Rafa Comino

Baixava corrents per les escales, encara xarrant de cantos, com si fos ahir, com fa 20 anys...20? hahah, quan el vaig veure aquella nit, ens va demanar foc just abans que els verds ens fotéssin fora dels "porxos", i després de sobre el restaurant...vam anar a dormir tard, i sobretot perquè entre birres i porros xerràvem d'aquell "lolet" que el Rai em va dir que estava ultrafort...crec que teníem 15 o 16 anys, i ell també...

Van passar els anys i vaig fer algunes d'aquelles vies, i també alguna en solo...i fins avui en dia encara flipo de com aquell bou es passejava per la roca d'aquella manera...

A St Benet, de manera discreta, s'ha encadenat la LUCKY, la ENTRELASCEJAS, la PARANOIES, la BASTARDO i altres en Solo, però aquest video dóna una idea de la FLUTANSIA amb que el Rafa levitava per la Sesión.

La Setmana passada vaig estar de nou en aquesta via i al.lucino del TRIP que deu ser fer-la en Solo...inhumano...quan coneixes els cantos al detall t'adones encara més de com de sobrat va...es salta TOTES de les ajudes i tanca a mort a cada presa cons i fossin baranes...

Aprenent i descobrint

De vegades sembla que tenir un blog et permet de "mostrar" al món allò que tens, que penses o que saps...potser si?

Potser és cert que tinc el sentits, igual penso que serveixen per alguna cosa, i avui, repassant, he après a saber que no només és unidireccional, i que gracies a aquest blog he conegut persones i he apres i descobert coses que d'altra manera m'haguéssin passat desapercebudes...

Una peli d'escalada que em va impactar i em va fer reflexionar va ser "FIRST ASCENT" ( SENDER FILMS) de Peter Mortimer


Si enteneu l'anglès paupèrrim del Didier Berthod, veureu que el seu discurs, per il.luminat o crèdul, no és tant absurd, i en certa manera connecta amb el dels altres escaladors que accepten un moment de glòria a canvi de tant esforç com a quelcom que els fa conèixer millor els seus límits i el seu interior...és simplement el joc...

I també, GRACIES AL FERRAN, recupero una banda que tenia al més remot dels meus records, i que forma part de aquesta pel.lícula i jo no ho sabia.

Avui és un dia bonic, amb sol i poc fred...



I la música i la lletra d'aquesta bonica cançó m'omple de agredolça felicitat...joder que bonic és estar viu , i poder escalar muntanyes...

"The Skin Of My Yellow Country Teeth"

Once - The dogs have quit their barking
"Son," - my neighbor said to me.
"Know the emptiness of talking blue
the same old sheep."
Run - I'll do no more this walking
Haunted by a past I just can't see
Anymore
Anymore

But let me tell you I have never planned
To let go of the hand that has been
Clinging by its thick country skin
To my yellow country teeth

Far - Far away from West Virginia
I - Will try on New York City
Explaining that the sky holds the
Wind the sun rushes in and a child
With a shotgun can shoot down
Honeybees that sting
BUT THIS BOY COULD USE A LITTLE STING!

Who - Will get me to a party?
Who - Do I have yet to meet?
You - You look a bit like coffee
And you taste a bit like me
How - Can I keep me from moving?
Now - I need a change of scenery
Just listen to me I won't pretend to
Understand the movement of the wind
Or the waves out in the ocean or how
Like the hours I change softly slowly
Plainly blindly oh me oh my!

Coincidint amb un dia fanàtic a STBENET publico, aquest cop al 100%, l'ascenció filmada pel SANTI de TRINITATS, de l'UNICORNI a l'ELEFANT.

Mai em cansaria de fer aquesta via, sens dubte una peça sublim de l'obra de l'ALSINA, una via única a StBenet i a Montserrat. Suposo que de gustos cadascú té els seus, però en els anys que he escalat les vies van i vénen...els escaladors som molt "enamoradissos" i ens costa poc que una via bona ens posi fanàtics i sigui l'epicentre dels nostres somnis...però, UNICORNI, a pesar de tot, dels anys, de les vies que he fet, és i serà aquella via que cada cop que l'escalo és com el primer dia...simplement una ruta perfecta.

20 metres de resistencia, 20 metres de conglomerat sublim, 20 metres de viages entre xapes, totes allà on toca, 20 metres per gaudir i lluitar, del primer al darrer, amb l'ambient aeri i brutal de St Salvador.

Unicorni al 100%...Gracies Santi, bow un plaer...

THE PROPHET

Un pas endavant en la escalada de dificultat, un visionari, un escalador criat en el trad-hardgrit i el bloc, que l'exporta a la gran paret del Capitan...

LEO HOULDING ha trigat 9 anys en obrir i encadenar la seva ruta en l'estil més pur...sense la pressa ni l'ànsia d'èxit de molts aperturistes que necessiten resultats ràpids per tal de justificar el seu alt rendiment.

A CELIAVERN sempre estem oberts a totes les disciplines i entenc que cap és millor que les altres..m'agraden totes...però quan cal treure's el barret s'ha de ser prou objectiu per reconèixer que aquest escalador ha fet un pas endavant en l'escalada...coherencia i fanatisme...

Psyche II Teaser - The Prophet from Posing Productions on Vimeo.

Coses a fer a un país de roca quan un té febre...

Per exemple buscar entre les desenes de versions ( covers inclosos) de una de les millors cançons de la història, a veure quina em mola més, apendre la lletra, i intentar treure els acords de guitarra. esganyitar-se a tocar-la i acabar amb més mal de cap i més enregollat...

La mare em va comprar un casette doble de DYLAN i THE BAND, aleshores, enlloc del dels PECOS...sempre li estaré agraït...un petonàs mare...

Aquí una versió dels HEPSTONES de "I SHALL BE RELEASED"...passen les dècades i encara és un tema que em posa la pell de gallina i m'eleva a universos de llibertat i benestar...que curiós.

They say ev'rything can be replaced,
Yet ev'ry distance is not near.
So I remember ev'ry face
Of ev'ry man who put me here.
I see my light come shining
From the west unto the east.
Any day now, any day now,
I shall be released.

They say ev'ry man needs protection,
They say ev'ry man must fall.
Yet I swear I see my reflection
Some place so high above this wall.
I see my light come shining
From the west unto the east.
Any day now, any day now,
I shall be released.

Standing next to me in this lonely crowd,
Is a man who swears he's not to blame.
All day long I hear him shout so loud,
Crying out that he was framed.
I see my light come shining
From the west unto the east.
Any day now, any day now,
I shall be released.

La mirada de la Gasela Thompson

Em desperto...tinc fred, molt de fred...i la cara em crema...no em sento els peus ni les mans...no em puc moure, no sé on sóc...no sento cap soroll, estic enmig de una mena de no res que m'envolta, m'embolica i em xucla l'energia, enmig de una mena de sopa somorta que anula sorolls i percepcions...i el cor em batega ràpid quan m'adono que no controlo què em passa, i la respiració esdevé una mena de panteix...com si m'ofegués...

Paralitzat, intento moure el cap, i en no aconseguir-ho intento moure els ulls, intento obrir-los desesperadament i tampoc puc, no tinc força a les parepelles, al coll per moure'l, no tinc ni força a la gola per gemegar...puc pensar, però no puc fer res més, i la manca total de cap referent m'impedeix reaccionar...?

Crec que ploro espantat, no trist, però és només un sentiment, no una sensació, em sento oprimit pel que em cobreix i alhora, des de dins, una punyent i dolorosa angoixa em col.lapsa i m'apreta el pit...i a poc a poc el temor s'apodera de mi, quan m'adono que, a pesar que no sé què m'està passant, percebo un perill, o , pitjor encara, dedueixo que potser el perill ja s'ha desencadenat i ha passat quelcom greu...

Sento la estranyesa d'aquella tarda del 1989, a Vilanova, quan em vaig mig despertar, cec, palpant la sang que em rajava del crani absolutament obert de bat a bat, i em vaig adonar sorprès que m'havia colpejat una llastra...i a pesar de tot aleshores no vaig tenir por, ni tampoc quan em despertava, mentre em baixava en J.L a coll, i sentia que em feien el boca boca i em tornava a desmaiar...m'estava morint? Aleshores no ho sabia, i aquesta incertesa és al que ARA reconec, i, tants anys després és aquesta sorpresa repetida que ja conec, la que ha ences la metxa del pànic...el pànic que no ha esclatat, però que sento que m'envaeix...intento tranquilitzar-me...

Estic a l'UVI? Estic sota un allau? M'ha vençut la hipotèrmia? He caigut en algun lloc i estic inconscient?

Faig un esforç sobrehumà i crec que puc obrir una mica les parpelles, i en aquell resquill de llum tot és blanc...però veure almenys quelcom desperta els meus sentits en cadena, sento el fred, com el cos em tremola i com l'esquena està recolzada en algun lloc...humitat...un quiròfan? Veig cares al meu voltant, no són metges, encara no les reconec...intento inultilment situar-me.¿Estic dret? Assentat? Recolzat? Estirat? Dins?A l'exterior? ?
Al.lucino de com pot desconnectar el cos de la ment, és com quan queia al buit a Castelldefels i tenia temps de fixar-me en la corda que s'escorria pel vuit de la meva companya, mig inconscient, que simplement m'havia deixat anar enmig de la pluja de pedres que ens va tocar...o a la Plaça del Diamant, quan sentia els cops sords que em propinava aquells colla de skins, sense fer-me ni el més mínim mal ( aparentment). Sentia sorolls opacs mentre em feia una bola, mentre em cruixien les costelles i l'esquena i jo tant sols buscava, anestesiat al dolor, una sortida, un forat cap on escapolir-me...

UN FORAT!!! LA LLUM? Veig en la llum, que els meus ulls perceben la resposta a la incògnita que m'aterroritza, segueixo obrint-los, i estic rodejat de persones que xerren, que em pregunten i jo no els puc contestar...intento que els nostres mirades coincideixin, però n'hi ha tants que quan sóc capaç de fixar la vista en qui esta parlant , un altre ja li ha pres la paraula...em marejo quan moc els ulls, em vénen les mateixes nausees del 89, i aleshores en vaig apendre, quan em marejava m' abandonava i perdia el coneixement, tot es tornava fosc, i només venia la llum de nou quan sentia cops al pit i un aire estrany i caòtic que m'inflava sense que jo respirés, i la cara del J.L, i la foscor i el fred, i la nàusea de nou...he d'aguantar! No puc abandonar-me o no me'n sortiré...

Crec que estic en una banyera, crec que l'aigua era calenta però s'ha refredat, crec que els qui m'observen és com si no em veiéssin perquè jo sento els meus gemecs i no entenc perquè no em fan cas...potser ja sóc mort? is fos mort no tindria fred, si fos mort no veuria tot això. És així, i en certa manera no sé si em fa llàstima o em tranquilitza. Quan mors tot acaba, com a Terminator, desconnectes i ja està...en una època em va perseguir un terror sublim quan va morir la Roser, el terror de saber-la indefensa en algun lloc on ni jo ni els seus la podríem protegir, soleta, abandonada, inconscient del seu destí que no comprenia i alhora encara menys entendria...sentia l'angoixa del seu desconcert, de la foscor on devia estar...fins que no vaig entendre que darrera no hi ha res, em despertava suant a les nits, em mirava al mirall i plorava, intentant que m'escoltés, que em cregués i que la pogués tranquilitzar...

Si hi veig no estic mort..potser en coma? Respiro per mi mateix, no veig aparells, potser imagino que estic així i en realitat estic en un altre lloc? Davant meu tinc amics, sé que ho són però no els reconec, però el seu to de veu m'és familiar, i en certa manera és el primer senyal tranquilitzador des que m'he despertat...enfoco, crec veure una noia, juga amb un bebé, que s'assembla a l'Arnawet de petit, però tots els petits s'assemblen..de fet l'angoixa de perdre'l, com havia perdut la Roser, m'empaitava aleshores, i veia nens al carrer que s'assemblaven al Nawet, i encara que no cregués fermament que ho éren ( per si de cas) fins que no els veia clarament i descartava la meva paranoia, no deixava d'acostar-m'hi per assegurar-me'n.

Tremolo, sento picar les dents, sento contraccions espasmòdiques dels braços i del pit, se'm gripa la mandíbula, i el coll, és com si em fés mal tot de sobte...reconec aquesta sensació quan l'adrenalina és assimilada, quan el cos deixa d'estar alerta i després de l'accident les ferides ja no són una imatge neutra sinó un fet... però no veig cap ferida..intento moure el cap ( m'havia oblidat!), com a Benàs, després d'abandonar per enèsim cop la Narayan, quan vaig baixar 300 mts de cop amb el petate a l'esquena, relliscant per les plaques llises de la glacera i prenent consciència a cada m/seg2 que allò s'acabava...vaig escoltar un cop brutal, pols i grava al meu voltant...i sota el petate, no sabia si estava sencer...vaig esperar un segons...respirava, almenys era un bon senyal...un cop expandida la caixa toràcica, vaig intentar moure les mans, després les cames, i finalment el coll..em vaig treure el petate mentre el Kike baixava al.lucinant que hagués sortit sencer de la caiguda...

Ara no, no em puc moure...merda!!! Aleshores potser sí que es greu...Mai heu omplert un got de tub en una aixeta i heu observat com es va omplint sense tancar-la, esperant el moment que sobreeixi i mulli la mà? És una estupidesa, però de vegades m'he quedat embadalit imaginant com deu ser estar al Titànic i veure que aquell escenari , que tant segur ens sembava, és engolit pel no res gelat de l'aigua que ja fa minuts que envolta el vaixell que es precipita al fons, aquells darrers minuts i segons...no hi ha res de romàntic, res de tranquilitzador, res des d'alliberador en veure la parca com s'acosta mentre estàs lligat de mans i peus i no pots fugir...aquella incommensurable tristesa que puja dels peus al cor, que et fa fallar les cames i que encara que no puguis plorar fa que ànima i cos s'abandonin fins al límit de no reaccionar...una merda que ets feliç!...UN merda que et resignes...

I ara em sento així, colmat de buidor, simplement conscient que no em puc moure, que poster ni em veuen, , que segurament allò que em passa és pitjor que dolent..que no sé on sóc ni on no sóc...que potser ni hi sóc

CONDEMNA, NEGACIÓ, TRASLACIÓ REFLEXIVA,CULPA...el primer instint és buscar un culpable. i quan et culpas inmediatament no accepar-ho i intentar rebobinar per culpar a algú altre...perquè no m'ajuden? Què fan que no em socorren? Veig les seves mirades, no les entenc, no sé si m'interroguen, o si m'observen, si em miren, no sé ni si em veuen...al principi els odio, odio totes aquelles línies existencials que m'han dut en aquells punts sense sortida dels quals he escapat al darrer instant, culpabilitzo aquells factors que m'han fet anar lliscant cap a destins letals que tampoc no sé perquè he evitat just al final...de repent em nego a mi mateix, a la meva reflexió, i trasllado tota aquella rabia envers mi...és com al contrari del que altres vegades m'ha succeït, generalment m'enrocava en negar la meva responsbilitat i fugia pel cami fàcil de imputar als altres el meu destí, o al mateix destí unívoc...com si tot estés escrit, o fos responsabilitat de una intenció, dels quals els altres són instruments, conscients o no...

Però no, si estic així ho dec haver fet jo...què he fet? No ho sé, intento recordar, i igual que no recordo la pedra caient-me al damunt ( a pesar de haver avisat al de sota abans de l'impacte), no recordo el darrer minut abans de la batalla campal del Diamant...tampoc recordo massa les imatges del Kadett volant pel talús amb la Lila i jo a dins, cap al buit...però sí el desencant, la pena...simplement recordo sensacions, sentiments...és el que queda, tot allò dolent o perjudicial el cervell ho esborra i només en queden estímuls inconnexos que lliguen l'experiència en base a un spark letargitzat que romàn amagat al més profund del cervell...ho sé perquè m'ha pasat sempre, des que era un petit...

Ara no tinc cap record, i per tant me n'ha passat una de molt grossa...merda, merda i merda de nou...em poso encara més derrotista però alhora m'esperono a fugir...intento donar cops, em convulsiono, no em surt cap crit, com la cabretes que encara intenten saltar a pesar que el puma, el de cada migdia, ja els ha fotut la primera mossegada...que estrany observar dia rera dia, any rera any, dècada rera dècada, mentre paixes el bistec al sofà, embadalit, la cruesa de la natura i el destí d'altres éssers, i no pensar que algun cop et pot tocar a tu..., ...fa 30 anys que veig als nyús ofegar-se i ser devorats pels cocodrils al serenghueti, que intenten creuar igual a pesar que cada temporada pillen igual des de fa milions d'any ( són imbècils o han acceptat el seu destí???), ja ni recordo des de quan les Gaseles Thompson reboten pel terra a 120 per hora mentre el guepard exhala, esgotat, cagant-se en la mare de la gaseleta, per haver-la parit tant veloç la filladeputeta, que a pesar de ser un nadonet li ha donat massa feina...o a la zebra que observa resignada, des de lluny, com els lleons devoren al seu fillet just nascut...nosaltres som com ells...m'ho deia aquells soldat que havia estat a Kosovo i a qui vaig entrevistar per una feina a Madrid...ells ja estava en un costat perdut, i tampoc no el vaig validar, ni l'he oblidat...vaig ser com una zebra resignada, i ara jo sóc com la gasela...i dec tenir la mirada, incrèdula i potser astorada i perduda d'aquella Gasela Thompson que s'havia abandonat ja...

És la mateixa sensació, jo dec ser la víctima i el ramat m'observa...i igual que al Serengheti, i finalment convençut que ha passat quelcom, sense saber què m'ha passat, m'abandono, obro els ulls, interrogant als altres, i llisco al fons de la banyera, sento el fred de l'aigua pujant pel pit, pel coll, per les orelles, com m'entra al nas, i a els ulls, i m'ofego durants uns instants, invàlid i impotent, fins que respiro de nou, dins de l'aigua?nedant cap aquell forat de llum que m'enganya...

I més enllà del forat no hi ha res...senzillament. Tenia raó quan era viu, merda...

M'he despertat, estic a 39,5º, amarat de suor...aquest finde no treparé, i no havia d'haver fet l'entrenament, ahir a 38º de febre, estava cantat que avui punxava definitivament. per sort tot plegat era un somni, un maleït somni, respiro alleujat però de repent se m'encén la llum del que he somniat, i no és tant l'argument com aquells petits arxius als que he accedit enmig del trip, és el que m'angoixa, no el que he somniat sinó el que he recordat. No són les imatges, sinó les sensacions...

I em tapo, intranquil...demà igual descanso...

L'efecte PIGMALIÓ

La manera més bonica de arribar a l'èxit és creure cegament en ell...i a pesar que les persones recordem o som recordats només pels èxits ( no pels fracassos), aquests fracassos són la manera més instructiva de consolidar els assoliments i de fer-los més retributius encara...Les coses no sempre surten com vols quan vols, però si a pesar del fracàs segueixes volent arribar allà on vols, en algun moment hi arribes...mai és massa tard...

El 1992-1993 vaig conèixer el senglar, el 2010 el vaig acabar de liquidar. Aquesta paret és ultraquilitativa, i les seves vies mai deixaràn de posseïr la meva motivació...de nou, com a un camí cap a altres estats del poder, el mur desplomat del senglar marca la ruta a seguir...

Amb el cos marcat per l'entrenament "piraña" que em mosega cada fibra i em deixa rebentat, retorno a vies conegudes per motivar-me, per gaudir del sol i les amistats i per sentir la sang com, a pesar de l'esgotament, bombeja per les meves venes...

A la foto ( crec que ja penjada abans) EL CRUX de VIATGE IMAGINARI ORIGINAL( 8a), una via molt bona ( i curiosa) amb dues parts ben diferenciades, un 7c de via i continuïtat, i un curt 7a de bloc...el 94 vaig intentar-la i la vaig deixar...em faltava tot ( conti, bloc, nassos per fer el crux obligat volant a dalt de tot...)...el 2010 la vaig encadenar, amb els amics, la familia i els anys amb mi. Gracies al Luichy tinc aquesta foto, que és el resultat de aplicar sempre la il.lusió de Gepetto...

A sota, amb la PICAZO al POLLEGÓ inf ( "A3"-Vº) a l'hivern del 2005-2006. A pesar de les tempestes, que feia 5 anys que no pedalejava i tot plegat, vam acabar la via...el company que aleshores tenia, i que tant va creure en que es podia pujar per allà en aquelles condicions, aquest 2010 segueix lluitant contra el seu CRUX...i se'n va sortint...perquè creure en les possibilitats és sempre el pas inicial per assolir-les...endavant bow!!!

DA FOX nou bloc de bloc, a muerte...

En VICTOR ROSI, aka ROSIKE, aka DA FOX, aka mirada de guineu, entra a la blocsfera amb ganes de il.luminar el camí dels mètodes, la paciencia de shanti i el respecte per la mare pedra...

Des de Saba amb LOVE, aquest bloquero promet revelar trucs i encadenes...salute!

Ja fa dies que les tardes petats a la balconada de CALA ROMANTICA, birra en mà, ens deixaven somniar amb inmenses baumes damunt les ones ( mireu la foto del seu perfil)...segur que hi tornarem...

HELICOIDE VITAL ( revisitada). CERDÂ POKORSKI als Encantats.

"Joer Uri...estic congelat...no m'havia d'haver posat amb les botes dins del sac"

"Doncs no et pensis...jo m'he tret les carcasses i estic igual...a sobre de mentre feia el forat se m'han mullat els guants i fa estona que no em sento els dits...”

Que tontos...ens hem aixecat tard, hem arribat tard a peu de via i hem preferit fer una atac amb vivac enlloc de esperar còmodament a la tenda i sortir de nit per fer la canal d'accés a la paret i la via en un dia a tope... En meu company s'ha passat una bona estona esgarrapant la roca i el gel amb els piolets, els crampons, les mans, i tot el que podia...al final ha deixat el primer llarg difícil muntat i enlloc de baixar avall hem preferit dormir en una repisa i demà acabar d'hora al cim...

“Pots dormir?"

"Que va tio...suposo que d'aqui una estona ja hauré calentat la funda..però la veritat es que a més a més estic tant petat i glaçat que no hi ha manera de relaxar-me..."

"Osti, tio, aquell pas de sortida d'estreps em pensava que no em sortiria...m'he intentat aixecar com si estés fenmt friky, i ni me'n recordava que duia tot l'equip i la ferralla al damunt...els braços m'han fet figa així que he sortit dels pedals...quin susto...!!"

"Es que se'ns ha anat l'olla..., tant tard ja no era moment per liar-se"
Em recoloco a la repiseta...és còmoda, però el fred no ens deixa gaudir-la...penso en els vivacs tant fantastics que en Picazo descriu ..quina gracia...aquí la nit no és clara, no tenim cap perspectiva maravellosa i entre humitat i vent ens estem quedant encarcarats...Sense tancar la conversa, tot es va apagant i simplement deixem de parlar...intento tranquilitzar-me i apartar els pensaments que em bullen al cervell i el procés de les imatges i el vertígen de les darerres hores, escalant en ensamble...Passa una llarga estona i obro un ull, trec el nas fora la funda per respirar millor, el cel s'aclareix...em giro al buit i miro amunt..és fosca tancada no veig res...m'aparto millor la funda de la cara i veig els estels...sento una mica de vent i l'espetec de les corretges de la motxilla...i res més...

“Dorms???"...

Buàh!...La pregunta és absurda, i els meus pensaments de resposta també...La primera reacció mental ha estat pensar "Creus que només perquè em mogui vol dir que estic despert?¿ Si estic adormit creus que et contestaré? I si estic despert..perquè em preguntes si dormo??"...però l'entenc..abans he sentit com roncava una mica i crec que m'ha fet enveja...com si els nostres patiments personals depenguéssin positivament de la solidaritat de sofriment conjunt...quines xorrades...enmig d'aquesta èpica i sucumbim a absurditats tant banals i mundanes...

"Què va, però miro de descansar bou..."

"Què collons fem aquí?”

Sabia que ens ho plantejariem...És tant tipica la pregunta com inútil intentar buscar la resposta...i suposo que després ens preguntarem allò tant sobat de " I tu perquè vas començar a escalar??"

L'endemà prosseguim l'ascens...la veritat es que quan començava a estar bé ens hem hagut d'aixecar...surt el sol, ens desmandrem i fa molt de fred, però aviat les ganes de sortir ens esperonen, ho tanquem tot a les motxilles, alguna cosa cau al buit ( com sempre) i com que no és important comencem a escalar.
Uns llargs de mixte ens duen al mur final, i mentre el sol escalfa la roca escalem les darreres tirades més tranquils. Arribem a l'aresta i la neu està molt gelada...anem amb compte ( tenim temps), i al migdia fem el cim...
Baixem i tornem a la tenda que tenim plantada a la vall.
Estic ansolutament esgotat, ni tant sols sopo..simplement em poso a dormir al sac...i ara la calor m'envolta...junt amb els somnis.

"Ei tio, saps què? Quan era petit vaig veure un documental...era un paio que es passava la vida amb un barco, filmant els peixos i tal...un francès...jo no pillava gaire cosa, però un dia feien un rotllo de uns paios que filmaven taurons..."

"I que..?”

" Explicava que els taurons no poden MAI deixar de nedar...que si ho fan s'enfonsen i s'enfonsen...i com que no poden viure a molta profunditat s'han de mantenir sempre en moviment..perquè sinó se'n van avall i no els fa gens de gracia...i es moren..."

" Vols dir que anava així?"

"Si segur..era peque però em va angoixar bastant...imaginava taurons engolits per les profunditats quan s'adormien..o quan estaven parats per descansar..."

" I què vols dir amb tot plegat?"

" Crec que ja sé perquè sempre vull escalar..."

"Tu no ets cap tauró bou...”

" Si però necessito moure'm...sinó m'enfonso..."

Vaig somriure dins del sac mentre m'adormia envoltat de l'escalfor del solponent a la tenda...ho haviem passat de puta pena però ja haviem quedat pel finde següent...Davant la paret que acabavem d'escalar estava formada una cascada que mai queda gelada del tot...a pesar de la tempesta que havien previst hi vam anar...i la vam escalar...i les mans em van fer molt mal i em vaig partir una dent...i vam quedar que la propera la fariem en roca calenta...i tampoc ho vam complir... PD: Al 95-96 poques càmeres digitals teníem, i revelar un carret valia més de 1.000 peles! Les fotos són del 2004, al MARGALIDA ( goulotte Nord) i a la paret del Fajol Gran (Ice Fajol en hivernal) i Cavallers (Husky)

lifesoundtrack 80's bites

A salts ballàvem això als inicis dels 90 al Karma, igualment eco dels 70's/80's.

L'Iguana feia que la penya botés en iniciar-se aquesta cançó, els dijous a les tantes després de les tardes al CADE, els vespres al Glaciar i les matinades en aquel sòtan amb la Bernarda, els moteros i tota la fauna noctàmbula en què de tant en tant amb l'Exploitin, el Fèlix, el Xavi i la colla la liàbem fins a l'alba...

He escollir aquest tema per dir un adéu a un viatger que s'allunya i que espero que torni aviat a FORAVIAL...


I només per a certs fervents aquesta despedida, que mai era una despedida sinó un fins la propera: