Mai sabré si les calmes són espais entre tempestes o les tempestes espais entre les calmes...importa?
Quan començo a escalar patint per els núvols que hi ha a l'horitzó entenc que és absurd...sempre hi haurà núvols i l'important potser és concentrar-se en la paret, en gaudir cada llarg...i ficar-s'hi si vull saber què hi ha damunt, que amaga cada esperó...els núvols sempre són una excusa dels covards..?
Quan arriben els dies de descans m'angoixa l'inactivitat perquè crec que el temps se m'escola inutilment i he de fer un esforç per reposar, per dedicar estones a allò que equivocadament crec secundari o un simple farciment de la meva vida...
UN dia passejant pel bosc em va ensenyar com de efímer és tot i alhora, recordant tardes inacabables de jugar entre els arbres de Gualba, com de llarga pot ser una vida si se sap aprofitar...vaig saber perdre una bona estona simplement gaudint cada instant, cada respiració enmig de aquell verd que gairebé marejava de tant bonic, enmig de aquella munió de vida en la qual la meva era simplement un petit ingredient sense massa importància...
Mai sabré si són calmes o tempestes...igual l'important és tenir la inmensa fortuna de estar-ho pensant i que, en el fóns "són", per damunt de tot. El millor de la vida és estar viu...
4 comentaris:
Saurí és un nom tan bell! Exactament el nom d'aquell que procura endevinar l'existència de coses ocultes.
I a aquest Saurí de la Vall d'Àssua el cimegen les carenes dels Altars... Què més podem voler?
Pau, simplement...i que aquella inmensa verdor segueixi així pes segles...
Jordi, vaig veure alguns dels teus videos i quan vaig ser allà vaig pensar en aquest...disculpa'm si et sents plagiat en la idea...més que un plagi és una inspiració...gracies
Al principi inquetant, després es fa més tranquil...un lloc bonic (?)
Una de las cosas más dificiles.. aceptar y disfrutar con el no time..no space.. no hacer ..simplemente ESTAR...
Dejar de hacer... para simplemente ESTAR... y vivir con ello... aunque lo que nos aporta ese ESTAR... nos muestre incluso aspectos de nuestra "sombra" que no nos apetece conocer ... pero que forma también parte de nosotros...
Al final la vida.. como decía el sabio, no fué "creada" para entenderla.. sino para vivirla...
;-)))
En algunas ocasiones, creo que nos sobran los pensamientos.. incluso si me apuras... hasta los sentimientos... y no nos permitimos el puro y simple instante del ESTAR...
Aunque si poco a poco, vamos tomando consciencia de ese camino y de esos instantes.. es que andamos en el buen sendero..;-)))
Publica un comentari a l'entrada