Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimecres, d’abril 20, 2011

Post a 30 anys...el secret dels pares...

Quan pensis que els ulls del meu cos físic no et tenen en compte, no et preocupis...quan et pensis que no te faig cas...no pateixis...no és cert.,, t'estimem tant!!!...és simplement una màscara que duc per ser qui he de ser.


Però en el fons som iguals..només que jo sóc més vell, i prou...quina sort que tens petitó...si ho sabessis!!!! Et queda molt més temps per davant i la sort no és tenir experiència sinó el temps per adquirir-la...que no t'enganyin, els grans som uns ressentits envejosos que ens sap greu no tenir el vostre temps per davant...


Perquè dins meu hi ha una altre "jo", el "jo verdader" que sí que guarda els resultats dels verdaders sentiments i experiències junt amb les ganes i les aversions al que realment m'agrada i no..., és aquell "jo" que romàn callat, avergonyit per haver perdut el control real de la meva vida en el moment en que em vaig fer gran, vaig madurar i vaig adquirir responsabilitats, deures, drets i obligacions, en que vaig llençar-me de cap al torrent de la vida adulta... ell, "aquest jo", no em diu res per recança a reconèixer que, en el fons, ha perdut temporalment. Però també sé que, és ell qui, quan ja no em quedi res a amagar, o dissimular, quan ja sigui vell, tornarà a explicar-me com jugava de petit, el perquè de les meves pors, els meus temors, i tots aquells sentiments pràcticament instintius i innocents que té un infant que es va incorporant a l'existència...aquells sentiments que quan els sento em saben greu però en el fons són el que realment sóc...l'ésser lliure i voraç que era quan no estava subjecte a les normes ni a les voluntats del món que m'envolta i em condiciona...

Segueixo sent ell, i seguim tots sent aquests "jo"...per això somric a pesar de qualsevol problema o victòria...


La vida és complicada fill... Dins la màquina mecànica i descontrolada que és el cos hi ha un ésser còsmicament minúscul que té consciència i que modela la seva visió i accions en base a l'entorn...però inclús darrere aquest ésser, encara hi ha el nucli, el verdader, l'infant que ha crescut i s'ha adapatat, en part. He descobert que és qui realment som...

És per això que quan et miro, quan et renyo, quan t'acaricio i et faig petons, quan m'atabales, quan no tinc temps, quan en tinc al damunt i ric de com de pallusset ets, quan em faig el valent si t'espantes...en el fons...també sóc una màscara...i no has de patir perquè t'entenc, però no t'ho puc dir perquè sinó mai apendries que per sobreviure has de créixer davant del món, no només dins teu...i simplement sóc algú igual de perdut però que fa més estona que sap que s'ha perdut... i s'hi ha acostumat i he après a saltar...i em faig el segur perquè tu et sentis segur.

No pateixis doncs, que t'entenc, perquè alhora m'entenc a mi mateix...SOM DOS INFANTS ESPANTATS I CONTENTS ALHORA, la vida no deixa de ser una novetat contínua, un dolor continu, un plaer continu...

Em faré el xulo perquè tu puguis espantar-te una mica i venir corrents a que t'aculli, i així anem tirant...i quan algun dia llegeixis això i t'hagis de fer el valent davant del teu nano no t'avergonyiràs perquè, dins teu, sentis aquesta emoció, entre pavor i desfici, que la vida ens provoca...se'n diu INCERTESA i encara que et sembli que els altres tinguin les coses tan clares, no t'enganyis, estem tots iguals d'espantats, per això el món és tant difícil...


Si mai t'enfiles a les muntanyes, o fas quelcom que t'agradi MOLT i MOLT, veuràs que, a estones, aquesta por marxa, i queda la felicitat de estar nedant en moments de plaer absolut, on ja no importa la resta, i que l'infant que duus dins esta gaudint de una mica de llibertat enmig d'aquest caos vital en el que viuràs...és així...! I aleshores entendràs perquè de vegades el papa volia enfilar-se pels llocs...era per això, simplement, com quan tu ara jugues...jo seguia sent un nen...i volia ser feliç a pesar de la vida...

I algun dia et passarà el mateix..i serà normal Nawet, tranqui que serà normal...ara espanta't, i riu quan faci el pallasso, és el que toca i hi tens tot el dret...petit !!!! No pateixis...

13 comentaris:

Lila ha dit...

Segur que aquest consell d'aquí uns anys te'l agrairà... D'altra banda, si aquest és el secret dels pares, imagina't el secret de les mares, que a més a més de fer-te el segur per que ell se senti segur, ho has de fer també pel pare... és una mica complicat però alhora insubstituible oi?
Com ell encara no ho sap fer ja ho faoig jo per ell, gràcies pel post ori...
Ceci

nenivan ha dit...

gran post nanu, els que sóm pares ens sentim perfectament identificats amb les teves paraules.
Endavant company i que no parin aquestes paraules de saviesa que periodicament ens vas enviant.
Gran exercici de reflexió.

Salutacions des de casa del nenivan, la nenajudit i la nenaarianna.

TR ha dit...

hahah...nenivan...quina "escola" més gran que teniu muntada!

Salut i una abraçada!

Anònim ha dit...

Precioso. Me encanta leerte, sigue así !

en Girbén ha dit...

Avui tocava "...i vida"; quan l'arnés no serveix de res -com bé indiques.
M'has fet recordar quan li deia al meu Oriol: Nano, avui tinc ganes de fotre't una "xarla"!, i ell corria a posar cara de Vols dir que cal?
Ara que ja és adult la nostra comunicació es fonamenta en conyes i ironies... Què més es pot demanar?

"PACA" ha dit...

...i gracies a les mares,els pares podem escalar.

Grant post !,el faré servir,,,zenquiuu.

Lila ha dit...

Ostres Paca quina sabiesa en les teves paraules, com deia aquell... "Ho sento, però algú ho havia de dir!!"
Gràcies per enrecordar-te de nosaltres!!!
Ceci

Rehtse ha dit...

M'encanta aquest "jo" del que parles Ori.
Jo no sóc mare ni pare, potser algun dia seré totes dues coses, o només una o potser cap. Però continuaré jugant a ser una nena en el món dels adults i tot i que molts diguin que no ser que vull, tinc clarisim el que no vull, i per això intento escollir totes aquelles coses que em fan sentir feliç del món caòtic i ple de normes del que parles. Perquè les nostres llibertats, les nostres pors, els nostres sentiments no existirien sense la gent que ens fa costat i ens estima. Crèixer és compartir.
Un muuaks pels tres.
e

Pekas ha dit...

Buuffffffffff... gallina de piel...

No vaig tenir pare... i no crec que tingui fills...pero gracies...
i tens tota la raó.. estem una mica ben espantats... peró gracies als moments que compartim amb els nostres...el camí queda una mica més iluminat..;-)))

TRanki ha dit...

ostres PKS, elq ue comentes és ua altra visió del tema..molt diferent, sens cap dubte i que segurament dóna per pensar de una manera també diferent.

En els darrers dies he compartit molts moments amb el nano,m i d evegdae sme n'adono que CAL, per entendre'l i entendre'ns...i alhora que "solo sé que no se nada aunque ahora sé un poquiyo más"...;p

Salut!

LILA: Mare no n'hi ha més que una..i algunes valen per quatre..sens dubte!!!

PACA:...amb les "expes" que fas i amb una productivitat semblant o superior...fijo que almenys tu vals per dos pares, i mig...( el plus pes i alçada esperoq ue no compti que sinó em deixes pel terra bowwww!!!)...;P

Esth: hehehe...hi ha una cançó de la MALA MARIA que diu "sólo hay cobardes y cabrones"...crce que els cabróns també són covards i no ho volen reconeixer, per això fan mal...la verdadera valentia és reconeixer que tenim por i afrontar-la...Ser nens, entendre que seguim sent-ho segurq ue ens ajuda si més no a entendre els nostres...ens veiem a la partyyyyyy! %D

GIRBÉN: ens queda pendent una copa de vi i una conversa de pare sencer a mig pare tirant a quart o terç...els bons consells sempre valen el triple...

Anònim@: gracies !!!

Anònim ha dit...

Gràcies per la reflexió Oriol. Em reservo el dret d'utilitzar algun tros del teu post. Citant-ne l'autor of course.
Ferraniki and family.

TR ha dit...

Tot teu Ferran, només faltaria!!! Una abraçade a Lleide!!

TR ha dit...

NAwet

Si mai llegeixes això, que sàpigues que quan dic que escalar m'AGRADA MOLI i MOLT nbo significa pa que m'agradi més que estar amb tu...és com quan jo et demano un petó i estas veient els dibuixos animats o corrent amb la pilota...simplement...

De vegades, seguir sent nens és deixar-nos absorbir per allò que ens dóna intensitat i en canvi trobem a cas el descans esprés d'aquesta intensitat...simplement.

En el fons el que també em fa por és admetre que l'amor que un té pels seus el pot arribar a col.lapsar, a anular...com si et passés també a tu...

Juga i mira els dibuixos que jo ja sé ue qan tens un segon penses en nosaltres...i nosaltres amb tu...