Catedral dels HERETGES...100.000 anys de NO EVOLUCIÓ

El Jet lag del canvi horari ens deixa tocats...segur... Dissabte ens creuem sms’s amb la colla,”que si vaig petat”,”que si plou”, “que si demà igual millora”, “que sinó millora almenys milloraràn els avantbraços”,traïcions diverses i apalanque..el resultat és un dia HOME TOTAL, cuinant, brindant i jugant amb el crio...que ja tocava...peli, sofà i lectura..i una bona migdiada...

Diumenge segons el plan, a les 09:00 oficials ( 08:00 a nivell de ritmes circadians), ja sóc per Sabadell, recullo al Juanjo, al Jaumet i PLOVENT, enfilem cap Ponent,que diuen que hi farà més bo...i sinó és igual...a STA LINYA no hi plou...Quilòmetres, Reggae, Roger Mas i riures, no parem ni un segon, directes a la cova amb el blablabla habitual...entre adormits i fanàtics...La pista de baixada ( la plana) és una pista de bobsleigh per a l’IBIZA i vaig fotent cops de volant fins al pàrquing...arribem sencers...A peu fins la cova i...i...ningú??? Ens estranya..falten cintes arreu, hi ha catxarros estranys ( rotllo bidons de escombraries, una porta vella...). Els arqueòlegs tenen el síndrome de Diògenes???

Tant se val, traiem el material i escalfem en el 6b “més lleig del món”, ideal per descontracturar-se i per no escalfar gens...almenys ens descontracturem!! Baixant ullo un 7c que hi ha a la Esquerra...pot ser dur i interessant...provo els passos...es dur...provo per sota, se’m descarna un monodit...desmunto. Som tres i he perdut ja el meu torn...

Juanjo muntant AIRLINE (7b+). A sota es poden veure les excavacions: Dos forats vallats i un sense protecció...

En Juanjo munta rotllo Kamikaze la primera part de AIR LINE ( 7b+)...que sembla que pot ser patinosa però xula...és patinosa...amb un xapatge banzai...vola un parell de cops, controla el xapatge i...no el fa banzai...xapa abans del pas gràcies a la seva envergadura..kekabron...ja en duu una al sac!!! La faig flútan de segon escalfant i em sembla bonica ( ja la tebia de una sessió amb en Palou)...em despenjo per mirar el primer llarg de BLOMU (7c)...guai, cau a la primera.És més bonica, més adherent, sembla més fácil...però havia oblidat de mirar la sortida a R...!!! Una mica més i pillo, xorrera mullada i peus patinosos...lluito a mort i surt...l'entreno dóna fruits a curt plaç...he "flutat"...

Tranki encadenant el LL1 de BLOMU ( 7c) 1st Go Corleone a AIR LINE

Entre “peguesillo” i “peguessillo” arriba el pare de l’Indiana Jones, però enlloc de ser un savi amable i elucubrant ni tant sols ens saluda, es treu el mòbil i a caradegos truca, ja suposem a qui...Em poso ràpid a la via per fer algunes foto, per si de cas...El Jaumet cau en el seu intent, i veient que ens queda poca estona hi torna...Els Mossos arriben amb el Jaumet en el crux...si...no...vinga bitxo amunt!!!!!! Encadena o regala’ls una bona volada!!! Encadena... Jaumet a mort a AIR LINE ( 7b+)

“A veure! Ja poden anar baixant d’aquí, i vagin traient les FILIACIONS!!!!”
“Ei bou, que jo sóc normal eh? Rotllo Calcariofilia, conglofilia, granetfilia...psicoblocfilia ( aquesta si que compta com a cosa rara?)...ah..i una vegada vaig fer bloc..però en la intimitat...!
“Tu, menys bromes i avall...dóna’m el DNI i el telèfon”
“Joer bou que me l’acabo de pillar...amb els punts de la Caixa...”
Del fons de la cova se sent el DROIDE..”BICHOOO, porfa, un peguesillo más, que acabo de meter el bolt y sale un paso de putamadre!!!”...és surrealista...els Mossos són prou cabals i no es piquen amb les bromes i les nostres protestes...tampoc poden fer res....i el pare de l'Indiana Jones sembla un autòmat, ni vol parlar amb nosaltres, ni dóna cap raó de res. CALLA I CURRA com si no anés amb ell...abans que treguin les porres bolonyeses deixem de fer bromes...els dels comentaris irònics pillem una mica, la resta simplement baixen de les vies...estem una bona estona debatent...per fer-li bromes a un mosso, de bon flow, no ens cau res ( eren els nervis bows,és que és una situació surreal!!!), per escalar en zona prohibida ( que no ho sabiem), sembla que tampoc, i aleshores perquè???? Sembla que a l’entrada del camí hi ha un cartell que diu que no pots escalar a la cova...(suposo que pots practicar el futbol, el tennis, el golf, fer gimkames, o fins i tot, com a boletaire despistat, precipitar-te en les fosses sense protegir que van excavant..i no passa res)... NO ES POT ESCALAR A LA COVA GRAN de STA LINYA DES DEL 16 de MARÇ.

Ja hem encadenat una miqueta i ens quedem una estona gaudint del sol a la cara mentre els topos van traient cranis dels Neandertals...curiós...a pesar que queda clar que el SAPIENS es va carregar el NEANDERTAL, sembla que els sapiens actuals, a pesar de constatar-ho, segueix sense voluntat de “conviure” amb altres especies...de què serveix la historia o la prehistòria si no n’aprenem res?...El projecte el porta RAFAEL MORA TORCAL ( prof. UAB), i sembla que hi ha algún permís de l’AJUNTAMENT de STA LINYA i el Departament de CULTURA de la GENERALITAT que atorga la capacitat ( més enllà del permís dels propietaris als escaladors), per poder fer fora a qui ell consideri que li molesta ( basicament escaldors).

Recollim cordes i gats i marxem amb la cua entre cames (fins la batalla final, deia la Andreita)..ja veurem qui riu l’últim...a la cova queden els Lolos i un Sapiens que fot fora a altres sapiens i perquè vol investigar com els sapiens van fotre fora als neandertals...suposo que per empatia retroactiva que li impedeix la empatía present. La catedral MUNDIAL de la escalada esportiva en mans de un fanatic que a sobre és exclusivista i li “molesten” altres especies...100.000 anys i no avancem...de vegades crec que l’home no es mereix res..no ens mereixem res...uns per cabrons i els altres per culiats...

AL.LEGORIA...l'estat actual del col.lectiu escalador...(bé, que consti que la afoto també la vai fer per enveja de la MARIETA!!! La via és molt guapa i recomanable...amb un BON REPÒS INTERMIG...encara no he averiguat com s'hi pot reposar sense que els peus toquin la paret...;P

Temps era temps. MOHAWK INDIANA JONES

INCREÏBLE la tasca del MOHAWK recuperant restes ARQUEOLÒGIQUES del passat gloriós de la escalada Friky a Catalunya...Els anys "daurats" de la esportiva...

En el seu blog aquesta vegada ens deleita amb la troballa de un document INCUNABLE, el documental de "Al filo de lo Imposible" DANZA VERTICAL, amb la aparició de un joveníssim Rafa Comino en tot el seu esplendor esportiu, i l'Olivé, i escaladors de la època madrilenys ( un MARCOS Ferreta, i altres encara avui actius)...brutal.

http://mococlimbing.blogspot.com/2009/03/kampoos-4.html

En quant al tema ESCALADA: Si algun dels lectors coneixen les vies que hi surten podrien veure que:

1) el Rafa puja per la ARRRibabà d'un sobrat increïble. El pas clau el fa ESTÀTIC ( és una mena de lance a un bidit dret a la part baixa, on el mateix OSCAR JIMENEZ usava el truc de parar la bisagra amb una punta de peu dreta a una microsostret a sota. El Rafa ho fa sense l'empotre i totalment flútan..la resta apart de sobrat ho fa normal...si tenim en compte que porta unas gat estil "cleta" comparat amb els que actualment hi ha...igual es que ACTUALMENT el totxo s'esta "inclinant" i igual desploma més...;P

2) El Joan Olivé era bastant aficionat als vols "espectaculars", fins que es va partir un peu en un d'ells, també en un reportatge per una revista...

3) en el SOLO a SESIÓN CONTÍNUA, el RAFA LEVITA per la via...fa l'entrada a peus VOLATS, i es salta un canto clau a l'hora de fer la remada del tercer pas ( tecer picat), en que pots pillar una ajudeta de mà esquerra per estabilitzar-te i clavar el peu dret per anar al primer canto natural, d'esquerra...ell ni la toca...fa la resta DIRECTE fins al pas del forat i la sortida la realitza tibant d'espatlla, amb mà dreta, directe a un bidit en vertical, pujant el peu exageradment de manera frontal ( en cas de caiguda arribaria al monestir...). I sense crashpad nires...al seu costat el Jason Kehl és prudent...Ah..i també amb les "pantunfles-Cleta"...sense training programat, fent bloc a una cantera cutre i menjant bocatas de "panceta" i birra.

4) Divertides les xatis de la "movida madrile". Hi surt també alguna fèmina històrica. I divertit el VACILEO a peus volats que es gasta el rasta fins que a l'hora de xapar se li obren les ales...per fantasma?

El primer PUTO MUTANT de l'història....

GAUDIU DE L'ESPECTACLE i DE LES PINTES!!!!

I després diuen que St Benet no era POWER...

En el bucle dret de l'el.lipse...

"Si una persona no tiene sueños no tiene razon de vivir, soñar es necesario aún cuando el sueño va más allá de la realidad, para mi soñar es uno de los principios de la vida".

"Si ho tens tot sota control mai sabràs quin és el teu limit..."

Ayrton Senna ( pilot de F1)

ÀNSIA...REVISITANT...

Del BLOG "ENTREANSIAS" ( linkat en BLOGS QUE SEGUEIXO) d'uns cèntrics bloquers he extret la definició d'aquest sentiment que a tants ens impregna. UNA DE LES MËS CLARES i PRECISES, de les millors... :

"Pero ¿Que es el ansia Cabeza Tendon?El ansia es que cuando voy de camino a blokar estoy deseando llegar y cuando llego es lo que me hace engancharme como un perro sin calentar ni na. Es lo que me hace escalar hasta tener los nakels reventaos. Lo que me hace escabullirme de cualquier compromiso y cagarme en Dios cuando aparece la maldita lluvia. Es lo que me hace hacer todos los km necesarios aunque sea para blokar un rato por la tarde. Y cuando ya no puedo mas me marcho y nada mas sentarme en el coche en la vuelta no puedo dejar de pensar en cuando me vuelvo a escapar. El ansia es lo que me puede en el curro y hace que me suden las manos viendo fotos y videos. Todo esto es el MALDITO ANSIA..."

I realment m'hi sento bastant identificat...ENDURANSIA..FLUTANSIA, FLOWTANSIA, ENTRENANSIA-MATXACANSIA , l'"ànsia" sempre hi és present en forma de perles brillants que m'impregnen les iemes gastades cada cop que entro al blog per escriure o llegir...PAVLOVIANISME a la enèssima potència lítica...I aleshores m'ha vingut a la ment un post que ja vaig penjar en el seu dia i que relata també de manera bastant precisa el PERQUÈ de tot plegat, d'aquesta ANSIA...http://celiavern.blogspot.com/search/label/Histories%3AAlpinisme

I com que entre sèrie i sèrie a la PXB, cagarrines i "itis" de l'Arnaw, visites a galàxies surrealistes i molta feina, no em dóna temps a fer més coses ni penjar fotos ni a exprimir-me el cervell...doncs com el RAPHAEL, a reeditar un "grandes éxitos"...a veure si venem una mica més...

Fissures i esquerdes...

SUPERCRACK...la mítica fisura de MOAB ( UTAH) que tants pósters va protagonitzar als 80’s...marques de peus de gat, de cordes...els lolos europeus fent-se la foto de rigor en la seva visita als USA...és 5.10a o b...més o menys 6b?

Recordo però un antic "EXTREM " on es relatava, en un raconet petit de les piades i ressenyes, la primera ascenció de una FISSURA A MONTSERRAT, anomenada SUPERCRACK a l’Arcada, graduada de 7A i semiequipada amb burils-spits per J.LL.SASOT i FERNANDO TERTXUNDI. Igual que la SUPERCRACK en aquella època es van obrir fissures com la TABLAS DE GIMNASIA, ECOLOGICA, ALGUIEN VOLÓ.... i altres del Vermell i voltants, que tampoc han trascendit massa tot i la seva bellesa.

En realizar-se la compe del CADE ,el 1988 o 89, i amb l’inici de la esportiva amb spits i parabolts al Xincarró, aquelles vies van quedar en l’oblit...

Ahir va ser un dia estrany, molt estrany...vaig estar assegurant a peu de una via de artifo, moltes hores, simplement escoltant música i veient les hores pasar a mesura que el sol tombava davant de l’Arcada...pensant, reflexionant...
Un cop desmuntat el llarg vaig plantejar-me la possibilitat d’alliberar la via. Vies com la SENYALS DE FUM, o PRESSIÓ PSICOLÒGICA tenen “possibilitats” reals, la primera per l’equipament i la segona pel canto..la roca però no acompanyava massa...tenia poca estona i no veía un rotpunkt inmediat...vaig desistir, estava poc fanàtic...així que per aprofitar l’estona vaig anar a mirar què collons era allò de la SUPERCRACK..i de sobte la vaig veure just damunt meu...

És una fisura de 20 mts, regular, vertical i sòlida!!!! Increïble, bella i elegant, reptadora...no vaig dubtar en posar-m’hi, però l’equipament i el grau em feien dubtar (amb la calorada) de si pagava la pena provar-la, amb la entrada a bloc, amb un burí i una escarpa de seguro...i després? “ Buah tranki , pujo a mirar què collons és això, sembla agònic...no em quadra gens el grau!!!”

Error, no vaig empatitzar..abans el 7A era INFERN, no podia ser que sigués una via de “perullo” d’aquestes que s’equipen ara...i era cert...simplement calia mirar. Un bloc fácil on el problema és tant sols el tamany de un monodit de fisura amb un peu molt bo...amb el dit petit es feia perfectament bé...després del segon burí la cosa ja baixa de exigent a semiexigent...i assajat era realment un passeig...flútan...

Al final vaig acabar la paret per un 7b del costat ( un metre a la dreta...brut enmig de una xorerra de aigua i sorra), fins la cadena, que esta al costat de la de Supercrack. Em vaig despenjar i a la primera ja va sortir, flútan, la fisura amb els burils vells. “BONÍSSIMAAAAAAAA!!! Ei que això s’ha de reequipar!!! Val la pena bow!!!!”

Tantmateix amb els catxarros ( nutcams, una mena de tasconets amb un botó que es mou i fa de leva, per fisus molt primes o forats de clau), i els meus la cosa quedava de colló de mico...Al final no cal reequipar?...més aviat es podrien eliminar els burils podrits ara que hi ha elements tant bons de fisura?? ( jo no hi crec massa en roques toves...)...El pas de bloc de la entrada, un salt a un bon bidit i un taloneig, es protegeix bé amb l’escarpa, bé amb el BOLT de la via de 7b que hi ha sobreoberta al costat...entren pel mateix lloc...

En quelsevol cas una via de les de no perdre’s...de dits a palmells, algún pany, i sobretot, una bona manera de entendre que moltes vegades la técnica a la que estem avesats ens limita molt a l’hora de graduar i a l’hora de escalar o equipar...Em va semblar 5.10 i pel pas de bloc de baix!!!

Vaig recollir uns espàrrecs del 15 que creixen a peu de la SENYALS DE FUM i vam baixar corrents, pensant que en aquest cas el taladro també es quedarà a casa...que curiós que UN COP FETA, ja no sents la necessitat de reequipar una via...és vanitat,o mandra? I el voler reequipar-la? És per la comunitat o per la nostra por?

La existència sempre ens planteja dilemes, tota reflexió o acte presenta "fissures" o "esquerdes" per on es cola EL DUBTE...Encara que al final tirem pel dret: Els espàrrecs de la Cova estàven de puta mare en una truiteta, amb all i regats amb una miqueta de vi bo...la vida és bona si es sap gaudir adequadament...o amenys intentant-ho...

IRIE...

ALFLASH: ABSTENIR-SE ONSIGHTERS. Amb mà esquerra es pilla un canto mig bo que hi ha, d'arenisca, a la esquerra, amb la dreta una cantonada plana sota el sostre, també gran, pujar el peu que ens convingui i llençar a mà dreta...hi ha un plà...el de la fissura no, a la dreta, fa un "ou" o bidit bo...clavar peu per estabilitzar, pillar al costat de la dreta la esquerra, una mica pinçant...i aleshores puntejar amb peu esquerre el canto plà de mà esquerraq ue hem agafat inicialment. Si bloquejem força, lateralment, amb la dreta, ens quedem penjats del bidit i del peu esquerre, molt clavats...damunt la escarpa fa una microfissura on podem clavar entre dit petit i monodit ( depèn del numero dedit que calcem...jo hi poso el petit o el tonto ESQUERRE)...empotrem dreta a sobre i ens recoloquem...a la esquerra hi ha un forats, en la placa, prou bo...recoloquem l'empotre de dreta i ja sortim delicadament amunt, fins una repisa...cal fer el mateix...bolo dreta a la repisa...pujar MOLT peu equerre ( cassoleta visible a la fisura), pillar amb esquerra fissura, i rebotar amb esquerra a la part que la fissura diedreja ( un pamet més amunt).Remuntem el cos i ja hi som...la resta de la fissura 6a+...ojo que amb els burils ronyosos és expo, encara que estan molt ben situats...

LA MORT D'UN ALPINISTA

Generalment no comento en aquest blog els fets tràgics de la muntanya...entenc que hi ha massa circumstàncies que afecten a l’emotivitat dels fets, i a sobre no crec que ningú més que la víctima sovint sàpiga al 100% les causes verdaderes de l’accident...i ja s’escriuen molts análisis i fins i tot hi ha ja corrents tècnics de gestió de risc que pretenen ( o aconsegueixen) millorar l’efectivitat de la prevenció en la nostra activitat.

Darrerament, però, alguns accidents de muntanya, especialmente els més sonats, han acabat provocant embolics legals, ètics o periodístics més enllà del que era habitual...les causes d'aquestes polèmiques poden ser tant diverses com les dels accidents: afany periodístic davant la necessitat d’audiència, medis tecnològics que ens permeten ser “a dins” la noticia en directe, i difondre-la més enllà dels canals habituals ( fórums, youtube, blogs...etc), possibilitats que “no professionals” intervinguin/em en investigacions, suposicions, denúncies, debats...

En realitat aquest fenòmen es deu, sovint, al fet que la l’accés lliure ( i perquè no anònim) als mitjans de comunicació crea l’oportunitat de elevar la “opinió” a categoría de “informació objectiva”...si afegim el fet que moltes vegades aquesta “opinió” no és un raonament sinó un sentiment, i que qui l’emet sovint es basa en informació de segona mà, el resultat és que massa sovint qui TE LA RAÓ es veu obligat a justificar-se, a explicar-se i a fer surar la veritat davant d’aquells que no aporten cap prova, cap raonament o cap explicació a les afirmacions que llencen a l’espai de comunicació, que tots llegim sense poder evaluar-ne la font.

Ja en el penúltim número de una coneguda revista, es publicava una queixa molt greu contra els serveis de rescat d’ una comunitat per la seva poca eficacia a l’hora de localitzar un cadáver d’un muntanyenc soterrat el dia abans, tant en la localització ineficient com pel perill que suposaven les activitats de búsqueda i rescat mentre altres muntanyencs seguien fent activitat en una zona amb cert perill d’allaus. La revista donava l’oportunitat als serveis de rescat de rebatre cadascuna de les queixes de l’alpinista que havia escrit la carta, i les explicacions semblaven prou clares, raonades i comprensibles. Per altra banda el malograt muntanyenc sepultat anava sol en una zona de risc...

En el darrer número es donava el mateix cas, gairebé exacte...un alpinista que es queixava de un altre rescat d’accident per allau. No n’era ni tant sols l’afectat, i encapçalava la queixa a partir del temps “excessiu” que s’havia usat en preguntar als afectats la seva localització, estat, etc...la trucada registrada al 112 trigava entre 4 i 5 minuts de diàleg, mentrestant ja es desplaçava un operatiu al lloc. En cap moment l’alpinista citava si el supervivent principal i un segon supervient estaven realitzant la búsqueda amb ARVA, però acusava a l’equip de rescat de no haver estalviat aquell minut que hauria permès trobar viu al company...

En el mateix número apareix un enigmàtic i preocupant “editorial” parlant amb “certa objectivitat” i una mica de "excés literari" del tràgic i dramàtic cas de Federico Campanini. Aquest guía conduïa a tres alpinistes al cim de l’Aconcagua. Tot i les recomanacions de postposar l’ascens van ascendir cap al cim, on els sorprèn una tempesta amb fort vent i temperatures de fins a -25º. En l’arribada al cim el guía soferix una embolia i comença a desorientar-se, els clients el segueixen i quan han baixat 400 mts per un vessant equivocat s’adonen que han errat el camí, han de tornar al cim i agafar el camí correcte. S’aconsegueix contactar amb els serveis de rescat, que en un temps rècord (menys de 24 hores quan l’ascens, per aclimatació i itinerari ocupa uns tres dies) aconsegueixen, enmig de la tempesta, ascendir al cim i rescatar a dos supervivents vius, un cadáver i el guía moribund. L’equip que es queda amb el moribund intenta per tots els medis fer-lo pujar aquests 400 mts, però l’alpinista agonitza. Per ordre judicial es filma l’intent de rescat. Els rescatadors consulten al jutge què fer, están a -30º, enmig de una tempesta i els és imposible pujar al guía. L’arrosseguen amb una corda ( no duen ni camilla ni medicaments per reanimar-lo). Hores més tard ( se suposa) el guía mor...
Algú va filtrar les imatges, que es va publicar a youtube, on es veu una ínfima part del que va succeïr. Per un costat apareixen els rescatadors ( en part professionals i en part voluntaris), impotents davant la situació i maleïnt, cridant-li a l’alpinista que aguanti, que s’esforci ( están gairebé a 7000 mts enmig de un marrón increíble), l’oficial demanant permís al jutge per saber què fa, algú intentant aixecar a l’alpinista que agonitza, que es reanima, que va a quatre grapes, que torna a caure i el que filma pregant a Déu...l'intenten arrossegar amb una corda...un desastre...El pare ha demandat als rescatadors per abandó, per maltractes, i per manca de professionalitat, un pare desesperat que ha vist imatges parcials i que possiblement no és alpinista ni pot empatitzar amb la realitat de la situació. Unes duríssimes imatges que trasbalsen a aquells que mai han vist o imaginat com, en realitat, és de crua, cruel, indiferent, trista i dramàtica la mort a la muntanya, més enllà de la èpica que se li pugui suposar. Com de desconcertant, d' apàtica i alhora brutal és sempre la mort...i més en directe...

A partir d’aquí podem extendre’ns fins allà on volguem...la RESPONSABILITAT dels equipadors de vies, dels aperturistes de les vies en les que ens accidentem...dels rescatadors, dels metges que intenten salvar-nos la vida després de l’accident, d’aquells que d’una manera o altra intenten fer quelcom per salvar-nos...

I la nostra?

De la mateixa manera que en les imatges de Campanini el que pràcticament deixem de banda és el propi moribund, per fixar-nos en entendre com els rescatadors semplen botxins, en molts casos es repeteix aquest triangle victima-salvador-botxí tant usual en la vida.

No ho entenem? Un cop ha succeït un accident, el garbuix de relacions, d’accions, de posibles omissions o actes equivocats que es desencadenen i que poden dur a unes i altres conseqüencies pot ser infinit. Però hi ha un SOL MOMENT en que es desencadena aquest laberint de causes-efecte: aquell moment en que un mateix acepta el risc que es succeeixin aquets fets assumint-lo voluntariament, tant “com a actor” com “com a víctima”.

I aquest és el punt CLAU que sovint els qui emeten les queixes no tenen (o tenim) clar. El rescat, o el tractament d’un accident no és un element a tenir en compte dins de l’evaluació d’un risc i de les seves conseqüències, o almenys de manera preeminent, donat que el major risc ( i el que hem de decidir si podem acceptar) és el de MORIR ESCALANT una MUNTANYA, per una errada propia o per un accident que no hem sabut o pogut evitar.

Un cop , participat i assumit aquest risc per nosaltres mateixos el de morir durant el rescat o en un tractament mèdic crec que és el de menys. Havent acceptat la propia mort per propia voluntat, morir per errada o per no fer el posible en mans d’aquells que t’intenten salvar és una PUTADA, però en el fons és CULPA NOSTRA i de manera molt més directa del que ens creiem.

BANZAI !!!

BANZAI: Amb aquest crit els guerrers japonesos es llencaven contra l'enemic "rotllo suicida", es tracta tant de un crit de guerra com d'un compromís i respecte envers l'objectiu...l'expressió prové d'una salutació que es feia a l'emperador, al qual es desitjava una llarga vida...
Via Fora, Hoka Hey, Shaporoski, a muerte, o Santiago y Cierra Spaññña...suposo que sempre cal un mantra per autoconvèncer-se a un mateix de que tenim l'energia apunt i la decisió està presa...Intoxicat pels videos de Big Up i pels crits del Shawarma, amb els braços a caldo i el cap debilitat pel sentiment de cansament d'entrenar l'única manera de fer quelcom darrerament la baso en anar "a mort" en qualsevol via...quan estic a sota un desplom m'envaeix una sensació de "pes" que em costa de treure'm del damunt a no ser que em visulitzi flútan...

Soul Talking a peu de via...Sermons i disquisicions vitals...

VINGA BOW, TIRA-TIRA!!!, AGUANTA!, Maneeeeeel!, BUB BUB! Clink! Pilla-Pilla! ...la remor de gent al meu voltant és un tot homogeni i alhora detallat...de repent no la sento..., com si haguéssin apagat el volum de cop... tot va com a càmera lenta, enmig del buit, només sento l'aire al meu voltant i me n'adono que estic volant de costat, que la cinta és bastant avall encara, que la supero, que la corda s'enganxa al meu peu i em posa de cap per avall, que el terra s'acosta i que el Juanjo em mira...la corda s'allarga, la tensió s'accentúa i no colpejo res amb l'esquena...m'ha anat de poc, hi ha hagut un instant que he vist massa aprop la paret amb l'esquena...algú em diu sorprès per la llargada del vol: "però que fas boooooooow!!???"...buf...visca els bons materials i l'equipament esportiu...

Aquest finde es va constituir la XESCA com a Associació Legal... i es feia la reunió a Coll de Merolla...l'opció doncs era clara...cap a Montgrony...VENT, no massa fred i sol...TOTS cap a la VENA...és graciós com suposoq ue tothom passa pels mateixos processos mentals...al final vies ocupades, i un show per escalfar...enmig d'aquest ambinet, fanatisme i síndrome de Sthendall, roca, ganes, carn...de tot, i la MERITXELL ( 7c+) amb la seva cadena a 40 mts, una secció de 15 mts de pincetes amb un crux curt i 25 mts de passets burros amb algun seguro alegre...el Dídac deia 7b, jo 6c+..i la realitat és que ni una cosa ni l'altra...però aquella secció, inflat, és psicològicament "infierno"...

En Juanjo la vol tocar, així que després de un "rapidín" a AMADEUS ( 6b+) i CESCMI ( 6c), li munto...els passos em surten molt bé i vaig fent de xapa a xapa per no cansar-me i acabar de escalfar...hi ha un xape dur al crux i no ho miro del tot bé...el Juanjo fa un primer intent en toprope i no entn la secció al 100%, passant de provar la part superior...(???). Em toca a mi. Pujo fins el crux, el faig i tiro amunt, de repent veig que encadeno, però que no puc mosquetonejar, dècimes per decidir...i decideixo anar amunt...pinço més fort, moc els peus i faig un moviment llarg...ja està...si...no...joder quina por, el desplm no em deixa veure la xapa per on passa la corda i la que tiinc a sota sense xapar ja em queda sota els peus...la llastreta, la llastreta!..la pillo de espatlla...darrer pas ( creia)...llenço a invertit i de repent es fa un silenci, inspiro i apreto, em rellisca un peu i sento que la paret m'escup...el silenci es fa buit...ssshhhhhhhh....

Buah bow JALATENIAAAAAAA!!!! De repent s'obre el volum...soroll, crits, riures, baixa'm que em marejo!!!! I tot segueix igual...

Hi ha una noia que escala ( ho intenta) ESPANTAOCELLS 6c amb el peu lesionat ( amb una bamba)...quin fanatisme...una altra se'l trenca en una caiguda a Sheila 7b...quina putada...l'ajudem a sortir del pati...torna en un parell d'hores enguixada...potser és un advertiment, OJUPELIGRU...

El Juanjo fluta i fa el crux...li faig un flaix detallat fins al cim i encadena a la segona, depuuuuutamarebowwwww!!!...pressió... ara em toca a mi...només tinc un intent...un de sol....BANZAI...oblido Sthendall, oblido el cruixit de la caiguda, oblido res que no sigui els quatre moviments que he de fer...

Cux de Meritxell ( 7c+40m)...arqueig en degotall

Surto amunt, xapo la cinta delamuerte i torno a ser al lloc decisiu...va millor, agafo la llastra d'espatlla i llenço a l'invertit...ho he fet...si...no...merda la xapa no xapada em queda a un metre del peu...ràpidament miro avall, i amunt... i me n'adono que encara em queden dos moviments durs i que si caic arribant a la següent el terra és massa aprop...ostiaputa... llenço a una regleta tridit d'esquerra i em moc fins el canto "bo" per xapar"...ràpidament m'apalanco amb una megabici i em quedo clavat...xapo...buuuuuuuuuuuuuhhhhh! (foto a sota, amb la corda mal passada per la cama que fa la bici...)Bow, quina pooooooooorrrr! Massa aprop del terra i massa dur...em podia haver fet mal i a sobre els moviments et posen la corda mig malament entre les cames...jodeeeeer! El cor em va a mil...em recupero...ara només cal anar tranquil amunt, no fallar, 20 metres de 7b o 6c...jo que sé....Vaig fent a poc a poc, intentant reposar, apretnt rotllo "d'aqui no em caig ni que m'estirin"...Arribo a sota el forat amb una altra cinta a cal déu...ostia que peke que sembla ara, cansat, la regleta del moviment....apreto i uf-uf-uf-uf! Ja hi soc!!! Em lio en el segon crux i no sé ni què agafo per sortir...una nova cinta em queda a desmà...me la salto...joer amb el Sharma...Juanjoooooo..al lloroooooo que vaig obeeeeert! Arribo a Cadena més content que un jínjol, el Dídac tenia raó...petat allò no és 6c...hehehehe...ja està...quina via bow...UN DEEEEEEU!!!
Darrer moviment dur a la segona part de MERITXELL

Gaudeixo de la visió del Bambino encadenant CALABRUIX ( 8a+), i del Xavi fent un onsight Sharwarma ( amb suspensió rotllo d'un braç en el crux) de AMOR i ODI ( 7c+)...estem molt satisfets...faig VENUS i FORÇA per petar una mica..i cap a Merolla de politiqueyu..a veure si arreglem el món...BANZAI...

Quan pugui unes fotikis...de moment us linko a la web del FERNANDO que va estar fent fotos del evento...http://picasaweb.google.com/Grendel.Mic/DeHoyMismo#5311107707208798018
PD: QUE GUAPO QUE ÉS TREPAR....

ENDURÀNSIA* LORSAI **

*: (Neol anglic.). Resistència física a l'esgotament, generalment produïda per un estat semiconscient de ansia a que l'escalador sucumbeix en trobar-se sota una paret que el motiva més enllà del mateix esgotament...

**:(lerisda): "onsight" o " a vista

--------------------------------------------------------------
"PAPA NEM A NEU !!??!!"

"JOEEER NAWET que són les 7 del matíííi´, booooowww, perquè no vas a mirar el Doraimon una estoneta i els papes acaben de clapar una miqueta???"

"PAPA, NEM A NEU!!!!"...

Casumdena...el bowet s'ha despertat i encara no l'hem ensenyat a que ens deixi clapar...de vegades es lleva i es queda a l'habitació o voltant pel menjador, però encara no obeeix ordres simples tipus "comnodeixisdetocarelsnassospillesqueflipesbow" o "deixadesaltarsobrelamevapanxamentreintentosobarquesonlessisdelmatí"...així que em llevo i li faig la papilla, l'esmorzar de la Lila i endreço els trastos.

AVUI TOCA LORSAI a CLOT DE L'ESPASA, papa 1-nawet 0...la neu un altre dia...i aprofitem una "pseudosocial" de la PANXA per colar-nos dins la furgo del Jaumet. Josete arribant amb un ampli somriure als llavis i a la cara...

Mar baixant de la interminable ULLS DE NEPTÚ / 7a+ 35 mts)

La LILA va fanàtica, així que mentre el Nawet es rebossa literalment a peu de via i acaba fet una mandonguilla bruta de mocs i pols, fem torns de corda. Ella a pels 6A's i jo a pels 7A's que avui em toca fer a vista segons indicacions del TRAINER. Lila encadenant

Com ja em va passar la setmana passada em costa HORRORS calentar...els braços em fan mal i el cap esta debilitat per la sensació "rotllonopucmés"... m'encaro a "ULLS DE NEPTÚ" ( 7a+ 35 mts) com si fos un 7c+...amb calma, amb estrategia, amb puteria...resolc com cal però per dins amago que estic a punt de rebentar a cada pas...tincs els braços que em fan mal i tot..."crec que avui ni escalaré" NO t'ho creus ni tu bow...FLUUUUTTTAAANNNNN!

El somriure burleta apareix en la cara del Juanjo i es transmet ràpidament al voltant..."TRanki estas flipant o kè???"..."hehehe"...Com que al costat hi ha un altre 7a+/35 més dur i guapo que ha muntat la CRis, aprofito i li foto un pegue...també cau..de repent m'entra l'ànsia, però li toca a la Lila...estic pel Nawet, fent babybloc, babylancedepedres, i babysnowperlesfulles...fins que en Jaumet i el Juanjo munten un 7b+..."puc?"..buf provo en tosrop que teòricament ja no tinc pila...sóc un güey, encadeno a un FLASHSEMIAMIGO...no entenc res...Tot seguit em poso al 7c/35 del costat i torno a flutar...aquest cop amb el Juanjo que em fa un FLASHPASSIU perquè comparetix hemisferi flashejant al Jaumet que vola molts metres al 7c+...

Jaumet FLUTA al 7c...

Es fa de nit, sota una massa de fullaraca i pols hi ha el meu fill i la Lila es rebenta en un 6b+/8a ( segons sembla)...baixem avall i tirem cap a casa...Comença a apareixer l'ENDURÀNSIA..el camí cap a la FLUTÀNSIA...serem budes buscant un NIRVANA a la pedra en comunió amb el MOVIMENT...és qüestió de no desviar-se de la bona ruta... El TRAINER mana, el TRAINER lidera, el TRAINER té la veritat cap al camí de la VERITAT...ho presenteixo, començo a veure-ho... encara que l'experiència arriba quan ja és massa tard mai és massa tard...