!! JA tardes! PD: models i modeles no te'n faltarien, sempre hi ha penya i si et cal fes un toc!!! deeew
Un dia, en Kurt Diemberger, a La Panxa del Bou, va dir:
"L'energia d'un fracàs et portarà a aconseguir un èxit que no t'esperaves"
Ànims Maluta.
En MALUTA, el GUILLEM MALET, va morir el 10 de MAIG...
No sempre la il.lusió deriva en èxit...però no vull oblidar que la seva il.lusió va ser el motor de tantes coses que sense la mateixa no haguéssin edevingut.
La vida i la mort depenen de molte coses que mai podrem controlar, i per tant només en aquelels en que podem influir que hem de aplicar la maxima il.lusió per arribar on volem.
Mai dubtaré que en MALUTA sempre m'ha admirat per, realment i amb la seva curta edat ( 25) ser de les persones que he conegut que més han lluitat per les seves il.lusions i destí, sol i acompanyat.
Crec que fins i tot sabent el que li esperava al final, va afrontar el darrer tràmit amb bon estil, el puny tancat i el polze aixecat...tope clàssic.
Ja no ploro quan penso en tu bow...quan escric només una miqueta...vaig millorant bow...amb il.lusió...
Cuida'ns,,,
Publica un comentari a l'entrada