Lila en el penúltim llarg (6a) de EGO TRIP ( 6b+250mts) a MADREA WALL-ARCO ( Italia)
Repassant, però, me n'adono que post a post puc refer aquells moments, aquelles vivències d'aleshores, i descobreixo que a més de ser una finestra enfora, el blog és el meu dietari...on conten els sentiments, els moments el que mai abans vaig escriure i que ara, (de vegades em forço), mantinc i puc tornar a llegir...
"No sé perquè m'agrada tant escalar...no ho entenc...hi ha alguns dies però, que si, que ho entenc una mica més ...no són la majoria...però és aleshores quan també em comprenc més a mi mateix...hi ha altres dies, però, que NO HO ENTENC, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...ALESHORES TAMPOC M'ENTENC...però el cert és que M'AGRADA...potser és l'important??..potser no cal cap resposta...o es que la pregunta no és el PERQUÈ sinó el "QUANT"...i aqui ja no em queda dubte en la resposta...MOLT..."
Incantésimo ( 8a) COVOLO-Zona de VICENZA ( VENETO-ITALIA) 
Bon PONT de Maig...aprofiteu per tibar BOWS !!! 
14 comentaris:
es lo d sempre no? be aixo i els graus, je,je. a i les xapes...
amics i amistats, viatges i aventures, reptes i autosuperació, paisatges i natura, i un llarg i personal etc.
bow, aquest blog el llegim molta penya, i no precisament per saber k has encadenat, sinó pk els teus posts transmeten fanatisme a dojo, i això motiva a la penya. seguei fent aquest "diatari q esta dputa mare. po no baixis el nivell, he malparit!
salut i tapia
Totalment en acord amb el que comenta en Ramon. El que més motiva es sentir la teva motivació a cada frase !!!!
M'addereixo als anteriors comentaris i afegiria la importància del regal personal de cada post... el fet de rellegir-los i tornar a sentir, reviure el moment personal descrit... i aprendre, aprendre del que un dia ens vam preguntar i ara ens seguim preguntant... o no...
I... gràcies per compartir els teus pensaments!
Jo no se explicar perque m'agrada però ja fa temps que no busco la resposta, intento disfrutar totes les poques vegades que puc sortir a trepar.
Llegir cada una de les teves entrades significa acavar amb suor a les mans. Gràcies per les dosis de pur fanatisme.
Fins ara
pregunta al canto: xq ens suen les mans quan parlem d'escalada, aquesll pas xungissim..., l'aleje de tal..., la sortida en lliure aquella..., la nova tapia ullada..., els nou bloc...?
a me personalment em poden arribar a caure gotes, po crec q es un fet generalitzat, no?
avore si algun listillo cientific em dona una explicació raonable o almenys coherent.
suposo q seran el nervis q s'alteren, po tant?
salut
Iep Ramon...joer bow..a m no es que em suïn..EM REGALIMEN!!! I el curiós es que escalant NO EM PASSA..i en canvi piant-la, xerran o teclejant acabo fent xap!xap! amb les iemes...joer...gotetes perlades que al final esdevenen mullena bow....
No sé una mena de efecte PAVLOVIÀ en el sistema sudoríper? ânsia? buf...veig que no sóc estrany!!!
Buen puente a ti también.
Que lo disfruteis
Russell comença els seus monumentals "Souvenirs d'un montagnard" escrivint l'esperança de què els seus lectors no es diguin:
"De què li ha servit ser tan bizarro? Si no és més que un acròbata, un exaltat, un nerviós, un solitari, o pitjor encara, un panteista. [...] Un paio que, de les roques, n'ha fet la seva taula, el seu coixí, la seva casa, i això és tot..."
Més endavant ja deixa ben clar que aquesta mena de passions les sentim, no les aprenem, i encara menys les comprenem.
Au! A passar uns bons dies!
Ei Uriii em mola la primera foto també.. no sé si és casualitat.. però m’ha agafat! ... m’ha agradat
... i mirant avall.. el tram ja recorregut...
palpant en el moment i en lloc on som..
... però amb projecte de futur amunt... una cinta y una corda ens indiquen el camí..
... i algú...
allá.. més amunt.. un projecta que ens guia i obre cami...
Guai...
Una abraçada.
QUO ...amb un día akullonadament romàntic.. arfff! Jajajja (què hi farem!)
short-short post..en comparació al que llegim (o a voltes no llegim o no podem acabar de llegir per manca de temps;-) per aquí,
però molt bò.
La reflexió que recuperes és senzilla i contundent..fa suar iemes i tal..emociona.
Però la primera foto.. és cert que és realment bonica, senzillament té "alguna cosa especial" i és, a primer cop d'ull, allò que més m'ha "enganxat" de tot el post, sens dubte.
Bons dies!!
Ei _Quo i S...
Penúltima tirada...el inici del final d'una via, arribant ja al cim, el sol ja és darrere la paret i la fresca comença a envaïr la vall...
La cordada va "cansada", cada cop més a poc a poc, i a la darrera tirada, un mur de V+ i 30 mts, de roca semidiscreta i molt ben equipada vaig decidir de dur joo la motxilla per taq ue la Lila gaudís dels darerrs instants de pedra abans d'assolir la horitzontal...
ës superguapo estar assentat, lligat a un arbre amb els peus al buit i la via acabada, ja sense els gats i indicant cada canto al teu colega de cordada.
La corda, en una paret és un vincle ABSOLUT amb el teu company/companya...per mni aquest vincle va molt més enllà de la seguretat momentània, significa que en aquella escalada depens en gran mesura i deposites la teva total confinaça en aquell company...
I en la via de la vida...buf...hi ha molts companys però un COMPANY/NYA de CORDADA és molt difícil de trobar verdaderament...precisament per aquest compromís que significa estar units en el BUIT i haver de sortir de totes les parets i dificultats que se'ns presenten...
Que curiós URI que hagis interpretat tant bé aquesta "aparent" foto sense massa importancia penjada "aparentment" sense intenció...( vaja...KEKABRON!!!;P)...BIRRETA i BRAVES de premi...(això significa que ens hem de veure eh bow???)
HI BBy
You, allways gatherin'round the stone dude...
Maybe is this way wich make you look (and be)so dreamy...
Kswaitin'4u huuryup!wego!
The good Lord is such a good Lord
With such a good mother too
They have blessed me,
In the good graces of her
Yeterday i was hearing a hundred violins crying
And I saw a hundred white doves flying
But nothing is as beautiful
As when she believes in me
How good it must feel
To be so young, young and free
And a song that pleases a queen Will always please me
Now That I have heard the wisest of wisdom
And I have dined in palaces and kingdoms
Nothing is as beautiful
As when she believes in me
Now, all of life
Is just passing the time
Until once again her eyes look into mine
Now, That I have been adored by a stranger
And luckly I have heard the whispering angel
I do trust that nothing is as beautiful as when she believes in me...
seeeyaaa soon!
hurry up...we leave!
Publica un comentari a l'entrada