Tardes amb Ell@

Quan un busca és dificil no llençar incògnites al vent que ni tant sols l'eco respon...són els dubtes que ens assalten sempre i que sovint preferim obviar i anar fent...de fet la vida és una negociació contínua entre la necessitat i el desig, el dolor i el plaer, les causes i les conseqüències...i anem tirant mentre respirem, mentre estem vius, mentre creiem que anem controlant el nostre destí...
...
L'aleatoriètat còsmica m'ha permès néixer en un lloc i en un cercle on entre la mort i la vida hi ha milers de possibilitats de facil accés en un entorn força amable...un només ha d'escollir o deixar-se emportar a qualsevol possibilitat que amb més o menys esforç pugui assolir...treball, vicis,objectius,transicions,responsabilitats, errors,èxits i fracassos...fins i tot algun dia la ciència acaba descobrint que qualsevol reacció en el nostre destí és si més no una conseqüència de milers de combinacions causa-efecte, acumulades silenciosament en el nostre devenir i que en un moment determinat decideixen aparèixer perquè sí...i només podríem controlar-ho si aquest megaMatrix que és el destí ens oferís si més no alguna pista sobre els codis que governen la nostra existència...realment la aleatorietat no és sistematitzable???
...
Algunes vegades un sent el desig de forçar Matrix, de jugar amb la seva paciència i amb el seu enginy combinant bytes i velocitat de transmissió...somric quan veig que arrufa el nas des del no-res i bufa agobiat/da quan veu que enfilo a la Muntanya Sagrada amb la mirada perduda un altre cop..són tardes extranyes en que se'm desperta de dins una mena d'animal melancòlic que simplement vol escapar del control a que ens sotmeten...i, no sé si mitjançant El Gran Enginyer i els seus Coadjuvants, o simplement perquè enmig de tot puc caçar instants de llibertat, aquestes fugides em permeten sentir el sabor real de tot plegat, el dolor real, la por real, l'amor real, la pena real i , simplement, fugir de aquest Karma informàtic que mena els meus actes...de vegades sento un llamp de lucidesa i el segueixo, hipnotitzat, cap a les pedres de Montserrat, sense cap condicionant, sense cap objectiu, simplement intentant escapolir-me de cada acció i reacció, de cada event, de cada reprogramació instantànea que fan per encalçar-me en aquest torrent de successos que miro d'esquivar...és aleshores que obro els ulls, sota qualsevol desplom, bufo...i tiro amunt...El mar m'ha permès ( gracies...) a apendre millor les sensacions ingràvides i assajar amb les meves emocions, a pensar en blanc, a veure simplement cada moviment com un continu de l'anterior, pujant sense l'angoixa que fa que la gravetat es multipliqui per 10 mentre miro més avall que no pas amunt...al principi em costava, Matrix reprogramava en mí qualsevol injecció endorfínica que em feia reaccionar quasi a l'instant en el moment en que em sentia inferior a la via...el cos entra en una mena d'estat pessimista i la reacció és de deixar la lluita...Matrix guanya i somriu perquè fa sempre la seva feina a la perfecció...fins i tot crec que quan em vaig adaptar a les onades, el buit i la pedra humida, era Ell/a qui reprogramava, jugant, qualsevol factor que em feia pujar millor, sentir l'oxigen de l'univers expandir-se als meus pulmons i gaudir de l'alçada damunt del mar, sense cordes, forçant al màxim cada apretada i fins i tot projectant el meu cos amunt sense la certesa de agafar res bo...

De vegades pillava canto i una injecció de adrenalina m'inflava el cervell..de vegades fallava i la caiguda, llarga i certa, era un alliberament que fins i tot em suggeria que "igual" havia escapat als designis de La Maquina...però mai podria comprovar-ho del cert...
Fins i tot alguna vegada, temptat, jugant al gat i la rata, havia forçat els seus circuits, escapant en un moment sobtat, sense ganes, sense forma o sense motiu, fugint rabent cap a la paret, independentment de que fes mala mar, o plogués, o simplement fos de dia...intentava atabalar-la, intentava desconcertar-la, i què millor que en aquells moments en que Ella creia que havia preparat l'escenari perfecte i les circumstancies perfectes per tenir-me aplacat...

La Tempesta picava la paret, pluja, ones, gavines pacients i ressignades aclofades damunt les repises, i jo ballant com un posseït enmig d'una macabra escena quasi romàntica...un pas mig dubtós i entrava dins la cova...allà no hi plovia però les onades ho arrossegaven tot igualment...el mar, enfadat de debò per la meva presència, s'atacava dels nervis cada cop que de reüll veia com esperava que es retirés per começar a pujar...una ona, dues ones...estava molt fred el filldeputa, i molt encabronat...pujo a la repisa , pillo canto i em deixo anar enrrera...com cocodrils afamats les ones saltaven sota meu mentre Ell/a llençava la pluja a la meva cara...és al.lucinant l'adherencia de la goma cuita en roca mullada, i com les mans balbes poden arribar a aguantar quan el cap no sent res, ni por ni cansament, ni tant sols emocions positives o de superioritat...vaig arribar a la feixa, sol, absort encara, i simplement vaig seure i cridar...i plorar, i després riure...potser fins i tot els dements són savis que han conseguit escapar al destí? O el seu balbuceig i imprevisibilitat són tant sols virus o errors de programació?

Al tercer udol em vaig adonat que tampoc al mar aconseguia el que volia trobar...és per això que aquella tarda vaig marxar a La Muntanya...
...
El pont sobre el riu, els arbres, l'Ombra de la gran Paret i del Fal.lus que ella projectava sobre el poble per advertir que estan sota la seva espasa de Damocles...els records de tardes i moments d'alliberament, de contradiccions, de soledat acompanyada...tot és un gran dubte que volia comprovar...un repte a Ell/a, no sé si descarat o desesperat...
....
Sempre hi ha un darrer moment, aquell instant en que un mateix escull un camí del laberint sabent que a les quatre passes la porta que se li tanca darrera serà definitiva i el menarà a un seguit de fets que no podrà rebobinar...ho accepto, però em pregunto com un pot arribar a decidir quina opció agafar i saber que ho esta fent fora del control de tota circumstància predefinida...

Vaig posar-me i treure'm els gats tres cops, vaig magnesiar-me dues vegades amb líquid, intentant desconcertar-la...fins i tot intentava que la meva ment canviés des d'una entrega absoluta a la passivitat més abúlica, per distreure-la i jugar amb Ell/a una estona.

Em feia por que no se'n adonés que tenia gravada una ordre en aquell petit racó que intento mantenir impermeable a tot...emeu petit "jo-lliure-imprevisible" que només obeeix a desigs primaris i obscurs que ni jo conec, sense poder ser influit per cap factor, sense que li arribi cap altra informació, llunyde la que la que quelcom més enllà de una "simple" Màquina pot preveure, predir o interpretar...em feia por que sabés què acabaria fent, i ho modifiqués tot per acabar guanyant-me la jugada..i aquella aposta era definitiva, o TOT o RES...era la resposta que em calia saber per seguir vivint o abandonar-me definitivament als seus designis, com tothom...

Vaig pujar un parell de metres, vaig baixar...vaig bufar, em vaig treure els gats, els vaig desar a la motxilla de nou...un núvol intermitant es reflexava als ulls, i deixava passar el sol roent de mitja tarda...ara sí...ara no...l'humitat del bosc m'envoltava un instant i el vent jugava amb ella a l'altre...sec...humit...fresc...calor...i jo somreia, sabia que era tot part del joc que Ell/a controlava...

I jo esperava, no les circumstàncies, sinó al meu dubte...esperava que aparegués per interpretar si el generava Ell/a o jo, esperava que qualsevol indicador m'ensenyés la carta amagada per saltar-li al damunt i arrabassar-li...simplement estava en blanc, pendent de què succeïria dins el meu cap...

Quan vaig començar a sentir por és quan vaig decidir de tirar amunt...rapidament i convençut, era el moment...

Entrada sobada, balanceig, rebot...bon canto, pas, canto bo , s'acosta un crux, un-dos-tres i de repent ja era a l'altre banda de la porta, que es tancava i em conduïa pel fosc passadís d'un túnel al final del qual trobaria un resposta, bona o dolenta, al que volia saber, al que em turmentava...

Coneixia de memòria els passos, cada feeling, cada flow...però aquella tarda la manca de companyia, la manca de corda, la manca de "xarxa" ho transformava tot, ho feia entre més fluïd i més precipitat...en segons arribava allà on abans estava bufant en minuts...amunt...cap al repòs...

En un solo sempre m'he trobat que si paro massa en un canto bo em fa molt de pal sortir-ne..que si em paro penso en excés i Ell/a em controla de nou...simplement intento no pensar i mirar només el següent pas, dosificant com cal però amb molt més ritme del que generalment escalo...és com un rotpunkt que surt sense que te n'adonis ( de fet només hi ha aquesta possibilitat si esperes sobreviure)...i així ho feia...repòs breu, més magnesi, bufada...només en el moment en que baixava la mirada, en que dedicava un instant a atenuar la respiració, milions de imatges em desfilaven davant, Ell/a intentava desesperadament distreure'm passant una pel.lícula infinita de fotogrames de tot allò que m'havia impactat, tant seu com meu, dels mals, dels béns, d' ulls verds, d'ulls blaus, i negres i castanys, de mirades, d'olors, de crits i murmuris, sospirs i gemecs, plors de infant i rialles, de tragedies alienes i properes o pròpies...veia la Leah que no s'anclava a la R i la veia caient a un buit infinit, veia la Roser morint als meus braços creient que la duria a l'hospital, veia mirades d'adéu, d'hola...veia primers encontres emocionants i despedides tristes...em veia petit a la falda del pare i com la mare m'ajudava a fer els deures de nen, els avis de Flix, les mans de la iaia, el bigoti de l'avi...veia la mestra que es treia la bata mentre tots espiàvem com es canviava...veia la timdesa adolescent i la falsa vanitat que ara sovint m'impregna...veia flashos accelerats dels milions d emoviments que he fet, dels cims, de la carretera, ho veia tot en fraccions de segon...Matrix ho intentava i jo fins i tot gaudia indiferent de aquells fast forward vital...realment això és estar buit?

Estava realment tant sol que ho veia tot com en un cinema, potser absort per les crispetes, o com en aquells documentals de cap d'any d'Informe Setmanal...a Sowheto un neumàtic cremava al coll d'un linxat mentre jugàvem amb els regals d'un tió..."Mare, què li han fet a aquest senyor?"...de vegades em sap greu, ara és el mateix, o potser no, potser estava aquí perquè ara ja no era el mateix, ara ja fins i tot em fan mal les coses que abans em relliscaven...o potser aquell neumàtic també el va col.locar Ell/a per, 36 anys després, tenir-me aquí, ara, dubtant-ne?

Surto del repòs, s'acosten les dues regletes...aguantaràn? aguantaré?UN DINÀMIC és un moviment crucial, per molt controlat que el tinguis,, si realment és un bon dinàmic, la clau és tant tècnica com mental...mai saps si ho aconseguiràs, però si no ho intentes amb certa combinació de precisió i deixadesa, mai pots comprovar si hi arribes...a Diable ja ho vaig comprovar..EJECTOR SEAT, ALL CATS, 2SMOKING BARRELS...dinàmics que han marcat la meva vida per ser moviments en que he hagut simplement de apendre a "anar-hi" sense pensar en res més...el psico té aquestes lliçons..i ara estava en la pantalla final, la del GAME OVER o la del YOU WIN...amb tant sols una vida, el bonus de l'existencia que he dut i ni idea de quin seria el fuel que em deixaria Ell/a després

Vaig desviar la mirada de la pel.lícula que encara s'accelerava més , com si Ell/a hagués embogit..., vaig mirar uns microinstants al meu voltant, vaig inspirar, vaig somriure, vaig no-creure en res i alhora en tot, i vaig sentir aquell soroll estrany que fa el PC quan li has donat massa ordres i es queda "pensant", com si el disc dur rasqués, o estés ratllat...xrrrrght-xhsssshrrrrt...Ell/a es quedava enrrera i tenia aquells segons per guanyar-li la partida, dubtant si havia de fer el pas saltant amb precisió o simplement saltar al buit...realment quin seria el resultat que em donaria la resposta que buscava? ON SON TOTHOM? A dalt o caient al buit? On HE DE SER? Al cim, guanyant, o enmig dels esbarzers, exhalant un darrer moment de clarividència?

Vaig saltar

encara sóc aquí

... i segueixo sense resposta...

n'hi ha realment??