Gep Llarg ( III+ 50 mts), AGULLES/MONTSERRAT.Grup jovent del CEC.1980-81
Piripí-Piripà 8b. L'ELEFANT.ST BENET/MONTSERRAT.2010Entre una i altra fotografia hi ha 30 anys de diferència...30 anys de enfilar-me a les pedres amb més o menys traça, amb més o menys sort, amb més o menys encert... Però sempre amb la mateixa il.lusió...
De vegades em preocupa que, sent aquest l'únic nexe comú al llarg d'aquests 30 anys, la resta de la meva vida hagin estat, i siguin sent els detalls que acompanyen aquesta búsqueda.
De vegades sento una angoixa terrible quan m'adono que aquells a qui estimo tant els involucro fins a un punt tant profund en aquesta búsqueda, que acaben convertint-se en part d'ella, involuntàriament...quant el meu sentit marxa cap a cims, cap a desploms, cap a l'alçada...quan em quedo mirant al no res i no escolto, somniant fissures o recreant imatges d'ingravidesa...
De vegades no sé si donar gracies o demanar perdó...
De vegades em pregunto com pot ser la vida sense la muntanya...em pregunto com deu ser una vida en que el diumenge al vespre no et faci mal tot el cos i sentis plaer en recordar tots aquells moviments ballant al buit que ara et provoquen agulletes...perquè, realment, no la conec o no la recordo
De vegades em pregunto si segueixo un camí o si ja he arribat a algun lloc...no ho sé...si tinc companys de viatge o hostes, hostes de la meva vida, o convidats...
No sé perquè m'agrada tant escalar..no ho entenc...hi ha alguns dies, però, que sí que ho entenc una mica més...no són la majoria, però aleshores és quan em comprenc a mi mateix també una mica més...hi ha algun dies, però, que no ho entenc, i malgrat tot segueixo pujant per tot arreu...tampoc m'entenc...però m'agrada...potser és l'important, potser no em cal cap resposta, o potser la pregunta no és PERQUÈ, sinó QUANT...i aqui ja no tinc dubte en la resposta...
I tantmateix, de vegades em fa vergonya reconeixer que no tinc valor de fer-me aquesta pregunta...
9 comentaris:
...la vida sense la muntanya no es posible...prova-ho i ja veuràs,es imposible:NO ES VIDA!!
Intenta viure sense la muntanya com diu el Paca, no podras.
Ponto mes de mitja vida enfilant-me per tot arreu com be dius, va haver-hi un dia un punt d'inflexió a la meva vida fa ja uns quants anys, ho deixava tot, o anava a per totes, vaig escollir el segón camí, i el segón cami suposa sacrificis per tot aquell que ens envolta, patiment, angoixa i alegria, de veure que aixó ens omple tant o mes que qualsevol cosa.
Jo no puc viure sense aixó, m'ofego, jo respondre a la teva pregunta QUANT, tant com per morir fen el que més m'agrada, si aixó comporta fer patir als que m'envolten, doncs si, soc egoista, i obsessius en som els escaladors, pero jo no deixaria der fer el que mes m'ha omplert en aquesta vida, el que em fa somriure pensant que tot te sentit, QUANT, tant com en faci viure intensament, res m'omple tant.
P.D. Tot aixó amb la versió dels Pixiels ha sigut bonic. Paca tenim amics comuns en J.Girben.
Bona nit.
Tinc algunes pistes sobre aquesta qüestió; moltes les trec dels filòsofs alpinistes que corren per Europa. Un d'ells, L'Étienne Klein (físic de partícules al CERN, apart de doctor en filosofia, tot i que ell afirma que és alpinista i la resta només és per distreure's), diu que rares vegades la nostra vivència del temps deixa de ser la d'una impacient expectativa. Segons ell, només ocasionalment, ens omplim de present amb les experiències de dolor -sens dubte imperatives-, o amb les experiències agradables que ens permeten tastar l'eternitat. Aquí afegeix que la muntanya li ofereix aquesta difícil cohesió amb el present.
Sé que pot resultar espès, però em semblava una pista magnífica del perquè de tanta passió.
PACA: NO ho sé bow...MAI HE ESTAT LLUNY DE LA MUNTANYA!!! hehehe...
FERRAN: mmm! ës molt personal, va a èpoques, i sobretot a experiències. Malauradament ( o afortunadament dirien altres) m'ha tocat estar al costat dels qui pateixen, més d'un cop. Ara mateix no puc exercir aquesta llibertat ( escollir rotllo samurai), perquè aquells a qui deixaria patirien massa...Igualment entenc que m'impossibilitaria GAUDIR encara molts anys, per un EGOÏSME al quadrat preferixo incrementar resultats n altres direccions on crec que tinc encara molt camp per córrer.
Excepte el SOLO ( i en això a metadopna m'és els psicobloc), NO CREC en el TRAD...és simplement un estil de joc, per`despré de pensar-hi molt dubtoq ue sigui L'ESTIL, o que superi el SOLO.
No entro en debats, respecto totes les opcions, i més si són individuals...SORT BOW.
GIRBEN: Com sempre el més assenyat..hehehe...AMEN. La vida és BÚSQUEDA, la busqueda és la vida...ens aferrem al que POT SER, perquè és l'unic que ens allunya de la simple rutina de sobreviure...
Hi rumiaré ( MÉS ), però de vegades m'espanta pensar que visc en una pregunta sense resposta o que la resposta sigui crua o negativa...
SALUT i gracies per respoosndre!!!
Si suposo que tens raó, tambe crec que la canço de Pixies ha influit, hi ha dies que visc en una confrontació, hi es veritat, em pregunto una i altre vagada, perque, quant, i perque no, imagino que el dia (que no trigara) que tingui altres responsabilitats que depenguin de mi, aquets titubejos profunds deixare de tenir-los o no, o em tornare un poruc de la seguretat, jo que se.
igualment merci sempre per fer-nos pensar, es el mes important, amb el teu permis he penjat la sintonia de Pixies al Face, ahir a la nit el teu escrit em va deixar tucat, sempre per be.
Salut a tots i disfrutem del que ens queda que no es poc.
P.d ara si l'he penjat be
Un amic em parla del llibre Berhault
(Michel Bricola et Dominique Potard,
éditions Guérin 2008). A partir d'aquí em fixo en la campanya dolomítica dels dos Patricks ja veterans; el guapo de l'Edlinger i el deixat del Berhault. Crec que diu molt sobre la maduresa de la passió muntanyenca.
5 septembre 2000/ Cima ovest - voie Cassin-Ratti
6 septembre 2000/ Cima Grande - voie Brandler-Hasse
11 septembre 2000/ Civetta - voie Solleder
12 septembre 2000/ Civetta, punta Tissi - voie Phillip-Flamm
13 septembre 2000/ Civetta, cima Su Alto - voie Livanos-Gabriel
16 septembre 2000/ Marmolada - voie du Poisson
18 septembre 2000/ Marmolada di Rocca - voie Vinatzer et variante Messner
25 septembre 2000/ Crozzon di Brenta - pilier des Français
26 septembre 2000/ Brenta Alta - voie Detassis
Ferran: Mai més lluny de qüestionar...precisament és quelcom tant personal que, en el fons em qüestiono a mi mateix exclussivament...que ja és poc!
El pitjor de TOT és arribar dalt d'un cim i veure que no es pot pujar més amunt...qaun encadenes un projecte i te n'adones que JA ESTÂ...
En aquests casos LA MOTIVACIÓ ens permet tornar a començar, trobar nous projectes i seguir com sempre, com buscant...
Quan un pren massa mal, el pitjor per als qui l'envolten és vuere que el món continúa igual, que tot roda i que el dolor que duus a dins acostuma a ser exclussivament teu...
És aleshores quan m'apareix aquest dilema...entre l'ALLÔ que puc PERDRE i l'ALLÒ que puc trobar.
Fa dos estius vaig fer una via a CAvallers, amb xapes, en trad. Era una via que tenia molt apamada, inclús hi calentava, i rebvuscant, vaig veure que era protegible de manera no mortal, però perilosa on creia que no podia caure..i la vaig fer. Era el mateix però passant molta por...simplement. I em va donar la referència del que era el grau d'una via i el grau psicològic. Tot depèn de què valoris més, no sé. Ja et dic que és MOLT PERSONAL i és dels aspectes que menys clars tinc en l'escalada...
SI etq ueda POC, aprofita per gaudir al màxim, després és diferent, ni millor ni pitjor ( va a gustos i no em pronuncio..) però diferent segur. JA no dependrà res de tu solament, sereu vosaltres...hehehe. Salute bow!
Girbén: sempre he admirat molt més el BERHAULT...quan vaig llegir la seva epopeia alpina vaig veure que els "frikis" ( el tenia per un friky, igual que al BLONDE) podien fer molt en l'alpinisme!!!
Connectant amb un post d'ESCALADA I COMPROMÍS diria que "els millors" escaladors són aquells que millor es mouen en tots els terrenys..segur...una abraçada Jordi!!
Com sempre .. bones les teves paraules i reflexions... Si estiguessin a classe estariam parlant de que el eterno equilibri está en nosaltres i en el que ens envolta desde el principi del tot..
Yin y yang... acció, reflexió... expansió, contracció...pujar per després baixar... per tornar a pujar... per gaudir de ese eterno equilibrio que es la vida...
Creo que todas esas preguntas se "perderán en el tiempo como lágrimas en la lluvía" ( Blade Runner )
Y ya que estoy algo cinéfilo, Braveheart decía : "Todos los hombres mueren, pero no todos los hombres viven " :-))) Quizás sentimos la vida más que nunca, al rodearnos de esas moles petréas...
Los escaladores, montañeros y gente de parecida calaña ;-)) somos algo así como los artesanos más tradicionales, que extraen y le dan forma a objetos que le han dado o encontrado, y lo convierten en algo que le habla al corazón además de al alma... ;-)))
Mientras nos emocionemos, estaremos en el buen camino..;-)))
PD.- "Causa-lidades" de la vida.. llevo toda la tarde escuchando temas versionados por el Vitamin String Quartet... un buen hallazgo... :-)))
Publica un comentari a l'entrada