Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)

Xarxa Escaladors de Catalunya (APUNTA'T AQUÍ !)
Clickeu la imatge !!! o aneu a WWW. XESCA.ORG

dimecres, de març 18, 2009

LA MORT D'UN ALPINISTA

Generalment no comento en aquest blog els fets tràgics de la muntanya...entenc que hi ha massa circumstàncies que afecten a l’emotivitat dels fets, i a sobre no crec que ningú més que la víctima sovint sàpiga al 100% les causes verdaderes de l’accident...i ja s’escriuen molts análisis i fins i tot hi ha ja corrents tècnics de gestió de risc que pretenen ( o aconsegueixen) millorar l’efectivitat de la prevenció en la nostra activitat.

Darrerament, però, alguns accidents de muntanya, especialmente els més sonats, han acabat provocant embolics legals, ètics o periodístics més enllà del que era habitual...les causes d'aquestes polèmiques poden ser tant diverses com les dels accidents: afany periodístic davant la necessitat d’audiència, medis tecnològics que ens permeten ser “a dins” la noticia en directe, i difondre-la més enllà dels canals habituals ( fórums, youtube, blogs...etc), possibilitats que “no professionals” intervinguin/em en investigacions, suposicions, denúncies, debats...

En realitat aquest fenòmen es deu, sovint, al fet que la l’accés lliure ( i perquè no anònim) als mitjans de comunicació crea l’oportunitat de elevar la “opinió” a categoría de “informació objectiva”...si afegim el fet que moltes vegades aquesta “opinió” no és un raonament sinó un sentiment, i que qui l’emet sovint es basa en informació de segona mà, el resultat és que massa sovint qui TE LA RAÓ es veu obligat a justificar-se, a explicar-se i a fer surar la veritat davant d’aquells que no aporten cap prova, cap raonament o cap explicació a les afirmacions que llencen a l’espai de comunicació, que tots llegim sense poder evaluar-ne la font.

Ja en el penúltim número de una coneguda revista, es publicava una queixa molt greu contra els serveis de rescat d’ una comunitat per la seva poca eficacia a l’hora de localitzar un cadáver d’un muntanyenc soterrat el dia abans, tant en la localització ineficient com pel perill que suposaven les activitats de búsqueda i rescat mentre altres muntanyencs seguien fent activitat en una zona amb cert perill d’allaus. La revista donava l’oportunitat als serveis de rescat de rebatre cadascuna de les queixes de l’alpinista que havia escrit la carta, i les explicacions semblaven prou clares, raonades i comprensibles. Per altra banda el malograt muntanyenc sepultat anava sol en una zona de risc...

En el darrer número es donava el mateix cas, gairebé exacte...un alpinista que es queixava de un altre rescat d’accident per allau. No n’era ni tant sols l’afectat, i encapçalava la queixa a partir del temps “excessiu” que s’havia usat en preguntar als afectats la seva localització, estat, etc...la trucada registrada al 112 trigava entre 4 i 5 minuts de diàleg, mentrestant ja es desplaçava un operatiu al lloc. En cap moment l’alpinista citava si el supervivent principal i un segon supervient estaven realitzant la búsqueda amb ARVA, però acusava a l’equip de rescat de no haver estalviat aquell minut que hauria permès trobar viu al company...

En el mateix número apareix un enigmàtic i preocupant “editorial” parlant amb “certa objectivitat” i una mica de "excés literari" del tràgic i dramàtic cas de Federico Campanini. Aquest guía conduïa a tres alpinistes al cim de l’Aconcagua. Tot i les recomanacions de postposar l’ascens van ascendir cap al cim, on els sorprèn una tempesta amb fort vent i temperatures de fins a -25º. En l’arribada al cim el guía soferix una embolia i comença a desorientar-se, els clients el segueixen i quan han baixat 400 mts per un vessant equivocat s’adonen que han errat el camí, han de tornar al cim i agafar el camí correcte. S’aconsegueix contactar amb els serveis de rescat, que en un temps rècord (menys de 24 hores quan l’ascens, per aclimatació i itinerari ocupa uns tres dies) aconsegueixen, enmig de la tempesta, ascendir al cim i rescatar a dos supervivents vius, un cadáver i el guía moribund. L’equip que es queda amb el moribund intenta per tots els medis fer-lo pujar aquests 400 mts, però l’alpinista agonitza. Per ordre judicial es filma l’intent de rescat. Els rescatadors consulten al jutge què fer, están a -30º, enmig de una tempesta i els és imposible pujar al guía. L’arrosseguen amb una corda ( no duen ni camilla ni medicaments per reanimar-lo). Hores més tard ( se suposa) el guía mor...
Algú va filtrar les imatges, que es va publicar a youtube, on es veu una ínfima part del que va succeïr. Per un costat apareixen els rescatadors ( en part professionals i en part voluntaris), impotents davant la situació i maleïnt, cridant-li a l’alpinista que aguanti, que s’esforci ( están gairebé a 7000 mts enmig de un marrón increíble), l’oficial demanant permís al jutge per saber què fa, algú intentant aixecar a l’alpinista que agonitza, que es reanima, que va a quatre grapes, que torna a caure i el que filma pregant a Déu...l'intenten arrossegar amb una corda...un desastre...El pare ha demandat als rescatadors per abandó, per maltractes, i per manca de professionalitat, un pare desesperat que ha vist imatges parcials i que possiblement no és alpinista ni pot empatitzar amb la realitat de la situació. Unes duríssimes imatges que trasbalsen a aquells que mai han vist o imaginat com, en realitat, és de crua, cruel, indiferent, trista i dramàtica la mort a la muntanya, més enllà de la èpica que se li pugui suposar. Com de desconcertant, d' apàtica i alhora brutal és sempre la mort...i més en directe...

A partir d’aquí podem extendre’ns fins allà on volguem...la RESPONSABILITAT dels equipadors de vies, dels aperturistes de les vies en les que ens accidentem...dels rescatadors, dels metges que intenten salvar-nos la vida després de l’accident, d’aquells que d’una manera o altra intenten fer quelcom per salvar-nos...

I la nostra?

De la mateixa manera que en les imatges de Campanini el que pràcticament deixem de banda és el propi moribund, per fixar-nos en entendre com els rescatadors semplen botxins, en molts casos es repeteix aquest triangle victima-salvador-botxí tant usual en la vida.

No ho entenem? Un cop ha succeït un accident, el garbuix de relacions, d’accions, de posibles omissions o actes equivocats que es desencadenen i que poden dur a unes i altres conseqüencies pot ser infinit. Però hi ha un SOL MOMENT en que es desencadena aquest laberint de causes-efecte: aquell moment en que un mateix acepta el risc que es succeeixin aquets fets assumint-lo voluntariament, tant “com a actor” com “com a víctima”.

I aquest és el punt CLAU que sovint els qui emeten les queixes no tenen (o tenim) clar. El rescat, o el tractament d’un accident no és un element a tenir en compte dins de l’evaluació d’un risc i de les seves conseqüències, o almenys de manera preeminent, donat que el major risc ( i el que hem de decidir si podem acceptar) és el de MORIR ESCALANT una MUNTANYA, per una errada propia o per un accident que no hem sabut o pogut evitar.

Un cop , participat i assumit aquest risc per nosaltres mateixos el de morir durant el rescat o en un tractament mèdic crec que és el de menys.
Havent acceptat la propia mort per propia voluntat, morir per errada o per no fer el posible en mans d’aquells que t’intenten salvar és una PUTADA, però en el fons és CULPA NOSTRA i de manera molt més directa del que ens creiem.

1 comentari:

enric faura ha dit...

Tens tota la raó. Estem en una societat on cada cop exigim més als altres i menys a nosaltres. Exigim uns serveis de rescats immediats, perfectes i eficaços. Però no prenem prou mesures d'autoprotecció.

Tot muntanyenc, escalador o alpinista és el primer responsable de la seva seguretat. En general els equips de rescat poc hi podran fer quan hi ha hagut un accident.

No ens equivoquem, els responsables de la nostra seguretat som nosaltres amb les nostres decisions. No traspassem aquesta responsabilitat als altres.